Obre el menú principal

Ignacio Bolívar y Urrutia (Madrid, 9 de novembre de 1850Ciutat de Mèxic, 19 de novembre de 1944) va ser un naturalista i entomòleg espanyol, investigador i impulsor del desenvolupament de la ciència biològica.[1]

Infotaula de personaIgnacio Bolívar y Urrutia
Retrato de Ignacio Bolívar.jpg
Biografia
Naixement 9 de novembre de 1850
Madrid
Mort 19 de novembre de 1944(1944-11-19) (als 94 anys)
Ciutat de Mèxic Mèxic
  President Junta per a l'Ampliació d'Estudis

1934 – 1939
← Santiago Ramón y Cajaleliminació càrrec →
  Vocal de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Investigacions científiques 

1907 –
Dades personals
Educació Universitat de Madrid
Activitat
Ocupació Entomòleg i biòleg
Ocupador Universitat Complutense de Madrid
Obra
Abreviatura d'autor en zoologia Bolívar
Família
Fills

Ignacio Bolívar Pieltàin

Càndido Bolívar Pieltàin
Premis
Medalla Echegaray (1928)
Doctorat honoris causa per les universitats Autònoma de Mèxic i de Pittsburgh[1]
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

Llicenciat en Dret i doctorat en Ciències Naturals, va ser alumne del catedràtic de zoologia Laureano Pérez Arcas, qui va influir molt en la seva vida científica.[2] En 1875 va obtenir plaça de professor en la Universitat Central de Madrid, on va ser nomenat catedràtic d'Entomologia en 1877. Vinculat al Krausisme, va presidir la Junta per a Ampliació d'Estudis i Recerques Científiques de Madrid (1934-1939), succeint a Santiago Ramón y Cajal, i la Reial Societat Espanyola d'Història Natural i va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola (1930) i de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1898) i de diverses societats científiques d'Europa i Amèrica. També va ser director del Museu de Ciències Naturals (1901-1934) i del Reial Jardí Botànic de Madrid (1921-1930).[1]

Als 89 anys, durant la Guerra Civil, es va exiliar al sud de França (en 1939).[3] Posteriorment, en aquest mateix any, es va traslladar a Mèxic, juntament amb el seu fill, també entomòleg Cándido Luis Bolívar y Pieltáin. En aquest país va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic després d'una extraordinària labor acadèmica i de col·laboració científica que va mantenir durant cinc anys, el temps que va transcórrer des de la seva arribada fins a la seva mort, a l'edat de 94 anys.[4]

Va fundar a Mèxic, en 1940, amb altres exiliats espanyols, la revista Ciencia, publicació que és, a partir de 1980, l'òrgan oficial de l'Acadèmia Mexicana de Ciències. També va ser president de la Unió de Professors Universitaris Espanyols a l'Estranger.[4] Entre les seves obres més importants figuren: Ortópteros de España nuevos o poco conocidos (1873) i Catálogo sinóptico de los ortópteros de la fauna ibérica (1900).

Ignacio Bolívar es va consagrar principalment a l'estudi de l'entomologia, en la qual va aconseguir un gran prestigi internacional. En aquest camp va escriure més de 300 llibres i monografies i va descobrir més de mil espècies noves i uns 200 gèneres nous. A més, va animar a dedicar-se a l'entomologia a grans científics com José María de la Fuente i Eugenio Morales Agacino.[5]

AbreviaturaModifica

L'abreviatura Bolívar s'utilitza per indicar Ignacio Bolívar y Urrutia com autoritat en la descripció i taxonomia dins la zoologia.

Notes i referènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Gomis Blanco, A. Ignacio Bolívar y las ciencias naturales en España. CSIC, Madrid, (1988)
  2. Quiminet Quiminet. Forjadores de la ciencia en México - Ignacio Bolívar y Urrutia. Consultat el 13 de desembre de 2014.
  3. Quiminet Quiminet. Forjadores de la ciencia en México - Ignacio Bolívar y Urrutia. Consultat el 13 de desembre de 2014.
  4. 4,0 4,1 Instituto Nacional de Migración/ Centro de estudios migratorios. 200 Mexicanos que nos Heredó el Mundo. Paralelo 21, 2010, p. 259. ISBN 978 607 7891 02 4. «"Las 200 personalidades incluidas aquí destacaron por sus notables contribuciones a México. Todas ellas nacieron en el exterior y se arraigaron en el país por diversos motivos y razones...."» 
  5. Morales Agacino, Eugenio. Memorias de un naturalista. Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales, 2001, p. 276. ISBN 84-8014-302-9. 

Enllaços externsModifica