Francisco Regueiro
Francisco Regueiro (Valladolid, 2 d'agost de 1934) és un director de cinema i guionista espanyol.[1] Inicialment fou professor de dret mercantil i col·laborador a El Norte de Castilla. El 1955 es traslladà a Madrid, on es va matricular a la facultat de periodisme i col·laborà a la Codorniz, on va conèixer Miguel Gila,[2] però el 1957 ho deixà per ingressar a l'Escola Oficial de Cinema, on es llicencià el 1962. El 1961 va guanyar el Premi Sésamo de literatura amb Las muchachas de los cabellos de lino.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 2 agost 1934  (90 anys)Valladolid (Espanya) |
| Activitat | |
| Ocupació | director de cinema, guionista |
| Activitat | 1962 - 1993 |
   
| |
Junt amb Gonzalo Suárez, Mario Camus i Carlos Saura és considerat un dels membres destacats del "Nou cinema espanyol".[3] El 1963 va dirigir la seva primera pel·lícula, El buen amor, amb la que va participar en el 16è Festival Internacional de Cinema de Canes i va entusiasmar Luis Buñuel. La seva segona pel·lícula, Amador (1968), va tenir força problemes amb la censura. No va tornar a rodar fins 1968, Si volvemos a vernos que fou guardonada amb les Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics de 1967 amb la millor música, fotografia i decorats.[4] El 1972 va rodar Carta de amor de un asesino produïda per Elías Querejeta, que mai es va estrenar comercialment. El 1975 va assolir èxit amb Duerme, duerme, mi amor i Las bodas de Blanca. Després canvià el cinema per la televisió, rodant el 1972 l'episodi Cuento de la niña que se convirtió en rata de la sèrie Cuentos y leyendas, i el 1983 l'episodi La viuda valenciana de la sèrie Las pícaras. Tornà al cinema el 1985, rodant Padre nuestro, considerada la seva pel·lícula més completa. El 1988 rodà Diario de invierno i el 1993 Madregilda, sense que des d'aleshores hagi dirigit cap pel·lícula més.[5] El 2016 va rebre l'Espiga d'honor de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.[6][7]
Filmografia com a director
modifica- Madregilda (1993)
- Diario de invierno (1988)
- Padre nuestro (1985)
- Las bodas de Blanca (1975)
- Duerme, duerme, mi amor (1975)
- Carta de amor de un asesino (1972)
- Me enveneno de azules (1969)
- Si volvemos a vernos (1968)
- Amador (1964)
- El buen amor (1963)
- Sor Angélica Virgen (1962) -curtmetratge de l'E.O.C.
Referències
modifica- ↑ «Francisco Regueiro». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ El orgullo y la capacidad creativa, El País, 29 de juny de 2015
- ↑ Francisco Regueiro a espanacultura.es
- ↑ «Premios del CEC a la producción española de 1967». CEC. Arxivat de l'original el 2021-05-06. [Consulta: 9 gener 2016].
- ↑ Francisco Regueiro a mcnbiografias
- ↑ El director Francisco Regueiro, Espiga de Honor de Seminci[Enllaç no actiu], heraldodiariodesoria.es, 7 d'octubre de 2016
- ↑ Francisco Regueiro, Espiga de Oro de Honor en Seminci[Enllaç no actiu], rtvcyl.es