Josep Piqué Iserte

artista espanyol

Josep Piqué (Montbrió del Camp, 23 de gener del 1913 - 6 d'abril de 2012) va ser un arquitecte català del segle xx.

Infotaula de personaJosep Piqué Iserte
Biografia
Naixement23 gener 1913 Modifica el valor a Wikidata
Mort6 abril 2012 Modifica el valor a Wikidata (99 anys)
Activitat
Ocupacióarquitecte, escultor, pintor Modifica el valor a Wikidata

Va nàixer a Montbrió del Camp, on passa la seva infantesa. Als set anys la seva família es trasllada a Reus, cursa estudis primaris al Col·legi de la Sagrada Família i comença els secundaris a l'Institut de Reus, que acaba al Col·legi dels Pares Escolapis de Vilanova i la Geltrú. El 1931 inicia els estudis d'Arquitectura a la Universitat de Barcelona on esdevé doctor arquitecte el 1941, després de la guerra civil. Viu a cavall entre Barcelona i Montbrió fins a l'any 1954 que fixa la seva residència a Reus. El 1942 es casa amb Assumpta Franquès qui morí un any després. Van tenir una filla, Assumpta. Josep Piqué va morir el 6 d'abril de 2012 a Montbrió del Camp als seus 99 anys.[1]

Com arquitecte va col·laborar amb els arquitectes Lluís Maria Albín Solà i Miquel Maria Aragonès Virgili, i va exercir d'arquitecte municipal de Riudoms i Valls. Va dedicar la seva vida al l'art. La seva formació d'arquitectes va acompanyar i impulsar la seva innata observació de les proporcions, superfícies, densitats i tonalitats de l'estètica de la natura. Va treballar multitud de disciplines: el dibuix i l'aquarel·la (disciplines que havia après e l'arquitecte Jujol a l'Escola d'Arquitectura), la pintura, l'escultura, el disseny de mobles i làmines, l'origami, la litografia (creant una tècnica pròpia de gravat: la piquegrafia).[2] Les piquegrafies van sorgir a partir del límit de la difusió de l'obra d'art, el del alt valor econòmic, per això va fer "Art a l'abast": Fa temps que em preocupa que l'art no pugui entrar en una casa qualsevol. És cert que hi ha una barrera entre l'art i l'home corrent. Això és el que m'ha portat a aquesta manera meva de refer una pintura, que jo en dic, Piquegrafies...".[3]

Es va donar a conèixer com a pintor i escultor a finals dels anys 60 i va mantenir durant els 70 una intensa producció.[4] Fa incursions al món de la música component peces breus per a piano (CD “Música Contada”). Aquesta vessant com a músic autodidacta no es va donar a conèixer fins al 2004, quan a la Casa de Cultura de Montbrió el Camp va editar en col·laboració amb el compositor i la pianista Montserrat Blay la presentació d'un disc compacte que recollís algunes de les peces més significatives de l'obra musical que Piqué havia anat escrivint durant bona part de la seva vida.[5]

Referent a les seves obres, cap a començaments dels anys 60 va presentar unes pintures arrelades en el cubisme, com a contraposició a un informalisme. Fins al 1970 es va mostrar molt dúctil en l'experimentació i aprenentatge de tècniques que poguessin donar suport a la seva inquietud creativa: va fer catifes i tapissos, va crear "pajaritas" de gran enginy, va submergir-se en el món del gravat i de l'estampació treien tècniques pròpies. El 1970 va presentar les dues primeres escultures i des de llavors es va anar convertint en el seu mitjà predilecte d'expressió. L'obra escultòrica de Josep Piqué té dues etapes. La primera és quan l'escultor treballa amb plaxa de ferro, la segona quan treballa amb bronze.[3]

D'entre l'obra en espais públics, destaquen els monuments "La Sardana” a Sant Pere i Sant Pau, tarragona (1973)[6] i “Monument a Gaudi” a la plaça Arnau de Palomar, Riudoms [7](1975)[8]

Referències modifica

  1. «Esquela de Josep Piqué Iserte». [Consulta: 21 març 2017].
  2. Miquel Aragonès i Virgili. Piqué, pintor i arquitecte. Barcelona, 1968
  3. 3,0 3,1 Francesc Miralles. L'essencialisme de Josep Piqué. Montbrió del Camp (Tarragona), 1991
  4. Assumpta Rosés. Piqué, escultures. Salou, 1987
  5. B. Xifre Morros. Piqué, Sala Condal Exposicion de Pintura. Barcelona, 1962
  6. «Monuments commemoratius de Catalunya». [Consulta: 22 març 2017].
  7. Joan-Ramon Corts Salvat, Josep M. Toda Serra. Riudoms, 850 anys d'història, llengua i cultura. pàg.125. Cossetània Edicions, Valls. 2000
  8. «Ajuntament de Riudoms. Monument a Gaudí». Arxivat de l'original el 2017-03-23. [Consulta: 22 març 2017].

Enllaços externs modifica