Estimulant
Un estimulant (del verb llatí stimulāre) o psicoestimulant o psicoanalèptic o psicotònic és, en general, una droga que augmenta els nivells d'activitat motriu i cognitiva, reforça la vigília, l'estat d'alerta i l'atenció.[1]
Inicialment, l'home descobrí els estimulants a la natura, ja que es trobaven (igual que ara) profusament distribuïts en diferents espècies vegetals. Des d'aleshores, aquests han coexistit amb el nostre gènere, forjant hàbits i creences profundament arrelats en totes les cultures. A partir del segle xix, es van sumar a aquesta classe farmacològica les molècules aïllades del substrat vegetal (fonamentalment alcaloides) i, més tard, aquelles que van sorgir com a producte exclusiu de reaccions químiques assajades per l'home, és a dir, les variants sintètiques.
Mecanisme d'acció modifica
Els efectes fisiològics desencadenats per aquests agents estan mediats, sobretot, per la seva acció sobre el sistema nerviós central. Tradicionalment, els estimulants s'associaven amb l'activació del sistema nerviós simpàtic. No obstant això, en l'actualitat existeixen compostos prou selectius que no exerceixen aquesta acció, i aconsegueixen prescindir dels seus efectes col·laterals.
Tots els compostos d'aquest tipus receptors de neurotransmissors com la noradrenalina (NA) i la dopamina (DA). Ambdues catecolamines es vinculen funcionalment amb efectes promotors de l'alerta, la vigília i l'atenció. La cafeïna, per exemple, aconsegueix augmentar els nivells extracel·lulars de noradrenalina i dopamina en l'escorça prefrontal del cervell, que explica bona part dels seus efectes favorables sobre la concentració.
Els estimulants potents com les amfetamines es emparenten en termes estructurals per tenir en comú el grup funcional amina, i en termes funcionals, per la seva acció dilatació (predominantment central). Tots ells incrementen els nivells de dopamina en l'eix mesolímbiques-cortical (comunament identificat com a via neuronal de la recompensa o gratificació). En concret, aquestes substàncies exciten una estructura situada en els ganglis basals, el nucli accumbens, també conegut com a centre de la recompensa.
Referències modifica
- ↑ «Estimulant». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia modifica
- Adán Puig, Ana; Prat i Vigué, Gemma. Psicofarmacologia en esquemes. Barcelona: Universitat de Barcelona (tom 1 de Salut. Psicofarmacologia). ISBN 9788447532056.
- UNDCP. Amphetamine-Type Stimulants - A Global Review (en anglès), 1996.
- Wolfgang, Schivelbusch; Faber Kaiser, Michael (trad.). Historia de Los Estimulantes (en castellà traduït de l'alemany). Anagrama, 2006. ISBN 9788433913906.
- Souccar, Thierry. La guía de los nuevos estimulantes (en castellà). Paidotribo Editorial, 1999, p. 348 páginas.. ISBN 84-8019-411-1.
- T., Wilens; et alii «The Stimulants» (en anglès). Psychiatric Clinics of North America, 15, 1992, pàg. 191-222.
- Siddharta, Acebillo; et alii. Guia de psicofàrmacs. Sabadell: Corporació Parc Taulí, 2005, p. 18. ISBN 9788468923062.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estimulant |
- «El risc de sobredosi per drogues estimulants». Centre Montau, 08-04-2018.
- «Com afecten les drogues». Pla d'addiccions i Drogodependències de les Illes Balears.
- «Programes de prevenció de la sobredosi». Generalitat de Catalunya, 29-08-2014. Arxivat de l'original el 2018-04-21. [Consulta: 20 abril 2018].