Obre el menú principal

Joan II Orsini o Joan II Ducas era fill de Joan I Orsini i germà de Nicolau I Orsini, al qual va assassinar i va prendre els dominis com a dèspota de l'Epir i comte de Cefalònia i Lèucada. Aquest comtat el va perdre a favor de Joan I de Gravina, membre dels Anjou de Nàpols. Llavors es va aliar amb l'Imperi Romà d'Orient, però anys més tard els Anjou el van atacar i va haver de sotmetre's al seu vassallatge. Amb la conquesta de Tessàlia va quedar en una situació difícil. Joan II va seguir la mateixa sort que Nicolau, i va morir assassinat el 1335, probablement per la seva muller grega Anna. El fill, menor d'edat Nicefor II Àngel-Comnè, fou proclamat successor i Anna va exercir la regència i va establir una estreta aliança amb l'Imperi Romà d'Orient.

Infotaula de personaJoan II Orsini
Nom original Giovanni II Orsini (italià)
Ἰωάννης Κομνηνός Δούκας (grec)
Biografia
Naixement 1300 (Gregorià)
Unitat perifèrica de Cefalònia
Mort 1335 (34/35 anys)
Despotat de l'Epir
  dèspota de l'Epir
1323 – 1335
Activitat
Ocupació Aristòcrata
Altres
Títol Comte palatí
Dinastia Orsini
Cònjuge Anna Palaiologina Tradueix
Fills Thomais Orsini Tradueix
Nicèfor II Àngel-Comnè
Pares Joan I Orsini
Germans Nicolau I Orsini, Q50917052 Tradueix i Q50917474 Tradueix

Escut d'armes Joan II Orsini
Modifica les dades a Wikidata

Ascens al poder i aliança amb BizanciModifica

Joan era un dels fills del comte de Cefalònia Joan I Orsini i de la seva esposa Maria, filla de Nicèfor I Àngel dèspota de l'Epir. El seu germà gran Nicolau I Orsini va esdevenir dèspota de l'Epir amb l'assassinat del seu oncle Tomàs I Àngel l'any 1318. El 1323 Joan va matar el seu germà i es va proclamar hereu dels dominis del difunt.[1][2][3]

El 1324 el senyor al qui devia vassallatge, Joan I de Gravina, anant de camí cap a la guerra amb el bizantins, es va aturar a Cefalònia, al Peloponès, i va deposar Joan com a comte de Cefalònia, territori que va annexar als seus propis. Privat de la seva herència paterna, Joan va haver de fer les paus amb el seu rival Andrònic II Paleòleg, el qual a canvi d'acceptar la seva sobirania el va reconèixer com a dèspota de l'Epir. Per refermar l'aliança es va casar amb Anna Paleòleg, néta de Demetri-Miquel, fill de Miquel de l'Epir, que havia entrat al servei de l'Imperi Romà d'Orient.[2]

Com havia fet abans el seu germà Nicolau, Joan va adoptar la fe ortodoxa, però a més va agafar el cognom "Àngel-Comnè Ducas" dels primers dèspotes de l'Epir.[2]


La conquesta de TessàliaModifica

El 1328 va guanyar Ioànnina i l'emperador ho va acceptar.[4] El 1331 Joan fou atacat per Gautier VI de Brienne, duc titular d'Atenes i gendre de Felip I de Tàrent, que havia estat nominat hereu de l'Epir en el seu enllaç matrimonial amb Tamara, filla de Nicèfor Andrònic I.[5] Quan Gautier va assetjar la capital, Arta, Joan es va veure forçat a acceptar sotmetre's a vassallatge de Robert de Tàrent, ja que Felip havia mort.[4]Pel 1333 Joan es feia dir duc de Durazzo i senyor d'Albània.[6] La situació es va revertir quan Gautier va tornar a Nàpols i el 1332 Joan es va veure prou fort per envair el territori de Tessàlia, que havia caigut en l'anarquia amb la mort d'Esteve Gabrielopoulos. La victòria de Joan va provocar la reacció immediata de l'emperador Andrònic III Paleòleg, el qual reclamava el control d'aquesta zona o almenys, de la part més oriental. De tornada a l'Epir, Joan es va trobar amb dues faccions: els favorables a mantenir el vassallatge als Anjou o i els partidaris a la fidelitat a l'Imperi Romà d'Orient. De sobte va morir el 1335 i va córrer el rumor que l'havia enverinat la seva esposa, que era partidària del bizantins.[7][8]

Matrimoni i descendènciaModifica

Es va casar amb Anna Paleòleg Àngela, filla d'Andrònic, el protobestiari imperial i governador de Berat, amb la qui va tenir el 1335 un fill Nicèfor i dues filles.[9]


ReferènciesModifica

  1. Setton, 1969, p. ,122,190,790.
  2. 2,0 2,1 2,2 Fine, 1994, p. 247.
  3. Treadgold, 1997, p. 762.
  4. 4,0 4,1 Fine, 1994, p. 248.
  5. Nicol, 2001, p. 43.
  6. Fine, 1994, p. 249.
  7. Fine, 1994, p. 252-253.
  8. Treadgold, 1997, p. 763.
  9. Fine, 1994, p. 247-248.

BibliografiaModifica

  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest (en anglès). University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5. 
  • Longnon, Jean. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: A History of the Crusades (en anglès). II: The Later Crusades, 1189–1311. University of Wisconsin Press, 1969. 
  • Nicol, Donald MacGillivray. The Despotate of Epiros 1267–1479: A Contribution to the History of Greece in the Middle Ages (en anglès). Cambridge University Press, 2001. ISBN 978-0-521-13089-9. 
  • Setton, Kenneth Meyer. A History of the Crusades: The fourteenth and fifteenth centuries (en anglès). Univ of Wisconsin Press, 1969. 
  • Topping, Peter. «The Morea, 1311–1364». A: A History of the Crusades, Volume III: The fourteenth and fifteenth centuries. University of Wisconsin Press, 1975. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.