Obre el menú principal

Hipòtesi dels lemniscs

La hipòtesi dels lemniscs o hipòtesi de l'origen vaticanoaragonès[1] és una hipòtesi sobre els possibles antecedents emblemàtics preheràldics del Senyal Reial formulada per l'historiador Guillermo Fatás Cabeza que es basa en la relació de vassallatge establerta entre el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona i la Santa Seu. Basant-se en aquest fet històric, i a la premissa que els colors papals serien ja al segle XI el roig i daurat, aquest historiador formula la hipòtesi que els reis d'Aragó de la dinastia Ximena haurien adoptat aquests colors papals com a emblemes propis abans que aparegués l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del Senyal dels Quatre Pals en l'escut que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre de 1150. Un hipòtesi equivalent però de signe contrari és la que es basa en les pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona.

La Hipòtesi dels lemniscsModifica

 
Miniatura del segle XII que representa Carlemany portant la bandera papal, una creu.
(Còdex Calixtinus-Liber Sancti Iacobi, f. 162v, s.n., Santiago de Compostela, Archivo de la Catedral)
 
La mateixa escena en còpia del segle XIV.[2]
La bandera papal portada per l'emperador Carlemany és aleshores de roig i daurat.
(Còdex Calixtinus-Liber Sancti Iacobi, f.90, ms. 2631, Biblioteca General Histórica de la Universidad de Salamanca)

Tot i restar transcendència a l'origen del senyal heràldic dels quatre pals, Guillermo Fatás Cabeza també es pregunta el perquè el mateix Ramon Berenguer IV, o algun dels anteriors reis d'Aragó i Pamplona, haurien escollit els pals d'or i gules com a emblema. Per a respondre a aquesta qüestió Guillermo Fatás Cabeza fomulà la Hipòtesi dels lemniscs (1990)[3][4] segons la qual l'origen del senyal heràldic dels quatre pals es basaria en la relació de vassallatge existent entre el regne d'Aragó i la Santa Seu. Per a bastir aquesta hipòtesi Guillermo Fatás Cabeza recicla un estudi de l'any 1928 de l'historiador alemany Paul Fridolin Kehr.

L'historiador alemany tracta d'esbrinar quan i com el regne d'Aragó esdevingué feudatari de la Santa Seu i se centra en l'estudi d'un decret del papa Gregori VII adreçat al bisbe d'Osca García Ramírez, fill de Ramir I d'Aragó. El Sant Pare, després d'agrair a Ramir I d'Aragó el fet d'haver-se declarat tributari de la Santa Seu i haver estat també el primer a prohibir la missa segons el ritu hispà i introduir el ritu romà, accedeix a les súpliques del bisbe i estableix per a l'església de Jaca diversos privilegis. Un cop exposat el contingut, Kehr desgrana els nombrosos errors que hi ha al decret papal, concretant que ni fou Ramir I d'Aragó qui s'infeudà a la Santa Seu, ni fou tampoc qui introduí el ritu del pontifical romà; així mateix, Paul Fridolin Kehr indica que l'original del decret es troba a la Catedral de Jaca, que la butlla de plom ja no existeix, i que només queden uns fils de seda grocs i vermells dels quals penjava; aquests feixos de fils són anomenats lemniscs.

A partir d'aquesta dada circumstancial, «només queden uns fils de seda grocs i vermells dels quals penjava», Guillermo Fatás Cabeza estableix la premissa que ja el 1063 aquests eren els colors emblemàtics de la Santa Seu. I basant-se en aquesta premissa, estableix la hipòtesi que el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 10421094), en declarar-se vassall de la Santa Seu, hauria adoptat els colors de la Santa Seu com a propis.

« Quant a l'origen, res en sabem del cert. La hipòtesi més versemblant és la dependència molt reculada en el temps, que l'acabat de néixer i diminut Regne d'Aragó tignué amb la Santa Seu. Des de Sanç Ramires (el segón rei) en endavant, els sobirans aragonesos prestaran submissió i tribut d'or als papes acanvi de la seva protecció moral davant els seus poderosos veïns. [...] I està ben comprovat que l'emblema de la cancelleria papal era un cinta o lemniscle de fils de seda grocs i vermells o siga, amb els colors heràldics de Roma, que ho continuen essent avui en dia. [...] Aquesta és, per el moment, la suposició més acceptable respecte l'origen de les barres d'Aragó,[3] [...] »
— Guillermo Fatás Cabeza, La bandera y el escudo de Aragón (1990); pàg. 187-188

En l'edició del 1990[3] Guillermo Fatás Cabeza no dóna cap referència respecte que «l'emblema de la cancelleria papal era una cinta o lemnisc de fils de seda grocs i vermells»; no serà fins a l'edició del 1995, publicada conjuntament amb l'heraldista aragonès Guillermo Redondo Veintemillas, en la nota 68, quan Fatás dóna com a referència d'aquesta afirmació l'estudi de Paul Fridolin Kehr, pàg. 292, quan en realitat, en l'estudi de Paul Fridolin Kehr no es diu res d'aquesta índole.

