Joan Soler i Faneca
Joan Soler i Faneca (Barcelona, 1731 - Barcelona, 1794) fou un mestre de cases i arquitecte català,[1] fill d'un modest mestre de cases nascut a Savallà del Comtat (Conca de Barberà).
_a.jpg) Retrat anònim de Joan Soler, conservat a l'ETSAB  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1731 Barcelona |
| Mort | 1794 (62/63 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | arquitecte |
| Activitat | 1751 – 1790 |
TrajectòriaModifica
De jovenet, Joan Soler es formà en l'ofici de mestre de cases al costat del seu pare i d'altres constructors; tanmateix, en la seva formació fou sobretot important el fet d'haver treballat al costat de l'enginyer Joan Escofet i Palau, que l'introduí al coneixement de les matemàtiques aplicades i l'enginyeria civil, entre d'altres disciplines.
L'any 1751, amb vint anys, Joan Soler i Faneca rebia el grau de "fadrí" dins el gremi de Mestres de Cases i Molers de Barcelona, i pocs mesos després el de "mestre" en la mateixa confraria gremial.
L'any 1755 es casà amb Francesca Ferrer, filla d'un ciutadà honrat de Girona, resident a Barcelona. El seu fill Tomàs Soler i Ferrer i el seu net Joan Soler i Mestres també serien arquitectes. Probablement gràcies a la influència del seu sogre (de posició social més elevada) fou nomenat mestre d'obres de la Batllia i de la Intendència de Catalunya, que el facultava per emprar el nom de "Maestro de obras del rey".
De gran Joan Soler va poder ampliar coneixements a partir de l'estudi de tractats d'arquitectura, llibres tècnics i altra bibliografia (segons l'inventari "post mortem", Soler va posseir una de les sis millors biblioteques sobre l'art d'edificar del seu temps a Barcelona).[2][3]
ObresModifica
El 1760 construí la caserna de cavalleria de la plaça de l'Àngel, a Igualada, i el 1771 fou autor del projecte de l'església de Roda de Ter. L'any següent, juntament amb Josep Ribes i Margarit, construí el Palau del duc de Sessa, al carrer Ample de Barcelona.[1][a]
.jpg)
A partir dels anys setanta, l'obra de la Llotja, juntament amb el canal d'Urgell foren les empreses que més atenció li requeriren; el 1772 realitzà els plànols amb què començaren els treballs de la nova Llotja, amb anterioritat només s'havia reparat i consolidat l'edifici medieval. Altres projectes foren el palau Marc de Reus, construït al final de la Rambla barcelonina com a residència del comerciant reusenc Salvador March i Bellver, exemple de la nova burgesia que s'atreveix a fer ombra als membres de l'estament nobiliari pel que fa a la construcció de sumptuosos palaus, de manera que el palau Marc s'afegeix a d'altres palaus emblemàtics de la Rambla com el palau de la Virreina, el palau Moja. També a la Rambla, Soler treballà en la nova casa de Pau Codorniu al costat del palau Marc.[2][3]
En la historiografia de les primeres dècades del segle xx, Joan Soler i Faneca era l'únic arquitecte barceloní del xviii que havent assolit fama el citaven tots els manuals d'història de l'art. Aquesta opinió, que procedia de Llaguno i Ceán,[5] s'havia basat en afirmacions, palesament exagerades, procedents de Tomàs Soler, fill de Soler Faneca. Sortosament, en els darrers anys del segle passat es publicà una tesi doctoral[6] en la qual s'havia biografiat l'arquitecte i detectat aquelles opinions dubtoses que sobre la persona i l'obra de Soler contenia l'esmentada biografia vuitcentista. A partir de documentació inèdita, Manuel Arranz aclaria, no només les afirmacions no documentades, sinó que posà en valor molts aspectes fins aleshores desconeguts de la trajectòria vital i professional de Soler i Faneca.[6]
Tot i no pertànyer a una nissaga que es pugui relacionar amb l'elit dels mestres de cases barcelonins, Joan Soler és un dels arquitectes més reconeguts de la Barcelona del segle xviii.
El perfil intel·lectual de Joan Soler Faneca pertany al d'un grup d'arquitectes que no es limità a depurar el Barroc d'acord amb les normes acadèmiques i tot seguit a importar el Neoclassicisme, sinó que va fer més: adaptà els nous corrents al tarannà del país, els catalanitzà i assolí així una bona síntesi entre innovació i tradició, entre elements autòctons i elements importats. Soler i una part dels seus col·legues aconseguiren nacionalitzar un llenguatge arquitectònic internacional sense que perdés el seu cosmopolitisme.[6]
NotesModifica
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 «Joan Soler i Faneca». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 Arranz, 1991, p. 448-453.
- ↑ 3,0 3,1 Arranz i Fuguet, 1987, p. 83-85.
- ↑ Arranz i Fuguet, 1987, p. 94.
- ↑ Llaguno i Ceán, 1829, p. 329-330.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Arranz, 1991, p. 448-454.
BibliografiaModifica
- AA.VV. Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L'isard, 1998. ISBN 84-24089-04-6.
- Arranz, Manuel. Mestres d'obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle xviii. Barcelona: Edicions del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991. ISBN 978-84-871-0407-7.
- Arranz, Manuel; Fuguet, Joan. El palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona. Barcelona: Edicions de la Generalitat de Catalunya, 1987. ISBN 978-84-393-2002-7.
- Llaguno, Eugenio de; Ceán, Juan Agustín. Notícias de los arquitectos y arquitectura de España (en castellà). tom IV. Madrid: Imprenta Real, 1829.