Faustin Twagiramungu

polític ruandès

Faustin Twagiramungu (nascut el 14 d'agost de 1945) és un polític de Ruanda. Va ser el primer ministre des de 1994 fins a la seva dimissió el 1995, el primer cap de govern nomenat després que el Front Patriòtic Ruandès (FPR) va capturar Kigali. Després es va exiliar a Bèlgica.[2]

Infotaula de personaFaustin Twagiramungu
Twagiramungu Faustin.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 agost 1945 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Cyangugu Modifica el valor a Wikidata
Primer ministre de Ruanda
19 juliol 1994 – 31 agost 1995
← Jean KambandaPierre-Célestin Rwigema → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat McGill Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític Modifica el valor a Wikidata
Activitat1991 Modifica el valor a Wikidata –
PartitMoviment Democràtic Republicà (–1995)
Rwandan Dream Initiative (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMaria Assumpta Taigga[1]

Twitter: FTwagiramungu Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Twagiramungu va néixer el 14 d'agost de 1945 a la prefectura de Cyangugu. Encara que d'origen hutu, Twagiramungu rebutja l'etiqueta ètnica, preferint veure's com a ruandès.[3] Twagiramungu parla Kinyarwanda, francès, suahili i anglès.[1]

Twagiramungu va estudiar i treballar a Quebec, Canadà, de 1968 a 1976, durant el qual va experimentar el separatisme de Quebec i es va trobar amb René Lévesque.[4][5] Després de tornar a Ruanda, va dirigir una companyia de transport anomenada Magasins Généraux du Rwanda (MAGERWA).[6]

Carrera políticaModifica

Twagiramungu va assolir la prominència política després de l'obertura democràtica a Ruanda en 1991,[6] com a president d'un nou partit polític, el Moviment Democràtic Republicà.[1][7] El MDR es va unir al govern multipartidista establert a l'abril de 1992 i el polític de MDR, Dismas Nsengiyaremye, es va convertir en primer ministre. No obstant això, el juliol de 1993, el MDR es va dividir entre dues faccions encapçalades per Nsengiyaremye i Twagiramungu, que ambdós volien ser primer ministre del Govern Provisional de Transició Ampliat (BBTG), un càrrec que es va decidir abans de la signatura dels acords d'Arusha. La facció de Twagiramungu era feble, però va tenir èxit gràcies al suport dels altres partits polítics.[8] Els acords d'Arusha es van signar el 4 d'agost 1993, i Twagiramungu va ser escollit per ser Primer Ministre.[9] El BBTG mai no es va convocar.

Primer ministre després del genocidiModifica

Al juliol de 1994, Twagiramungu finalment es va convertir en Primer Ministre en el "Govern d'Unitat Nacional" d'inspiració d'Arusha, creat pel FPR després de prendre el poder arran del genocidi ruandès.[10] La seva cita va ser tenyida de simbolisme per a molts ruandesos, ja que era el gendre de Grégoire Kayibanda.[11] Després prendre possessió, Twagiramungu es va enfrontar amb el greu problema dels abusos deld drets humans per part del FPR. Com el ministre d'interior Seth Sendashonga, creia que hi havia d'haver certa tolerància, però el preocupava quan semblava que no hi havia cap final a la vista. Segons l'historiador Gérard Prunier, que ha discutit el tema amb Twagiramungu, "els ministres hutus estaven tan conscients de la possible catàstrofe que les eventuals renúncies podrien fer que s'ho empassessin tot en nom de la unitat nacional. Fins que la matança de Kibeho els va empènyer a l'abisme."[12] La tensió dins de l'administració va arribar a un punt en què Twagiramungu va demanar un "consell extraordinari de ministres sobre assumptes de seguretat", que es va reunir el 23 d'agost de 1995 i va acabar dos dies més endavant quan Paul Kagame, líder de facto de Ruanda i del FPR, va fer un comentari sardònic i va sortir de l'habitació.[13] El 28 d'agost, Twagir Amungu va decidir dimitir i uns altres quatre ministres van ser destituïts l'endemà, inclòs Sendashonga.[13] Twagiramungu va ser posat sota arrest domiciliari, però va aconseguir sortir del país abans de final d'any.[13]