 
L'umbraculum o pavelló papal roig i daurat. Pintura al fresc de la capella de Sant Silvestre a la Basílica dels Quatre Sants (Roma).[5] Els frescos foren pintats el 1246,[6] durant les lluites polítiques d'Innocenci IV contra l'excomulgat emperador Frederic II Hohenstaufen.

La Hipòtesi dels lemniscs no fou arguïda ni pel mateix Guillermo Fatás Cabeza en l'edició del 2000,[7] ha estat sempre ignorada pels heraldistes aragonesos Faustino Menéndez Pidal de Navascués i Alberto Montaner Frutos, i és menystinguda per l'historiador Juan José Sánchez Badiola (2010),[8] qui afirma que: «la tesi d'un origen pontifici ha de reconèixer-se que compta amb molt pocs arguments al seu favor, doncs, malgrat que els colors groc i vermell eren emprats per la cancilleria pontificia, poc més pot treure's d'això».

L'emblemàtica PapalModifica

Respecte a l'emblemàtica de la Santa Seu i pel que fa concretament als lemniscs de les butlles pontifícies, Juan Jáuregui Adell (2004) recopilà 47 referències de butlles papals compreses entre els anys 1002 i 1198, de les quals 36 portaven lemniscs de fils de seda. D'aquestes, 11 eren només de color groc, 9 eren de barreges de colors verd, groc, blau, roig i blanc, 8 eren només de color roig, i tan sols les altres 8 restants presentaven lemniscs de color roig i daurat. Pel que fa a la bandera papal, diversos estudis mostren que al rei Sanç I d'Aragó i Pamplona no li hauria calgut recórrer al subterfugi dels lemniscs si hagués volgut inspirar-se en la bandera papal, el «vexillum Sancti Petri Apostoli» o «vexillum Crucis», doncs la va poder veure durant la Croada de Barbastre del 1064, portada pel gonfanoner de l'Església Guillem de Montreuil; dos anys després, el 1066, aquesta mateixa bandera papal seria portada per Guillem el Conqueridor durant la conquesta d'Anglaterra; al Tapís de Bayeux es documenta que aquesta bandera era una creu;[9][10] de la mateixa manera, al segle XII, una miniatura del Còdex Calixtinus-Liber Sancti Iacobi representa a Carlemany portant la bandera papal, una creu. I pel que fa a l'umbraculum o pavelló papal roig i daurat, els registres documentals en remunten l'origen vers el segle XIII, recollint-se en la part de la Gesta Comitum Barchinonensium redactada entre el 1214 i el 1218 la llegenda que fou arran de la coronació del rei Pere II d'Aragó «el Catòlic» (v. 1178- 1213) a Roma, que fou el Papa qui es decidí a adoptar els colors roig i daurat del Senyal Reial, i no a l'inrevés: «E per aquesta devoció lo Pare Sant per honor de la casa d'Aragó constituí que ell et tots sos succehidors levassen I papallo feyt a senyal del rey d'Aragó».

