Gérard de Nerval

Gérard de Nerval (París, 22 de maig de 180826 de gener de 1855) era el pseudònim literari del poeta, assagista i traductor francès Gérard Labrunie, el més essencialment romàntic dels poetes francesos.[1]

Infotaula de personaGérard de Nerval
Félix Nadar 1820-1910 portraits Gérard de Nerval.jpg
Fotografia de Gérard de Nerval per Félix Nadar. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Gérard Labrunie Modifica el valor a Wikidata
22 maig 1808 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort26 gener 1855 Modifica el valor a Wikidata (46 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortSuïcidi Modifica el valor a Wikidata (Penjament Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentcementiri de Père-Lachaise, 49 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicFrancesos Modifica el valor a Wikidata
FormacióLycée Charlemagne (1822–) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPoeta
Membre de
MovimentLiteratura romàntica Modifica el valor a Wikidata
Influències
Obra
Obres destacables
Família
PareÉtienne Labrunie (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0626298 iTunes: 75623644 Musicbrainz: 51966b44-e347-4580-9e62-2325678dff94 Discogs: 991827 IMSLP: Category:Nerval,_Gérard_de Find a Grave: 6285 Modifica els identificadors a Wikidata

ObraModifica

Va deixar una obra no gaire extensa però provada i misteriosa, que, malgrat el seu caràcter turmentat, reflecteix fidelment les inquietuds de l'ànima humana. Va exercir posteriorment influència sobre Marcel Proust, René Daumal i Antonin Artaud.

Les seves obres cabdals són Viatge a l'Orient (1851), en què relata les llegendes sentides pels camins durant els seus viatges per Europa (Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica) i el nord d'Àfrica. "Les illuminés, ou els precurseurs du socialisme" (1852) va ser una col·lecció de novel·les en les quals parla sobre Nicolás Edme Restif de la Bretonne, Cagliostro i d'altres. Les filles del foc (1854), galeria de retrats femenins en els quals invoca l'amor. Aurelia (1855), un clàssic del nostre temps que va influir granment en els surrealistes. L'autor ens narra aquí el seu particular viatge vital de braç de la bogeria, que és a la vegada la primera mirada moderna a aquestes profunditats. El llibre de poemes Les lumières (1854), que conté el cèlebre sonet "El desgraciat". En un dels seus últims poemes, "Epitafi", ja va intuir la seva imminent mort:

« A estones viu alegre com un liró aquest poeta boig, amador i indolent, i altres vegades ombrívol com Clitandro dolent... un cert dia, una mà va cridar a la seva habitació. Era la mort! Ell va sospirar: "Senyora, deixeu-me ordir les rimes del meu últim sonet". Després va tancar els ulls -potser una mica inquiet davant el fred enigma- per esperar l'hora... Diuen que va ser gandul, erràtic i il·lusori, que deixava assecar la tinta en el seu escriptori. Volia saber-ho tot i al final no ha sabut. I una nit d'hivern, cansat de la vida, va deixar escapar l'ànima de la carn podrida i es va anar preguntant: ¿Per què he vingut? »

Si s'escau, es compleix bé la frase d'un cert escriptor anglès: "L'infern també és un camí."

Llista d'obresModifica

  • (1832) - La Main de glorie: histoire macaronique ou La Main enchantée (La mà encantada, Barcelona, Ed. Laertes)
  • (1834) - Odelettes
  • (1851) - Voyage en Orient.
  • (1852) - Les Nuits d'Octobre.
  • (1852) - Lorely, souvenirs d’Allemagne
  • (1852) - Les Illuminés
  • (1853) - Petits châteaux de Bohème
  • (1853) - Sylvie.
  • (1854) - Les Filles du Feu, cuentos.
  • (1854) - Les Chimères.
  • (1854) - Promenades et souvenirs
  • (1855) - Aurélia, ou le rêve et la vie (en español en l'original)
  • (1856) - Promenades et Souvenirs.

Fragment del sonet El desgraciatModifica

« Je suis le ténébreux, le veuf, l'inconsolé, Le Prince d'Aquitaine à la tour abolie: Ma seule Etoile est morte, et mon luth constellé porte le soleil noir de la Mélancolie. El tenebrós sóc, el vidu, el desconsolat, el príncep d'Aquitània a la seva torre abolida: Va morir la meva única estrella, i en el meu llaüt constel·lat es mostra el negre sol de la malenconia. »
— Sonet El Desdichado.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «Gérard de Nerval». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gérard de Nerval
Vegeu texts sobre Gérard de Nerval al Wikisource (francès).