Obre el menú principal

Isocronisme

pàgina de desambiguació de Wikimedia
Per a petites oscil·lacions, la funció que representa l'elongació angular amb el temps, , és gairebé sinusoïdal; per a majors amplituds l'oscil·lació ja no és sinusoïdal. La figura mostra un moviment de gran amplitud (negre), al costat d'un moviment de petita amplitud (gris).

Isocronisme de les oscil·lacions (grec antic ἴσοςἴσος "igual" + χρόνος "temps") és la característica d'un fenomen que es produeix en un temps constant.[1]

  • En tecnologia, és el nom que es dona a períodes d'igual duració, p.e. quan es tracta d'un senyal amb un període constant.[2]
  • En un sistema tècnic, en particular una xarxa o un altre sistema de transmissió, és la propietat de dur a terme tasques definides en un període de temps determinat. Les xarxes de telecomunicacions isòcrones poden transmetre sense errors a una velocitat de dades constant.[3]
  • En els rellotges, la uniformitat de les oscil·lacions s'anomena isocronisme, és a dir, la seva constància de freqüència independentment dels disturbis externs.[4][5][6]

Isocronisme del pèndolModifica

Explicació del funcionament de l'isocronisme a la caiguda de les boles al llarg d'una espiral en un paraboloide.

Va ser descobert per Galileu (1564-1642), cap a l'any 1581, a la catedral de Pisa:

« "Un dia en què assistia, una mica distret sens dubte, a una cerimònia religiosa, va fixar la seva mirada en una làmpada de bronze, obra mestra de Benvenuto Cellini, que, suspesa d'una llarga corda, oscil·lava amb lentitud davant l'altar. Potser, amb els ulls fixes en aquell metrònom improvisat, va unir la seva veu a la dels celebrants, la làmpada es va detenir a poc a poc i, atent Galileu als seus últims moviments, va observar que marcava sempre el mateix compàs " »
— J. Bertrand: Galileu i els seus treballs

Aquesta última circumstància va ser la que més va atreure l'atenció de Galileu; tot i que l'amplitud de les oscil·lacions s'anava reduint, romania sensiblement constant la seva durada. Galileu va repetir moltes vegades l'experiment i va acabar per descobrir la relació existent entre aquesta durada i la longitud de la corda que suportava el pes oscil·lant. Més endavant, cap a l'any 1673, Christian Huygens va trobar l'expressió del període corresponent a les oscil·lacions de petita amplitud, basant la seva demostració en les lleis de caiguda dels cossos, segons les havia enunciat Galileu.

Com que les petites oscil·lacions del pèndol són isòcrones, és útil per a la mesura del temps (vegeu rellotges de pèndol).

ReferènciesModifica

  1. Isocronisme a Optimot
  2.   Aquest article incorpora;material de domini públic de the Administració de Serveis Generals document "isochronous" (Federal Standard 1037C amb suport de MIL-STD-188).
  3. Bill McKenzie. «1394 Isochronous Transfers». Windows Driver Developer Digest, 15-09-2003. [Consulta: 19 juliol 2011].
  4. «Isocronisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Mary Louise Booth. New and Complete Clock and Watchmakers' Manual: Comprising Descriptions of the Various Gearing, Escapements, and Compensations Now in Use in French, Swiss, and English Clocks and Watches, Patents, Tools, Etc. J. Wiley, 1863, p. 285–. 
  6. Henry G. Abbott. Abbott's American Watchmaker: An Encyclopedia for the Horologist, Jeweler, Gold and Silversmith. Skyhorse Publishing, 4 gener 2012, p. 5–. ISBN 978-1-62636-599-5. 

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica