Isabel Aretz
Isabel Aretz (Buenos Aires, 14 d'abril de 1909 - San Isidro, 2 de juny de 2005) fou una compositora, investigadora, escriptora i etnomusicòloga argentina nacionalitzada veneçolana, una de las figuras más rellevants de la investigació etnomusicològica a Hispanoamèrica.[1][2][3]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 14 abril 1909 Buenos Aires (Argentina) |
| Mort | 2 juny 2005 (96 anys) San Isidro (Argentina) |
| Sepultura | Mausoleum of the Argentine Society of Authors and Composers (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | compositora, professora d'universitat, professora de música, escriptora |
| Ocupador | Universitat Central de Veneçuela |
| Família | |
| Cònjuge | Luis Felipe Ramón y Rivera |
Premis | |
  | |
Estudià composició, piano i pedagogia musical al Conservatori Nacional de Música i es doctorà summa cum laude en música, especialitat musicologia, a la Universitat Catòlica Argentina, al 1967. Va perfeccionar la instrumentació amb Athos Palma i Heitor Villa-Lobos. Treballà la musicologia amb Carlos Vega. També es formà en antropologia amb José Imbelloni i en etnografia amb Enrique Palavecino al Museu de Ciències de la capital del sud.[1][4]
Va realitzar un minuciós rastreig científic de la música indígena del nord argentí. Radicada a Caracas des de 1947, amplià les seves investigacions en altres zones del continent sud-americà. Becada per la Fundació Guggenheim, realitzà periòdics viatges a les fonts d'origen, rescatà melodies populars per estudiar-les i classificar-les rigorosament.[1]
Amb la seva feina es va fer pionera en la difusió del seu camp de recerca, i amb la creació, amb el suport de l'Organització dels Estats Americans (OEA), de l'Institut Interamericà d'Etnomusicologia i Folklore (Inidef), avui anomenat Fundació d'Etnomusicologia i Folklore (Fundef), que Aretz presidí entre 1990 i 1995. També va cofundar, juntament amb José Antonio Abreu, l'Orquestra d'Instruments Llatinoamericans. Aretz va ser professora en universitats de Mèxic i Colòmbia. Va fundar càtedres sobre etnomusicologia en diversos països i va ser professora d'etnomusicologia de l'Escola d'Arts de la Universitat Central de Veneçuela.[1][4]
Paral·lelament es dedicà a la composició; no sempre incorporà elements folklòrics; va escriure diversos ballets, la cantata Simiente (per a recitat, cor i orquestra), Puneñas i altres obres simfòniques, música de cambra i cançons.[3]
Ha estudiat, a més de la música tradicional argentina, la música prehispànica, els instruments musicals autòctons, les festivitats i tot el que fa referència als costums i tradicions, tant argentines com veneçolanes. Entre les obres d'investigació que recullen aquesta recerca, destaquen El folklore musical argentino (1959) i Instrumentos musicales de Venezuela (1967).[3][5]
Està enterrada al Cementiri de La Chacarita, a Buenos Aires.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Letralia 125 | Noticias | Murió en Argentina la investigadora Isabel Aretz» (en castellà). Letralia. Tierra de Letras, Nº 125, 04-07-2005. [Consulta: 19 febrer 2024].
- ↑ «Investigadores y Difusores. Isabel Aretz» (en castellà). Folklore del Norte Argentino. [Consulta: 19 febrer 2024].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Scholes, Percy A. The Oxford Companion to Music. Oxford University, 1984. ISBN 84-350-9018-3.
- ↑ 4,0 4,1 Elbio Garcia, Roberto. «Isabel Aretz, una de las figuras más relevantes de la investigación etnomusicológica del siglo XX» (en castellà). Folklore-raíz, 02-06-2023. [Consulta: 19 febrer 2024].
- ↑ «Isabel Aretz, la memoria del folklore americano» (en castellà). La Nación, 14-05-2002. [Consulta: 19 febrer 2024].