Josefa de Óbidos

artista espanyola

Josefa de Ayala Figueira, més coneguda com a Josefa de Óbidos (Sevilla, 1630 - Óbidos, Portugal, 22 de juliol de 1684), és la més destacada pintora de la segona meitat del XVII portuguès, i un dels pocs casos de dones que van destacar en la pintura a tota la història de l'art universal de l'edat moderna.[1]

Infotaula de personaJosefa de Óbidos
Josefa de Óbidos - Gravura de Santa Catarina.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Josefa de Ayala Figueira Modifica el valor a Wikidata
20 febrer 1630 Modifica el valor a Wikidata
Sevilla Modifica el valor a Wikidata
Mort22 juliol 1684 Modifica el valor a Wikidata (54 anys)
Óbidos (Portugal) Modifica el valor a Wikidata
Pintor de cambra
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPintora Modifica el valor a Wikidata
GènereNatura morta Modifica el valor a Wikidata
Família
PareBaltazar Gomes Figueira Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Assinatura de Josefa de Óbidos.jpg Modifica el valor a Wikidata

ContextModifica

Cap a l'any 1626, quan Portugal i Espanya estaven unificats, Baltasar Gómez Figueira, natural d'Óbidos i pertanyent a una família benestant, va marxar a Sevilla amb intenció d'ingressar en la carrera militar, però va acabar guanyant-se la vida al taller del pintor Francisco Herrera el Vell a on s'ocupava de fer les pintures i preparar les teles.

A Sevilla va casar amb Catalina de Ayala Camacho, naixent set fills d'aquest matrimoni, entre ells una nena, Josefa, batejada a la parròquia de San Vicente el 20 de febrer de 1630, sent apadrinada per Francisco Herrera el Vell.[2]

BiografiaModifica

El matrimoni torna a Portugal a propòsit de la restauració de la independència nacional, però Josefa romandrà sis anys més a Sevilla al costat del seu padrí, tenint així oportunitat d'entrar en contacte amb el món de l'art i fer mostres prematures d'uns dots pictòrics que va anar desenvolupant de manera autodidacta.

Als catorze anys s'instal·la a Óbidos al costat dels seus pares. Als setze, ingressa en el convent de Santa Ana de Coïmbra amb la intenció, pel que sembla, de professar. Tres anys més tard rep l'encàrrec de realitzar alguns gravats per a una edició dels Estatuts de la Universitat de Coïmbra. A aquests gravats es deurà la seva fama inicial.

El 1653 va abandonar el convent, per causes que es desconeixen, retornant a la casa paterna. I, cosa completament inusual per a una dona de la seva època, decideix dedicar-se a la pintura. Poc trigaran a ploure-li encàrrecs de convents i esglésies. Hi ha obres seves, per exemple, en el monestir d'Alcobaça o en el monestir dels Jerònims de Lisboa; així com peticions perquè realitzi retrats, entre ells els de la família reial, pels que es va fer molt famosa.

Ens n'han arribat més de cent de les seves obres entre les que mereixen destacar-se els seus quadres de flors i les natures mortes que formen la sèrie nomenada «dels Mesos». A la seva producció, tant estilística com temàticament, es nota una forta influència de Zurbarán matisada per un personal estil ingenu.

Va morir a Óbidos el 1684, als 50 anys. Va ser enterrada a l'església de San Pedro d'aquesta localitat.

GaleriaModifica

CríticaModifica

La ciutat d'Obidos, un petit poble als afores de Lisboa va ser un centre d'art molt actiu al segle xvii, gràcies a una petita noblesa que donava suport a la restauració de la Casa de Bragança. Allà es va organitzar una cort artística i literària. En aquest ambient, el treball de Josefa da Obidos és vist com una imitació clara i propera de les coses naturals. Hi ha qui lloa la seva capacitat, la seva bellesa, la seva honestedat i simpatia. S'inventa una biografia amb viatges a Itàlia i a Flandes y la hi descriu com una pintora de flors i objectes inanimats, però Almeida Garett la descriu com una gran retratista i també és gravadora, escultora, terrissaire i realitza miniatures. Per a Didier Ryckner el seu treball s'acosta Claude Vignon.

ReferènciesModifica

  1. «Josefa de Óbidos». La hornacina. [Consulta: 26 maig 2020].
  2. The Sacred and the Profane: Josefa De Obidos of Portugal, National Museum of Women in the Arts, 1997, ISBN 972758005X, pp. 20-21.

BibliografiaModifica