Gli Orazi e i Curiazi

Gli Orazi e i Curiazi és una òpera en tres actes de Domenico Cimarosa, amb llibret d'Antonio Simeone Sografi, basat en l'Horaci de Pierre Corneille, una interpretació de la llegenda del combat dels Horacis i Curiacis de l'antiga Roma. S'estrenà al Teatro La Fenice de Venècia el 26 de desembre de 1796.

Infotaula de composicióGli Orazi e i Curiazi
Giuseppina Grassini as Orazia in Cimarosa's Gli Orazi.jpg
Giuseppina Grassini com a Orazia
Forma musicalòpera modifica
CompositorDomenico Cimarosa
LlibretistaAntonio Simeone Sografi (llibret online)
Idiomaitalià
Basat enHoraci de Pierre Corneille
GènereAzione tragica
Partstres
PersonatgesCuriazio (en) Tradueix, Il Gran sacerdote (en) Tradueix, L'augure (en) Tradueix, Licinio (en) Tradueix, l'oracolo (en) Tradueix, Marco Orazio (en) Tradueix, Mezio Fufezio (usually not performed) (en) Tradueix, Orazia (en) Tradueix, Publio Orazio (en) Tradueix, Sabina (en) Tradueix i Tullo Ostilio (usually not performed) (en) Tradueix modifica
Estrena
Estrena26 de desembre de 1796
EscenariTeatro La Fenice de Venècia,
Estrena als Països Catalans
Estrena a CatalunyaTeatre de la Santa Creu de Barcelona, 1807[1]
  • Publio Orazio (tenor)
  • Marco Orazio - fill de Publio Orazio (tenor)
  • Orazia - filla de Publio Orazio (contralt)
  • Curiazio - marit d'Orazia (soprano castrato)
  • Sabina - germana de Curiazio i esposa de Marco Orazio (soprano)
  • Licinio - amic dels Orazi (soprano castrato)
  • Il gran sacerdote (baix)
  • L'augure (baix)
  • L'oracolo (baix)
  • Tullo Ostilio – rei de Roma (tenor) – en general s'omet
  • Mezio Fufezio – rei d'Alba (tenore) – en general s'omet
  • Romà senadors, els ciutadans d'Alba, la gent

Origen i contextModifica

Domenico Cimarosa, un dels compositors més destacats de l'òpera seriosa i l'òpera bufa de la generació anterior de Rossini, va escriure prop de cinquanta òperes, però avui dia la seva comèdia Il matrimonio segreto és l'única que es representa mínimament al repertori estàndard.[2]

RepresentacionsModifica

Gli Orazi e i Curiazi va inaugurar la temporada de la Fenice del 1796. Entre els seus intèrprets hi havia la famosa Giuseppina Grassini, cantant que va fer trontollar a més d'una testa coronada, inclosa la de Napoleó Bonaparte. Aquesta òpera és considerada com una de les òperes serioses més interessants de finals del segle XVIII. Cimarosa hi va potenciar la contundència i l'alè de les seves línies melòdiques, arribant a resultats de particular puresa. Una ària, potser no la més interessant en els nostres dies, va assolir un èxit extraordinari. Es tracta de Quelle pupille tenere, que, en paraules de Stendhal, és «l'ària seria més bella que, potser, existeix». L'escriptor francès la cita en el capítol 26 de La cartoixa de Parma com la pàgina musical que commou Fabrizio del Dongo quan, vestint ja l'hàbit, torna a trobar-se amb la inoblidable Clelia, el seu amor impossible, casada contra la seva voluntat amb un altre home.[3]

L'estrena fou un fracàs i Cimarosa, decebut, decidí marxar de la ciutat immediatament, però, tal com passaria vint anys més tard amb El barber de Sevilla de Rossini, l'òpera es convertiria amb el temps en un gran èxit, amb 48 actuacions per als principals teatres europeus, entre els quals el Teatro La Scala de Milà i la cort imperial de Napoleó a París.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gli Orazi e i Curiazi
  1. Nick Rossi; Talmage Fauntleroy Domenico Cimarosa: His Life and His Operas. Greenwood Publishing Group, 1 gener 1999, p. 189. ISBN 978-0-313-30112-4. 
  2. Eddins, Stephen. «Ressenya del disc». allmusic.com.
  3. La Gran Opera. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1303-8.