Oposició a l'exiliModifica

En març de 1996, Twagiramungu i Sendashonga van establir un partit de l'oposició a l'exili anomenat Forces de Resistència per la Democràcia (FRD.[14] La FRD fou posada en marxa oficialment l'abril de 1997.[15] El 16 de maig de 1998, Sendashonga, que havia sobreviscut a un intent anterior d'acabar amb la seva vida, va ser assassinat a Nairobi. Twagiramungu va denunciar l'assassinat i en va acusar al govern ruandès.[16] En 2001 un tribunal de Kenya va considerar que l'assassinat era polític i va culpar al govern de Ruanda.[17]

En 1998 el FRD va convidar uns altres quatre moviments en l'exili (RDR, GID, MNLR i UNAR) per formar la Union des Forces Démocratiques Rwandaises (UFDR), que volgué pressionar per un nou acord de repartiment de poders segons la línia dels acords d'Arusha,[18] i Twagiramungu en va ser el president de 1998 a 2002.[19] RNLM i UNAR eren antics partits monàrquics, en vistes a representar els interessos Tutsi, però aviat van abandonar l'aliança.[19] Com a president de l'UFDR, Twagiramungu va funcionar com si estigués sol, creant "un partit en un partir", i es va distanciar fins i tot per la majoria del seu propi partit, el FRD.[20] També era impopular amb la vella guàrdia del RDR "a causa del seu paper destacat en l'oposició ruandesa al govern de Juvénal Habyarimana i la seva posició en la secció moderada del MDR".[19] Twagiramungu va dimitir de la presidència al desembre de 2001 i "es va separar essencialment dels moviments opositors".[20]

El 10 de desembre de 2002 Twagiramungu va anunciar que seria candidat a les eleccions presidencials ruandeses de 2003[21] amb una plataforma per la plena ocupació, seguretat regional i impostos progressius,[22] i acusant al govern d'intentar silenciar les seves opinions. Es va veure obligat a mantenir-se com a independent, ja que el seu partit polític, el MDR, va ser prohibit.[23] En el recompte final, va quedar segon (de tres) amb un 3,62 per cent dels vots. No va acceptar el resultat, afirmant que Paul Kagame liderava el país cap a un sistema unipartidista.[24] Les eleccions van ser àmpliament condemnades com a fraudulentes pels observadors externs.[25] Twagiramungu va marxar de Ruanda immediatament després de les eleccions, tement ser arrestat.[26]

En 2010 Twagiramungu va fundar una "nova tendència política" anomenada Rwanda Rwiza Party/Rwandan Dream Initiative (RDI).[27] A començaments de 2014 el RDI es va associar amb uns altres tres partits (PS-Imberakuri, Unió Democràtica Ruandesa i FDLR) per formar la Coalició de Partits Polítics pel Canvi (CPC). La inclusió de les FDLR va ser un punt de controvèrsia.[28] La coalició es va trencar abans que acabi l'any.[29]

