Josep Pich Mitjana
| Un editor principal d'aquest article sembla tenir una estreta relació amb aquest tema. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits. |
| Aquest article podria incomplir els criteris generals d'admissibilitat. |
Josep Pich Mitjana (Manresa, 1967) és un historiador i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.[1] Està especialitzat en la història político-social de Catalunya i els orígens del catalanisme polític al segle xix.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1967  (53/54 anys)Manresa (Bages) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Director de tesi | Josep Termes i Ardèvol |
| Ocupació | Historiador i catedràtic |
| Ocupador | Universitat Pompeu Fabra |
És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida per Josep Termes i Ardèvol,[1] del qui se'l considera deixeble.[2]
Ha guanyat ex aequo el Premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l'Institut d'Estudis Catalans del 2001 i el XXI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb dues obres sobre Valentí Almirall.[1] És membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra. Les seves línies d'investigació són: la història política espanyola de la segona meitat del segle xix i principis del segle xx (del Sexenni Democràtic a la Restauració borbònica), el federalisme, el catalanisme i l'imperialisme espanyol al Marroc.[1] També ha investigat sobre l'anticlericalisme a Catalunya i a Espanya. A part d'Almirall també ha estudiat altres personatges de l'època: Francesc Pi i Maragall, Antonio Royo Villanova i Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso. Per a les seves investigacions a més fa seguiment de la premsa de l'època: Diari Català, El Estado Catalán, Gracia y Justicia entre d'altres. És autor de diverses monografies i articles de recerca històrica publicats en revistes especialitzades.[3] Ha editat una nova edició de les memòries de Conrad Roure i ha participat en la publicació d'obres col·lectives.[1]
ObraModifica
Entre les seves monografies destaquen les següents:[1]
- El Centre Català : La primera associació política catalanista (1882-1894). Catarroja: Afers, 2002. ISBN 8495916002.
- Almirall i el Diari Català. [Barcelona]: Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives; Vic: Eumo, 2003. ISBN 8497660110.
- Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). [Barcelona]: Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives; Vic: Eumo, 2004. ISBN 8497660803[4]
- Valentí Almirall i el federalisme intransigent. Barcelona: Afers, 2006. ISBN 8495916487.
- Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893-1894. Barcelona: Bellaterra, 2008. ISBN 9788472903951.
- Els llums s'apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque. Barcelona: Nova Editorial, 2014. Hecateu; 1. ISBN 9788461719174[5][6]
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Pich Mitjana, Josep. Biografia». Universitat Pompeu Fabra. Unitat Acadèmica d'Humanitats. Professorat. [Consulta: 16 gener 2017].
- ↑ «Josep Termes. Vida». Càtedra Josep Termes : Lideratge, ciutadania i identitats. Universitat de Barcelona. [Consulta: 15 gener 2017].
- ↑ «Josep Pich i Mitjana» (en castellà). Dialnet. [Consulta: 6 juliol 2016].
- ↑ «Federalisme i Catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) [Ressenya]». Eix Diari. [Consulta: 17 juliol 2016].
- ↑ Riera, Ignasi «Ai, la Belle Époque». El Punt Avui, 29-10-2015 [Consulta: 17 juliol 2016].
- ↑ «Sebastià Bennasar estrena Nova, editorial de no-ficció». Ara.cat, 11-11-2014 [Consulta: 17 juliol 2016].