Obre el menú principal
Per a altres significats, vegeu «Fortià Feu i Martorell».

Un feu (nom d'origen germànic: fehu, que significa ‘possessió, propietat’) era un conveni pactat entre el senyor feudal i el seu feudatari o vassall que consistia en el fet que el feudatari jurava fidelitat a canvi que se li lliurés un domini reial. Aquests pactes, realitzats del segle X al XVIII, anaven acompanyats d'un homenatge que donava solemnitat i eficàcia a l'acte a través de manifestar-ho externament i ostensible. D'aquí se'n deriven els actes d'homenatge actuals com un acte de respecte, de veneració, envers una persona. L'objecte del feu consistia generalment en l'usdefruit d'un territori o d'un castell.

Definició senzilla: Porció de terra que rebien els vassalls en jurar fidelitat, ajuda militar i consell en el govern al rei.

Feu també equival com a derivació a una unitat territorial més o menys gran (latifundium), governada i explotada per un senyor-noble que hi exercia el seu poder. Es tractava d'un sistema de producció i de poder per a una Europa rural amenaçada.

Qui posseïa el feu havia d'exercir responsabilitats administratives i militars i cobrava les rendes públiques.

A Catalunya, el feudalisme s'instaurà amb força a partir del segle XII i al segle XIII la servitud adquirí estatut legal. A Catalunya es va establir, també, una tipologia de feus vinculada a la jerarquia de persones que el posseïen:

  • La cavalleria de feu era una tinença modesta d'un cavaller a les ordres d'un castlà.
  • El feu de castlania era la tinença del castlà encomanat de la guarda del castell. Aquesta tinença comportava béns seents, rendes agràries i drets banals.
  • L'honor era un feu més gran que la castlania que a vegades podia implicar la possessió de diversos castells, i responia al model d'un gran patrimoni aristocràtic.

El sistema successori dels feus va servir per a consolidar i protegir el patrimoni aristocràtic, garantia del poder i la força dels feudals. Els honors, tot i que participaven del règim hereditari, no podien ser dividits:

  • En la transmissió d'aquest patrimoni, la línia masculina es va imposar sobre la femenina.
  • El pare, cap del llinatge, podia escollir el melior filius, sense recórrer necessàriament al primogènit, per garantir la successió del feu.
  • En cas de manca d'hereu directe, el vassall podia llegar l'honor a un tercer, però sempre necessitava el consentiment del senyor.

La complexitat de les institucions del sistema feudal obeïa a una única finalitat: garantir fidelitats i aliances per mitjà del repartiment de terres, rendes i drets dels dominis castrenses, element fonamental del feudalisme entre les famílies nobiliàries. Amb tot, tal com assenyalen els Usatges, hi ha una desigualtat entre senyors i vassalls, o entre alta i petita noblesa; com ho mostren les convinences. La reciprocitat entre les obligacions del vassall i les del senyor eren força desiguals pel que suposaven de càrregues i responsabilitats del primer, mentre que la responsabilitat del segon quedava limitada, pràcticament, a la investidura del feu.

De la paraula feu prové la paraula feudalisme.

Parts d'un feuModifica

En un feu hi havia un castell on vivia el senyor, diversos poblets on vivien els camperols i terres de conreu, pastures i boscos. El feu es dividia en dues parts:

  1. Reserva senyorial o domini: part explotada pel senyor mateix. Tots els cultius que se n'obtenien pertanyien al senyor.
  2. Masos: porcions de terra que el senyor concedia als camperols perquè les cultivessin en benefici propi.

A canvi d'aquestes terres els camperols havien de pagar al senyor unes rendes, que podien ser diners, productes (una part de la collita, teixits, animals...) o serveis personals (treballar al camp del senyor gratuïtament...)[1]

ReferènciesModifica