El 4 d'abril de 2014, només dos dies després que Kagame hagués visitat Brussel·les, Twagiramungu va ser informat per la policia belga i la seguretat de l'estat que la seva vida estava en perill i la seva casa va ser protegida per la policia durant quatre dies. The Globe and Mail va informar que "hi havia proves creixents de que els agents del Sr Kagame participen en els esforços organitzats per matar dissidents exiliats".[30]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «ICTR Witness statement, Faustin Twagiramungu», 13-04-2000.
  2. «Rwandan ex-PM goes home». BBC News, 20-06-2003.
  3. Gargot, Christophe (Director) (2008). D'Arusha à Arusha [From Arusha to Arusha]. 20 minuts en. 
  4. Dallaire, Roméo A. Shake Hands with the Devil: The Failure of Humanity in Rwanda. Toronto: Random House Canada, 2003, p. 60, 132. ISBN 1407098748. 
  5. Temple-Raston, Dina. Justice on the Grass: Three Rwandan Journalists, Their Trial for War Crimes, and a Nation's Quest for Redemption. Simon and Schuster, 2005, p. 57f. ISBN 9780743251105. 
  6. 6,0 6,1 Twagilimana, Aimable. Historical Dictionary of Rwanda. Scarecrow Press, 2007, p. 161f. ISBN 9780810864269. 
  7. Guichaoua, André. «From War to Genocide, Box 5: Political parties and organizations officially registered in 1991».
  8. Guichaoua, André. From War to Genocide: Criminal Politics in Rwanda, 1990–1994. University of Wisconsin Pres, 2015, p. 88ff. ISBN 9780299298203. 
  9. «Peace Agreement between the Government of the Republic of Rwanda and the Rwandese Patriotic Front», 04-08-1993.
  10. Longman, Timothy. «Limitations to Political Reform: The Undemocratic Nature of Transition in Rwanda». A: Remaking Rwanda: State Building and Human Rights after Mass Violence. The University of Wisconsin Press, 2011, p. 32. ISBN 978-0-299-28264-6. 
  11. «The Three Victors Who Will Lead Rwanda». The New York Times, 20-07-1994.
  12. Prunier, Gérard. Africa's World War: Congo, the Rwandan Genocide, and the Making of a Continental Catastrophe. Oxford University Press, 2009, p. 17f. ISBN 9780199705832. 
  13. 13,0 13,1 13,2 Prunier, Gérard. Africa's World War: Congo, the Rwandan Genocide, and the Making of a Continental Catastrophe (en anglès). Oxford University Press, 2009, p. 45f. ISBN 9780199705832. 
  14. Reyntjens, Filip. Political Governance in Post-Genocide Rwanda. Cambridge University Press, 2013, p. 22. ISBN 9781107043558. 
  15. Prunier, Gérard. Africa's World War: Congo, the Rwandan Genocide, and the Making of a Continental Catastrophe (en anglès). Oxford University Press, 2009, p. 365. ISBN 9780199705832. 
  16. «IRIN Update No. 418 for Central and Eastern Africa» (en anglès). IRIN. ReliefWeb, 18-05-1998.
  17. «Court acquits Sendashonga accused» (en anglès). IRIN, 31-05-2001.
  18. de Hoyos, Linda «Unity conference challenges silence on Rwanda». Executive Intelligence Review, 25, 23-10-1998.
  19. 19,0 19,1 19,2 Rafti, Marina. «The Rwandan Political Opposition In Exile: A Valid Interlocutor Vis-à-vis Kigali?». Institute of Development Policy and Management, University of Antwerp p. 13f, abril 2004.
  20. 20,0 20,1 Rafti, Marina. «The Rwandan Political Opposition In Exile: A Valid Interlocutor Vis-à-vis Kigali?». Institute of Development Policy and Management, University of Antwerp p. 26f, abril 2004.
  21. «Interview with presidential hopeful Faustin Twagiramungu». IRIN [Brussels], 16-05-2003.
  22. Twagiramungu, Faustin. «Rwanda: berceau de tous les Rwandais» (en francès), febrer 2003.
  23. Guest, Robert. Borderless Economics: Chinese Sea Turtles, Indian Fridges and the New Fruits of Global Capitalism. St. Martin's Press, 2011, p. 138f. ISBN 9780230341234. 
  24. «Faustin Twagiramungu To Challenge Rwandan Election Results». Voice of America, 26-08-2003.
  25. Longman, Timothy. Memory and Justice in Post-Genocide Rwanda. Cambridge University Press, 2017, p. 164. ISBN 9781107678095. 
  26. «Rwanda: Treatment by government authorities of Faustin Twagiramungu and supporters of his candidacy during the presidential election campaign in August 2003 (August 2003 - April 2006)». Immigration and Refugee Board of Canada, 05-05-2006.
  27. «RDI-Rwanda Rwiza Party Manifesto», 18-08-2016. [Consulta: 4 gener 2018].
  28. «New opposition coalition formed» (en anglès). Economist Intelligence Unit, 11-04-2014.
  29. «Rwanda: les FDLR divisent une coalition de l’opposition» (en fr-fr). RFI Afrique, 10-10-2014.
  30. «Rwandan dissident in Belgium warned of suspected targeted attack». The Globe and Mail, 14-05-2014.

Enllaços externsModifica