Pier Francesco Cavalli (Crema, 14 de febrer de 1602 - Venècia, 14 de gener de 1676) fou un compositor, principalment d'òperes, i organista italià. En realitat, el seu vertader nom era Pier Francesco Caletti Bruni i el pseudònim que utilitzava corresponia al nom d'un noble venecià que era el seu benefactor.

Plantilla:Infotaula personaFrancesco Cavalli

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(it) Pietro Francesco Cavalli Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 febrer 1602 Modifica el valor a Wikidata
Crema (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort14 gener 1676 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
Venècia (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mestre de capella basílica de Sant Marc
1668 – 1676 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaCremona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióorganista, mestre de capella, compositor d'òpera, compositor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1616 Modifica el valor a Wikidata -
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsClaudio Monteverdi Modifica el valor a Wikidata
InstrumentOrgue Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
PareGiovanni Battista Caletti Modifica el valor a Wikidata


Spotify: 4O3ye8h9arB5PvQiOxM38p Musicbrainz: 2afb8d0b-50ff-43b0-8ab2-5471e66ea91c Lieder.net: 3697 Discogs: 1200911 IMSLP: Category:Cavalli,_Francesco Allmusic: mn0001259195 Find a Grave: 9995847 Modifica el valor a Wikidata

Deixeble del pare Giovanni Battista, organista de la catedral de Crema, va viatjar a Venècia el 1616 on va entrar en el cor de la basílica de San Marc com a cantor (tenor), va ser alumne de Monteverdi i va obtenir el lloc de segon organista el 1640. Una mica més tard va assumir les funcions d'organista de l'església dels Sant Joan i Sant Pau.[1]

El 1639 va començar a escriure per a l'escena lírica, i el mateix any va ser representada al Teatre San Cassiano Le nozze di Teli e di Peleo, la primera òpera veneciana de la qual s'ha conservat la música. A partir de llavors va compondre amb regularitat per als teatres venecians. Algunes de les seves obres també van ser interpretades en altres ciutats: L'Egisto (Viena, 1643 i París, 1646), Il Giasone (París, 1649, considerada la més popular), L'Orione (Milà, 1653). Mazarino li va encarregar una òpera per a l'obertura del Teatre de les Teuleries (anomenat també la Sala de les Màquines, la salle des Machines), construït per Gaspare Vigarani al Palau de les Teuleries, pel que va viatjar a París, on va començar a compondre Ercole amante. El 22 de novembre d'aquell mateix any, el seu Xerse, estrenada a Venècia el 1654, va ser representada a la Gran Galeria del Louvre, amb ballets de Lully. La inauguració del teatre es va retardar i la representació d'Ercole amante es va demorar, sent estrenada sense gran èxit, el febrer de 1662 després de la mort de Mazarino. Després d'això Cavalli va tornar a Venècia on es va dedicar principalment a la música religiosa.[1]

L'11 de gener de 1665, va ser nomenat primer organista de San Marc al costat del també organista i company seu Pietro Andrea Ziani, i tres anys més tard va succeir a G. Rovetta com a mestre de capella de la basílica, càrrec que va ocupar fins a la seva mort.

Cavalli és probablement el compositor més important de la seva generació referent a l'òpera pública, llavors en ple desenvolupament. Contràriament a Claudio Monteverdi que disposava per a les seves obres d'orquestres molt proporcionades i amb tota classe d'instruments, les òperes de Cavalli utilitzaven orquestres molt reduïdes, principalment amb instruments de corda, a causa dels mitjans limitats de les òperes públiques.

Fou mestre de la compositora i cantant d'òpera veneciana Barbara Strozzi.

El compositor Taddeo Wiel (1849-1920) publica un molt bon estudi sobre la tasca musical de Cavalli, però després de la seva mort la seva obra va anar caient gradualment en l'oblit fins que a partir de la segona meitat del segle xx, el creixent interès en l'òpera barroca ha permès redescobrir la seva figura, tot i que les òperes de Cavalli no se solen representar però si que se'n fan enregistraments.[1]

Les seves òperes

modifica
  • 1639 Le nozze di Teti e di Peleo (Llbret d'O.Persiani)
  • 1640 Gli amori di Apollo e Dafne (G. F. Busenello)
  • 1641 La Didone
  • 1642
    • Narcisso et Ecco immortalati (O.Persiani, perduda)
    • La virtù de' strali d'Amore (G. Faustini)
  • 1643 L'Egisto (G. Faustini)
  • 1644
    • La Deidamia (S.Herrico, perduda)
    • L'Ormindo (G. Faustini)
  • 1645
    • Il Romolo e 'l Remo (G. Strozzi, perduda)
    • La Doriclea (G. Faustini)
    • Il Titone (G. Faustini, perduda)
  • 1646 La prosperità infelice di Giulio Cesare dittatore (G. F. Busenello, perduda)
  • 1648 La Torilda (P.P.Bissari, perduda)
  • 1649
    • Il Giasone (G. A. Cicognini)
    • L'Euripo (G. Faustini, perduda)
  • 1650
    • La Bradamante (P.P. Bissari, perduda)
    • L'Orimonte (N.Minato)
  • 1651
    • L'Oristeo (G. Faustini)
    • La Rosinda (G. Faustini)
    • L'Armidoro (B.Castoreo, perduda)
    • La Calisto (G. Faustini)
  • 1652
    • Veremonda, l'amazzone di Aragona (M.Bisaccioni)
    • L'Eritrea (G. Faustini)
  • 1653
    • L'Helena rapita da Teseo (G. Badoaro)
    • L'Orione (F.Melosio, Milà)
  • 1654
    • Il Serse (o Xerse, N.Minato)
    • Il Ciro (G. C. Sorrentino, òpera de compositor ignorat, atribuïda a Cavalli)
  • 1655
    • La Statira, principessa di Persia (G. F. Busenello)
    • L'Erismena (A.Aureli)
  • 1656 L'Artemisia (N.Minato)
  • 1658
    • L'Antioco (N.Minato, perduda)
    • L'Hipermestra (Moniglia, Florència)
  • 1659 L'Elena (N.Minato)
  • 1660 La pazzia in trono, ossia il Caligola delirante (D.Gisberti, perduda)
  • 1662 Ercole amante (F.Buti, París)
  • 1664 Scipione Africano (N.Minato)
  • 1665 Il Mutio Scevola (N.Minato)
  • 1666 Il Pompeo Magno (N.Minato)
  • 1667 L'Eliogabalo (A.Aureli)

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 1,2 Alier Aixalà, Roger, 1941-. Guía universal de la ópera. Barcelona: Robinbook, 2007. ISBN 978-84-96924-03-1.