Filípica

En el llenguatge quotidià una filípica és una invectiva, un atac verbal vehement contra algú, especialment un personatge polític. El terme procedeix de l'orador grec Demòstenes que, amb els seus encesos discursos, atacà Filip II de Macedònia en diferents ocasions al llarg del s. IV aC. Tot i que no van tenir el resultat esperat (ja que Filip II va envair igualment Grècia) han quedat com a paradigma d'invectiva política.

Còmic que presenta Ciceró en plena filípica

Les Filípiques de Ciceró

Ciceró va agafar expressament aquests discursos com a model per a una sèrie d'atacs contra Marc Antoni entre el 44 i el 43 aC i si la correspondència existent entre M. Brut i Ciceró és autèntica [ad Brut. ii 3.4, ii 4.2], com a mínim el discurs cinquè i setè eren coneguts com a Filípiques en el temps de Ciceró. Després de la mort de Cèsar, Ciceró s'havia lamentat en privat que els executors de Cèsar no haguessin inclòs Marc Antoni en la seva acció. No va estalviar esforços en desacreditar Marc Antoni, recorrent fins i tot a accions il·legals, com legitimar l'exèrcit privat d'Octavi. En total Ciceró pronuncià 14 Filípiques en menys de dos anys. Resulta paradoxal que, recolzant Octavi enfront d'Antoni, Ciceró contribuís, sense saber-ho, a l'enfonsament del règim republicà que creia estar salvant. Per desgràcia per a Ciceró, Marc Antoni no era Filip II que magnànimament perdonà Demòstenes. Els atacs contra Antoni no van ser oblidats ni perdonats i tingueren com a resultat la seva proscripció i assassinat el 43 aC. Les seves mans i cap van ser exposats públicament a les Rostra del fòrum com a advertiment per als eventuals opositors del nou triumvirat d'Octavi, Marc Antoni i Lèpid. Segons Tàcit van ser les Filípiques juntament amb el Pro Milone, Pro Roscio, In Catilinam i In Verrem, les obres que contribuïren decisivament a la seva reputació com a gran orador.