Fernanda Barriga

cuinera equatoriana

Fernanda Barriga (Quito, ca. 1807-?) va ser una cuinera equatoriana, coneguda per haver estat la cuinera personal del general i líder revolucionari Simón Bolívar, raó per la qual és coneguda com «la cuinera del llibertador».[1]

Infotaula de personaFernanda Barriga
Biografia
Naixementc. 1807 Modifica el valor a Wikidata
Quito Modifica el valor a Wikidata
Mortvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócuinera Modifica el valor a Wikidata
OcupadorSimón Bolívar Modifica el valor a Wikidata

Va néixer a Quito,[2] probablement el 1807 a la vall de Chota,[3] de descendència africana,[1] per això se la va conèixer també com la «Negra Fernanda».[4] Va ser cuinera de Simón Bolívar des de 1827, amb el qual es va traslladar a Bogotà. Barriga va ser dona de confiança de Manuela Sáenz i es va fer part indispensable de la vida de Bolívar,[3] al qual acompanyaria durant tota la vida fins a la seva mort,[2] sent destacat el fet de ser l'única dona que va poder fer-ho.[3]

Se li atribueix la creació d'un plat anomenat «migas bolivarianas», on s'ajuntaven les sobres de la setmana de cara al cap de setmana. També era coneixedora d'altres plats com el funche, una massa de farina de blat de moro amb aigua, que després es barrejava amb un guisat per quedar com una mena de pastís, el chupe de gallina, l'arepa,[5] la boronía,[6] entre d'altres. Els darrers anys de la vida del líder revolucionari, va rebre l'ordre de servir-li cada dues hores una tassa de sagú en forma de mazamorra. Hom relata que Bolívar, cansat de prendre'n la va refusar dient: «Si vuelves con tu mazamorra, te llamaré Fernanda Séptima» (en català «Si tornes amb la teva mazamorra [fent joc de paraules amb masmorra], et diré Ferranda Setena [en referència al rei Ferran VII d'Espanya]».[7]

A finals de segle XIX encara vivia i passava dels 90 anys.[8]

Val a dir que ha estat una de les dones més oblidades de la història al voltant de Bolívar, atès tant el seu origen com el seu ofici.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Zibechi, Raúl «Descolonizar rima con don Cristóbal». Brecha, 06-08-2015.
  2. 2,0 2,1 Ramón Castellanos, Rafael «Sesquicentenario del testamento de Bolívar, hoy 10 de diciembre». Boletín cultural y bibliográfico, vol. 17, 1980, pàg. 45.
  3. 3,0 3,1 3,2 André, Nelly «"Las mujeres, esas libertadoras olvidades... o la participación de las mujeres en las luchas por la independencia de América Latina..."». Revista Historia de las Mujeres, 2020.
  4. Ayala Mora, Enrique «Manuela Cañizares y el machismo institucional». El Comercio, 13-03-2021.
  5. Redacció «El paladar de Bolivar». El Tiempo, 20-07-2010.
  6. Nadal, Paco «De tapas por Cartagena de Indias con García Márquez». El País, 02-02-2015.
  7. «Algunos detalles de la vida del libertador». Sociedad Bolivariana de Antioquía, núm. 5, gener-juliol 1987, pàg. 51.
  8. Bronx, Humberto. Bolívar, católico y defensor de la Iglesia (en castellà). Medellín: Editorial Copiyepes, 1979, p. 144.