Viquipèdia

Sortida del Regne Unit de la Unió Europea

Procés de negociació per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 04:19, 7 ago 2019 amb l'última edició de E4024 (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
«Brexit» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la UE».
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent.
Podeu col·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informació que manca. «Motiu no especificat»
Aquest article o secció tracta d'un fet d'actualitat.
La informació que conté pot estar obsoleta. Si us plau, no hi introduïu especulacions i recordeu-vos de posar referències a fonts publicades per donar més detalls.

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea, coneguda igualment com a Brexit,[nota 1] està prevista per al 29 de març del 2019, dos anys després que el govern de Theresa May activés l'article 50 del Tractat de la Unió Europea.

Plantilla:Infotaula esdevenimentSortida del Regne Unit de la Unió Europea
Brexit Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Tipussortida d'un estat membre de la Unió Europea de Regne Unit Modifica el valor a Wikidata
Data31 gener 2020 Modifica el valor a Wikidata
EstatRegne Unit Modifica el valor a Wikidata
Participant
Causainvocació de l'article 50 del Tractat de la Unió Europea pel Regne Unit Modifica el valor a Wikidata
Efecteseconomic effects of Brexit (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mitjà de comunicació
Hashtag#Brexit Modifica el valor a Wikidata

El primer ministre David Cameron convocà un referèndum per dirimir la qüestió pel 23 de juny de 2016. El 52% dels participants votaren a favor de sortir de la Unió Europea (UE).

Resultats per regions del Referèndum per la la permanència de Regne Unit a la UE. En groc les zones on va guanyar la permanència i en blau on va guanyar la sortida.

Context

Relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea

La idea d'una unió dels països europeus nasqué just després de la Segona Guerra Mundial, per la voluntat de sortir de la violència del conflicte mundial, en nom de l'estabilitat política i econòmica del continent europeu. El document oficial que hauria concretat aquesta evolució política a Europa després de la guerra fou discutit entre el president dels Estats Units d'Amèrica Franklin Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill ja el 1941 amb el nom de Carta Atlàntica i es féu realitat el 1949 (Tractat de l'Atlàntic Nord).

Tanmateix, les relacions entre el Regne Unit i Europa, ja des de l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1973, sempre s'han caracteritzat per incerteses i canvis de parer.[1]

Govern Wilson

Mentre el Regne Unit integra la Comunitat Econòmica Europea el 1973, se celebra un primer referèndum l'any 1975 en què s'hi vol determinar si el país ha de quedar-se dins del mercat comú. Aquesta va ser la proposició del Partit Laborista que començà la sol·licitud l'any 1974. Encara que el govern laborista d'en Harold Wilson donés el seu clar suport a mantenir-se a la CEE, i gràcies també a l'ajut d'una part de l'oposició conservadora dirigida per Margaret Thatcher, el cert és que els laboristes estaven dividits en aquest debat, protagonitzant campanyes favorables al no dins del partit. No debades, el resultat fou majoritari. El 67,09% dels votants van pronunciar-s'hi a favor.[2]

Govern Cameron

El debat el torna a reprendre l'any 2013 el primer ministre David Cameron qui proposa un referèndum sobre el manteniment del Regne Unit a la Unió Europea, projectat el 2014, però marcat per al 2017.[3] A partir de la victòria a les eleccions generals del 2015 en què torna a guanyar el partit conservador amb David Cameron al capdavant, la proposta esdevé inevitable atès que fou el punt clau de la campanya.[4][5] A partir de llavors, el Deutsche Bank, el banc més important alemany, diu estudiar seriosament la seva sortida del Regne Unit en cas que sortís un sí.[6]

Una actitud que podria veure's com de política de la por. De fet, el periòdic The Guardian va publicar el 21 de maig del 2015 una suposada còpia de documents interns i secrets del Banc d'Anglaterra en què s'hi analitza la sortida del país de la UE. Segons aquests l'economia se'n veuria greument afectada i, endemés, s'hi donen recomanacions sobre com esquivar les preguntes dels periodistes.[7][8] El cas, però, és que durant el 2016 el primer ministre anglès, David Cameron, va portar una sèrie de negociacions amb la UE sobre concessions que la UE podria cedir, a canvi d'un govern britànic favorable a la UE.[9]

Tot plegat, mentre el mateix Cameron rep el president de l'Índia com una estrella del rock al Regne Unit a finals del 2015, i mentre el país s'acosta progressivament a l'economia emergent asiàtica.[10][11] Val a dir, també, que la qüestió de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea vingué en un moment de crisi important. El Grexit havia estat planant durant un bon temps sobre els debats polítics i els partits euròfobs també. A Holanda mateix el xenòfob Geert Wilders intentava arrencar els últims vots amb un acte simbòlic a Brussel·les dos dies abans de tancar la campanya electoral del 2014.[12] Mentrestant, a les darreres eleccions regionals franceses el partit també xenòfob francès Front Nacional, clarament euròfob, guanyava terreny.[13]