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Albertí 2010, pàg. 41
  2. Gabinete de Comunicación de la Universidad de Salamanca
  3. 3,0 3,1 3,2 Fatás 1990, pàg. 187
    « En cuanto al origen, nada sabemos de cierto. La hipótesis más verosímil es la dependencia muy temprana que el recién nacido y diminuto Reino de Aragón tuvo con la Santa Sede. Desde Sancho Ramírez (el segundo rey) en adelante, los soberanos aragoneses prestaron sumisión y tributo en oro a los papas a cambio de su protección moral frente a sus poderosos vecinos. San Pedro fue el patrono aragonés (a él se consagran las catedrales y muchos monasterios, así como los nombres de varios reyes) antes que San Jorge. Los reyes de Aragón llegaron a ser portaestandartes del papado. Y está bien comprobado que el emblema de la cancillería papal era una cinta o lemnisco rojo hilos de oro (los colores heráldicos de Roma, que lo siguen siendo hoy). Ya Pedro III estatuyó que una cinta similar, para uso de los reyes aragoneses, había de tener veinte hilos de ancho (diez rojos y diez amarillos). Y Pedro IV dispuso que las franjas amarillas tuvieran siete hilos de anchura y cinco las rojas y la amarilla del centro. Esta es, por el momento, la suposición más aceptable respecto del origen de las barras de Aragón, [...] »
    — Guillermo Fatás Cabeza, La bandera y el escudo de Aragón (1990); pàg. 187-188
  4. Fatás 1978, pàg. 19 Versió embrionària de la Hipòtesi dels lemniscs
    « Por eso, precisamente, no es nada disparatado (si bien no existen pruebas terminantes) vincular los orígenes del emblema rojigualdo a la silla pontificia, y desde fecha muy temprana. El hecho de que el joven y recién nacido reino aragonés (que surgió, además, con discutible regularidad) se infeudara muy pronto al papado para ayudarse a sobrevivir entre tanto poderoso vecino; y la circunstancia de que fuera el minúsculo reino centropirenaico el primero de los peninsulares que introdujo el ritual romana en España por esa misma causa, nos coloca (aun siendo dificultosas mayores concreciones) en el camino que verosímilmente ha de seguirse para iluminar el origen de los colores reales de Aragón. »
    — Guillermo Fatás i Guillermo Redondo, La Bandera de Aragón (1978), pàg. 19
  5. Santi Quattro Coronati / Brief history of the monastery complex of Ss. Quattro Coronati in Roma
  6. Medieval & Renaissance Popes
  7. Fatás 2000, pàgs. 170-172
  8. Sánchez Badiola 2010, pàg. 74
    « Sin embargo, la tesis de un origen pontificio ha de econocerse que cuenta con muy pocos argumentos a su favor, pues, pese a que los colores amarillo y rojo eran usados por la cancillería pontifcia, poco más puede sacarse de ello, mientras que el palado característico del gonfalón se adoptó ya con Inocencio III, por su amistad con los reyes aragoneses, y así lo recoge Juan Montsó, hacia 1392. »
  9. Diversos estudis recullen l'entrega de la senyera papal a les croades, el «vexillum sancti Petri» o «vexillum Crucis».

    El 1064, durant la croada de Barbastre, Alexandre II també lliurà el «vexillum beati Petri». La senyera de la Santa Seu, el «vexillum Sancti Petri», també fou portada per Guillem el Conqueridor el 1066 durant la conquesta d'Anglaterra, documentant-se al Tapís de Bayeaux diverses senyeres amb la creu. El «vexillum Sancti Petri Apostoli», «vexillum beati Petri» o «vexillum Crucis» fou enarbolat novament el 1087 per genovesos i pisans, que l'havien rebut del Sant Pare Víctor III.

    També el Liber Maiolichinus que relata la croada pisano-catalana (1114) testimonia que el Sant Pare Pasqual II entregà el signe de la creu «Pontifici tribuendo crucem, romanaque signa» en senyal de croada, esdevenint-ne Athó el portador «Sedis Apostolicae vexillum detulit Atho»; aquestes senyeres eren portades lligades a les llances «hastis vexilla micabant».

    Finalment, una d'aquestes banderes fou enviada el març del 1203 pel Sant Pare Innocenci III al rei dels búlgars, conjuntament amb una carta on li explicaba el simbolisme d'aquesta: la bandera estava formada per la creu, i també per dues claus que representaven el poder delegat en Sant Pere: Baluzius, Epistolarum Innocentii III Pontificis lib. undecim. 1682. Praetendit autrem non sine mysterio crecem et claves; quia beatus Petrus Apostolus et crucem in Christo sustinuit et claves a Christo suscepit.
  10. Herreros Agüí, Sebastià. «L'estendard de Sant Ot. Anàlisi històrica». A: Barcelona Vexil·lològica. XIV Congrés Internacional de Vexil·lologia 1991, 2001. ISBN 84-607-2478-6. , pàg. 251
    « Les campanyes militars beneïdes per l'Església es distingien per ensenyes especials. D'aquestes, els textos històrics ens han deixat diverses mostres. L'ensenya de la campanya de 1066 que convertí a Guillem el Bastard, Duc de Normandia, en Guillem el Conqueridor, Rei d'Anglaterra va ser consagrada pel Papa Alexandre II: «Li Dius apela un servant / Son gonfanon fist traire avant / Ke li Pape li enveia / E cil le trait, cil le despleia: / Li Dus le prist, suz le dreça / Raol de Conches apela / Portez dist-il mon gonfanon» (Roman de Rou, 1155-1170, versos 12713-9) Al Tapís de Bayeaux [...] hi apareix reproduït. És rectangular, acabar en tres gallardets i porta una creu d'or i quatre discs. [nota2: Herreros Sagüí, Sebastián: El tapiz de Bayeaux. Banderas; Boletín de la Sociedad Española de Vexilología, nº33. Barcelona, diciembre 1989; pp. 56-70] »

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica