Iphigénie en Aulide (Gluck)

(S'ha redirigit des de: Iphigénie en Aulide)

Iphigénie en Aulide és una òpera en tres actes de Christoph Willibald Gluck, amb llibret de Marie-François-Louis Gand-Leblanc du Roullet, basat en Iphigénie en Aulide de Jean Racine. S'estrenà al Opéra National de Paris el 19 d'abril de 1774.

Infotaula de composicióIphigénie en Aulide
Frontespizio Ifigenia in Aulide.JPG
Pàgina de títol d'una vella edició de la partitura (probablement 1811)
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorChristoph Willibald Gluck
LlibretistaMarie-François-Louis Gand-Leblanc du Roullet
Llengua del terme, de l'obra o del nomfrancès
Basat enIphigénie en Aulide de Jean Racine
Data de publicaciósegle XVIII Modifica el valor a Wikidata
Gèneretragédie lyrique
Partstres
Estrena
Estrena19 d'abril de 1774
EscenariOpéra National de Paris,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu15 d'abril de 1900
Musicbrainz: 84f98703-3115-415a-a1f5-f87a831e0836 IMSLP: Iphigénie_en_Aulide,_Wq.40_(Gluck,_Christoph_Willibald) Allmusic: mc0002384226 Modifica el valor a Wikidata

A partir del 1773, Gluck fou ajudat econòmicament per Maria Antonieta d'Àustria, reina de França i esposa de Lluís XVI, i que havia rebut les seves classes a la cort vienesa. Aquestes aportacions econòmiques li permeteren realitzar cinc viatges a França, on compongué diverses òperes i obtingué l'aprovació del públic. Col·laborà en aquest temps amb el llibretista Lebland du Roullet, amb qui emprengué una campanya per aconseguir que les òperes en llengua francesa fossin considerades com a obres de primer nivell, el qual semblava pertànyer en exclusiva a l'òpera italiana, i també iniciaren un procés per a dotar les composicions operístiques d'un caràcter d'universalitat, segons la concepció de pensament de la Il·lustració francesa. D'aquesta entesa sorgí l'òpera Iphigénie en Aulide, que gaudí d'un gran èxit.

PersonatgesModifica

 
Portrait by Jean-Baptiste Greuze, presumed to be of Sophie Arnould. (Wallace Collection)
Rol Tipus veu Primer Cast, 19 April 1774[1] Director: Louis-Joseph Francœur)
(Coreògraf: Gaetan Vestris)
Agamèmnon, Rei de Mycenae baríton Henri Larrivée
Clitemnestre (Clytemnestra), la seva esposa soprano Françoise-Claude-Marie-Rosalie Campagne (called Mlle Duplant)
Iphigénie (Iphigenia), la seva filla soprano Sophie Arnould
Aquil·les (Aquil·les), un Grec heroi contralt Joseph Legros
Patrocle (Patroclus) baix Durand
Calchas, el gran sacerdot baix Nicolas Gélin
Arcas baix Beauvalet
Tres dones gregues sopranos Marie-Françoise de Beaumont d'Avantois; Rosalie Levasseur (un altre intèrpret desconegut)
Una esclava lesbiana soprano Mlle Chateauneuf
Soldats i persones gregues; Guerrers de Tesàlia; dones d'Argos; dones d'Aulis; homes, dones i esclaus de Lesbos; sacerdotesses de Diana:[2] cor
Ballet [3]
ballerinas: Marie-Madeleine Guimard, Marie Allard, Anna Heinel, Peslin; male dancers: Gaetan Vestris, Maximilien Gardel

Lloc i èpocaModifica

Aulis, ciutat de Grècia, en el segle XIII a.C., immediatament anterior a la Guerra de Troia.

ArgumentModifica

Acte 1r.Modifica

Està a punt de començar la campanya dels grecs contra Troia; l'exercit està acampat a Aulis a l'espera del vent favorable per a les naus. Però el rei Agamèmnon a ofès a la deessa Artemisa, sense l'ajuda de la qual la flota no pot partir. L'obertura de l'òpera descriu de manera dramàtica els conflictes de què tractarà l'obra: els sofriments d'Agamèmnon i el clam salvatge dels grecs que demanen un vent favorable. El gran sacerdot anuncia que només el sacrifici d'Iphigénie, la filla del rei, pot apaivagar la deessa. Agamèmnon intenta escapar a la cruel sentencia: vol allunyar a Iphigénie i la seva mare del campament i per això empreu una mentida, fer passar per infidel el promès Iphigénie. Però, en arribar les dones, els amants aclarint l'equivoc en un ermós duo.

Acte 2n.Modifica

Aquesta acte comença amb els preparatius de les noces d'Aquil·les amb Iphigénie. Però un missatger del rei anuncia que no s'ha trobat altre mitjà contra la persistent ira dels deus que el sacrifici d'Iphigénie. Clitemnestre convenç al seu espòs de que no sacrifiqui la seva filla i demana ajuda a Aquil·les. Agamèmnon, en mig d'un intens sofriment, decideix enviar les dones a Micenes, on podrien amagar-se, i treure-s la vida ell mateix.

Acte 3r.Modifica

En la tenda d'Agamèmnon. Els soldats exigeixen de forma imperiosa una decisió. Aquil·les apresa Iphigénie perquè fugi amb ell i Clitemnestre es declara disposada a morir en lloc de la seva filla. Però Iphigénie està preparada per morir. El gran sacerdot aixeca el punyal per complir la voluntat de la deessa, però en aquest instant percebé que aquesta ha perdonat a la víctima: el vent desitjat i tant esperat ha començat a inflar les veles de les naus.

AclarimentModifica

En la majoria de les representacions actuals, la peça acaba amb les exclamacions de joia del poble, mentre l'original acaba amb les noces d'Aquil·les i Iphigénie.

FontModifica

Eurípides ha deixat per la posteritat en un dels seus cèlebres drames els esdeveniments d'Aulis. En ell es basà Racine (1639-1699), el clàssic francès, per la seva versió dels fets llegendaris.

LlibretModifica

Du Roullet introduí diverses modificacions importants en la versió de Racine. Eliminà alguns personatges, introduí altres de nous (Calchas), augmentà (en favor de la música) la significació de les escenes multitudinàries. Però en el seu llibret hi havia moltes coses tant posseïdes per l'esperit de l'època que les generacions posteriors no pogueren suportar-les; aquesta fou la raó per la qual Richard Wagner elaborà el 1847 una nova adaptació. En ella es recupera la versió mitològica, en la que hi intervé personalment Artemisa, que no accepta el sacrifici d'Iphigénie i la trasllada a Tauris com sacerdotessa.

MúsicaModifica

Es tracta de l'obra més revolucionaria de Gluck; la seva expressió dramàtica i la seva penetració psicològica són grandioses. L'interès particular de Wagner s'explica amb això, però a més hi ha rudiments d'estructures d'Leitmotive que deuen d'haver interessat especialment a qui portà a la seva perfecció el drama musical. El gran monòleg d'Agamèmnon i molts fragments corals resten entre les peces més belles que creà Gluck. Els papers d'Agamèmnon, Clitemnestre i Iphigénie exigeixen cantants brillants i actors de primera classe que sàpiguen evocar tant l'estil clàssic grec com el francès amb la mateixa expressió artística i la mateixa fantasia.

HistoriaModifica

Escrita en els anys 1772/73, aquesta <primera Iphigénie> s'estrenà el 19 d'abril de 1774 en l'Òpera de París (que llavors era l'"Acadèmia Royale de Músique"). Tingué com a conseqüència la divisió del públic francès i les històriques lluites entre <gluckistes> i <piccinnistes>, que partir a d'aquest moment dominaren durant anys la vida artística de París.

Després que l'obra caigués temporalment en l'oblit, Wagner l'elegí pel seu teatre de Dresden el 1847 i realitzà (mentre treballava en Lohengrin l'adaptació mencionada anteriorment.

Vegeu tambéModifica


ReferènciesModifica

  1. Rols and primer cast from Kobbés, Hayes, Blanchetti and Italianopera.org (accessed 6 May 2011).
  2. Gherardo Casaglia, Almanacco. The role of Diana, introduced in the 1775 second version of the opera, was performed by Alice Berelli.
  3. Lajarte, p. 277