Estret de McClure

L'estret de McClure (en anglès, McClure Strait o a vegades M'Clure Strait) és un estret que es troba a l'Arxipèlag Àrtic Canadenc i que constitueix l'extrem més occidental del Pas del Nord-oest. Administrativament, les seves costes pertanyen als Territoris del Nord-oest, Canadà.

Infotaula de geografia físicaEstret de McClure
Canada2.A2002165.1940.250m.jpg
Modifica el valor a Wikidata
TipusEstret Modifica el valor a Wikidata
Part deCanal de Parry Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaTerritoris del Nord-oest (Canadà) Modifica el valor a Wikidata
 74° 42′ N, 117° 00′ O / 74.7°N,117°O / 74.7; -117Coord.: 74° 42′ N, 117° 00′ O / 74.7°N,117°O / 74.7; -117
Mapa indicant la situació de l'estret de McClure
Imatge espectroradiomètrica mostrant l'estret de McClure (L'illa de Banks, es troba al centreesquerra i l'illa Victòria està a la dreta. Al centre hi ha el golf d'Amundsen, en blau brillant. A la part inferior, el Gran Llac dels Ossos, congelat, i la tundra que està començant a perdre la seva coberta de neu hivernal). ((juny de 2002)

GeografiaModifica

L'estret connecta el mar de Beaufort, a l'oest, amb el canal del vescomte Melville, a l'est. Es troba comprès entre l'illa del Príncep Patrick, l'illa Eglinton i l'illa de Melville, al nord i l'illa de Banks al sud. Té una llargada d'uns 330 km i una amplada d'uns 95 km.

L'estret està quasi permanentment bloquejat per una gruixuda banquisa, que el sol fer infranquejable als vaixells.

HistòriaModifica

L'estret pren el nom de Robert McClure, un explorador irlandès de l'Àrtic, que va ser el primer home a travessar el Pas del Nord-oest, emprant vaixell i trineu.

El 1969, el vaixell estatunidenc SS Manhattan va ser alliberat dels gels per un trencaglaç canadenc, i obligat a viatjar a través de les aigües territorials canadenques per completar el seu pas cap a l'oest. Això va provocar un conflicte entre els dos països per la disputa de les aigües territorials de les illes de l'Àrtic.

L'estret de McClure quedà totalment obert, sense gel, a principis d'agost de 2007, i novament l'agost de 2008. Això va fer que la ruta a través del nord d'America entre Europa i Àsia, històricament intransitable, fos una realitat.

Vegeu tambéModifica