Si bé, les enquestes indicaven que la majoria dels anglesos volia sortir de la UE. Tanmateix, pel partit nacionalista escocès va utilitzar el debat com a moneda de canvi pel referèndum d'autodeterminació que, no havent-se guanyat, es va saldar amb una recentralització del Regne Unit. La qüestió per als independentistes escocesos era aconseguir un segon referèndum amb el qual pogués vèncer el sí.[14][15][16]

Referèndums sobre la permanència a la UE

El Regne Unit no fou l'únic país d'Europa que va votar algun cop sobre la seva permanència o entrada dins l'ens supranacional. L'any 1982 Groenlàndia va votar en contra de continuar dins la Unió Europea i Noruega va votar el 1994 també en referèndum sobre si havia d'entrar, amb un resultat de 52,2% en contra de l'adhesió. De fet, Noruega ja va votar el 1972, sempre amb resultat negatiu, i les propostes per entrar-hi tampoc han deixat mai de presentar-se, malgrat que fins al 2014 l'opinió del poble noruec sempre ha estat de no adherir-s'hi.[17][18]

Principi d'acord sobre el Brexit i negociacions actuals

El procés de retirada del Regne Unit de la Unió Europea es va iniciar una vegada que el Regne Unit va invocar l'article 50 del Tractat de la Unió Europea, fet que va passar dimecres 29 mar de 2017. S'estimava que el procés trigaria entre 18 i 24 mesos, havent-hi abandonat el Regne Unit totalment abans del 29 de març de 2019. La data de retirada del Regne Unit es va acabar retardant en dues ocasions, sempre pendents de que el Parlament Britànic accepti l'acord de sortida, cosa que encara no ha passat. L'última, tan sols un dia abans de la sortida efectiva de país britànic, quan, després d'una llarga reunió, la UE va acordar retardar aquesta data fins al 31 d'octubre de el 2019.[19]

Notes

  1. ↑ Mot maleta compost de Britain i exit (respectivament, 'Gran Bretanya' i 'sortida').

Referències

  1. ↑ «Regno Unito: dentro o fuori l'Europa?» (en italià). Osservatorio di Politica Internazionale, 77, juliol 2013.
  2. ↑ Meyer, 2005.
  3. ↑ http://www.ccma.cat/324/el-parlament-britanic-dona-llum-verda-a-la-llei-pel-referendum-sobre-la-permanencia-a-la-ue/noticia/2683882/
  4. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades ara
  5. ↑ «Cameron guanya les eleccions». El Punt Avui.
  6. ↑ lefigaro.fr «Deutsche Bank anticipe un 'Brexit'» (en francès). Le Figaro.
  7. ↑ «PressReader.com - Connecting People Through News». [Consulta: 17 febrer 2017].
  8. ↑ Inman, Phillip «Secret Bank of England taskforce investigates financial fallout of Brexit» (en anglès). The Guardian, 22-05-2015 [Consulta: 17 febrer 2017].
  9. ↑ européen), Cécile Ducourtieux (Bruxelles, bureau «« Brexit » : dernière ligne droite pour une négociation à très haut risque» (en francès). Le Monde.fr, 29-01-2016. ISSN: 1950-6244.
  10. ↑ «Diplomatie. Le dirigeant indien Modi reçu comme une rock star à Londres» (en francès). Courrier international, 13-11-2015.
  11. ↑ País, Ediciones El «El apoyo británico a un proyecto chino agita el orden financiero global» (en castellà). EL PAÍS, 13-03-2015.
  12. ↑ «Holanda no renuncia (del tot) a Europa». Ara.cat.
  13. ↑ «Els resultats oficials confirmen la clara victòria del Front Nacional». Nació Digital.
  14. ↑ associats, Partal, Maresma i «El 49% dels britànics vol sortir de la Unió Europea, segons un sondatge». VilaWeb.cat.
  15. ↑ lefigaro.fr «L'Ecosse veut rester dans l'UE (Sturgeon)» (en francès). Le Figaro.
  16. ↑ «Escòcia rebutja les noves competències que Londres li vol transferir». Ara.cat.
  17. ↑ «Massiv norsk EU-motstand» (en noruec), 30-08-2014. [Consulta: 17 febrer 2017].
  18. ↑ «Brexit. Le Groenland, premier pays à avoir quitté l’Union» (en francès). Courrier international, 23-06-2016.
  19. ↑ Sàpiens 206, pàg 23-25

Bibliografia

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sortida_del_Regne_Unit_de_la_Unió_Europea&oldid=21639223»