Estaon
Estaon és un poble del terme municipal de Vall de Cardós, situat a la comarca del Pallars Sobirà. Fins al 1972 era cap de municipi propi, que formava amb Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre i Lladrós.
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Vall de Cardós  | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.257,6 m | |||
| Identificador descriptiu | ||||
| Codi postal | 25572 | |||
.jpeg)
El poble d'Estaon, situat dins el Vallat d'Estaon a 1.257,6 metres d'altitud, entre el Pui de la Missa i lo Calbo, al nord-oest, i el Pui Tabaca, a llevant. Està drenat pel Riu d'Estaon, que neix als estanys de Campirme i aflueix per la dreta de la Noguera de Cardós prop de Ribera de Cardós. El terme és molt accidentat (Serra de Campirme, 2.633 m d'altitud); els boscos ocupen 942 ha i els pasturatges 2.270 ha, destinades al bestiar, especialment boví. Els conreus es limiten a 84 ha de secà (cereals, especialment sègol i patates) i a 20 de regadiu (prats).
La primitiva església del poble, romànica, Santa Eulàlia d'Estaon, situada en el punt més alt del poble, centra el nucli de cases, agrupades entorn seu, mentre que a l'entrada del poble, a l'extrem meridional, hi ha la moderna església parroquial, dedicada a Sant Jaume.
Etimologia modifica
Segons Joan Coromines,[1] Estaon, com Estaron i el segon component de Castell-estaó, és un dels topònims pirinencs d'origen llatí. Està format a partir de l'arrel statione (parada).
Geografia modifica
El poble d'Estaon modifica
Les cases del poble[2] modifica
|
|
|
|
|
Història modifica
Edat mitjana modifica
Segons l'enumeració parroquial de l'acta de consagració d'Urgell del 839, la vall de Tírvia estava administrada per setze parròquies, entre elles Vallato (Estaon). No és fins al 1281, que torna a ser esmentat, quan el comte Arnau Roger va lliurar a Ramon de Molina, entre altres, dels llocs d'Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Estaon i Lladrós.
Edat moderna modifica
En el fogatge del 1553, Stahon declara 1 foc eclesiàstic i 8 de laics,[3] uns 45 habitants.
El 1583 el vescomte de Canet autoritzà la instal·lació a Estaon d'una farga amb manxa,[4] és a dir, una gran manxa penjada del sostre i accionada amb força humana o mecànica, amb un dispositiu de cordes i politges, que servia per a insuflar aire a la fornal.
Edat contemporània modifica
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[5] a Estaon ó Estahon. S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada dalt d'una penya que forma un pla inclinat. Hi regnen principalment els vents del nord i del sud, i el clima fred és saludable, tot i que és propens a refredats. Tenia en aquell moment 30 cases i l'església parroquial de Santiago Apòstol, servida per un rector proveït de forma ordinària. El territori és muntanyós i pedregós, de qualitat inferior, amb una muntanya a la part superior del qual hi ha un estany amb truites abundants i un parell d'estanyets més que no proporcionen pesca. S'hi produïa blat, sègol, patates, algunes fruites i molta herba per a pastures. S'hi criava bestiar vacum, de llana i mular. Hi havia caça de llebres, perdius i isards, i pesca de truites. Comptava amb 29 veïns (caps de casa) i 171 ànimes (habitants). Abans de l'abolició dels senyorius, havia pertangut al Vescomtat de Vilamur.
Estaon tenia el 1831 al voltant de 199 habitants; el 1910, 72 habitants; i el 2003, 20 habitants. Va ser municipi independent fins que el 1972 es va fusionar amb Ribera de Cardós. L'antic terme incloïa els pobles d'Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre i Lladrós, tots ells amb ajuntament propi entre 1812 i 1847.
Llocs d'interès modifica
- Històric
- Antiga església parroquial romànica de Santa Eulàlia d'Estaon
- Església parroquial moderna de Sant Jaume d'Estaon
- Paisatgístic i excursionístic
- Refugi d'Estaon
Referències modifica
Bibliografia modifica
- Coromines, Joan. «Estaon». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Estaon». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Mateu i Subirà, Joaquim. Fargues de Catalunya i Andorra. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2004 (Col·lecció Nissaga, 18). ISBN 84-232-0670-X.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.