Viquipèdia

Joseph d'Albert

Joseph d'Albert [nt 1] (Illa (Rosselló), 23 de gener del 1722 - Illa, 9 de desembre del 1790) va ser un advocat nord-català, i grand commis -alt funcionari- de l'Antic Règim francès.

Plantilla:Infotaula personaJoseph d'Albert
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 gener 1722 Modifica el valor a Wikidata
Illa (Rosselló) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 desembre 1790 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Illa (Rosselló) Modifica el valor a Wikidata
Police lieutenant general (en) Tradueix
1775 – 1776
← Jean Charles Pierre Lenoir – Jean Charles Pierre Lenoir →
Procuraire general (França) (oc) Tradueix Consell Sobirà del Rosselló
Intendant du commerce (fr) Tradueix
Conseller d'Estat de França
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciójurista, advocat, catedràtic Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Perpinyà (1350-1793) Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

 
Inscripció de naixement (en català) de Joseph d'Albert (1722)

Era fill [4] de Joseph d'Albert i Viader, que va ser batlle reial del vescomtat d'Illa i comandant de les segones milícies del Rosselló, i de la seva esposa Mariàngela. Estudià dret, possiblement a Perpinyà, i el 1745 es presentà per a ocupar la vacant d'una càtedra de dret civil de la universitat rossellonesa. Ell i els altres cinc candidats (Josep Cellés, Josep Tastu, Francesc de Fossà, Francesc Rovira [nt 2] i Francesc Raynal -fill-) feren una disputa pública (part de l'exercici d'oposició) on d'Albert excel·lí com a més brillant; i la votació final li atorgà la plaça per deu vots d'un total de catorze. L'any 1752 va ser acusat de ser un dels autors (amb Antoni de Gispert, Domènec de Noguer-Pagès [nt 3] i un altre autor de cognom Corneilla) d'una comèdia contra el mariscal de Mailly i la seva amant, la marquesa de Blanes [nt 4] possiblement en el marc de les disputes [9] per la vingtième, un aleshores nou impost reial sobre les rendes agrícoles; de resultes de l'acusació, el mariscal, que era governador del Rosselló, el feu empresonar al castell de Salses. Se suposa que un cop alliberat, i succeint el seu pare (mort el 1754), per un temps va ser [4] batlle d'Illa. Posteriorment, el 10 de juliol del 1759, va ser nomenat president de la Cambra del Domini i conseller honorari del Consell Sobirà del Rosselló. L'any 1762 votà, al Consell, en favor de l'expulsió dels jesuïtes del Rosselló.

El 1763 va ser cridat a París i esdevingué [4] conseller a la segona cambra de les "Requêtes" del Parlament de París (del 25 d'abril del 1764 al 1776). Fou nomenat intendent de comerç -va ser qualificat [10] "d'especialista en la qüestió del gra"- el 9 de juliol del 1769; cessat el 21 de maig del 1771, fou nomenat altra volta per al càrrec, aquest cop pel nou rei Lluís XVI, l'11 de setembre del 1774. Anecdòticament, a partir del 1771 tingué de secretari privat [11] Bernard François Balssa, futur pare del gran escriptor Honoré de Balzac. Sota la protecció [12] de l'influent ministre Turgot, el dotze de maig del 1775 va ser promogut a tinent general de la policia de París [nt 5] i director [14] de la Librairie, càrrecs que tingué fins al juny de 1776. Com a cap de la Librairie, fou responsable[15] tant de la supervisió del comerç de llibres com, molt especialment, de la censura reial sobre els impresos.

El 17 d'agost del 1775 adquirí [16] el càrrec de "maître des requêtes" (amb altes responsabilitats sobre la Justícia i l'Administració públiques). Va ser cridat [10] al Consell de la Cancelleria i de la Llibreria (22 d'agost del 1785) i a l'Oficina del Gra (17 de juny del 1787). Havia renunciat al càrrec de "maître des requêtes" abans de ser designat el 24 d'agost del 1788 conseller d'estat, al Conseil des Dépêches (un dels comitès del Consell reial, que s'ocupava d'afers interiors del reialme). Hom li atribueix una gran influència sobre el ministre Lamoignon de Malesherbes, antic director de la Librairie també, i amb qui redactà una memòria sobre les lettres de cachet, que ambdós criticaven. Després de febrer del 1789 tornà al Rosselló [17] i hi morí poc després.

A més de l'estudi que amb Malherbe feu sobre les letres de cachet, d'Albert fou també autor d'altres escrits de tema legal i històric. Se'n pot destacar les Lettres d'un avocat, publicades anònimament [nt 6], que foren contestades en un altre llibret [19] per Henri Hulot, l'al·ludit en l'escrit.

En el pla personal, es casà [4] dues vegades, la primera amb la illenca Françoise Bosch i Semaler el 1749, amb qui tingué una filla just abans d'enviudar; i amb la parisenca Julie Denise Pillet [20] el 1771, amb qui tingué un fill, que morí de petit, i tres filles. El nom d'Albert apareix a la façana de l'església parroquial de Sant Esteve d'Illa, en una inscripció datada el 1745 que, com en casos similars, commemoraria[21] bé el doctorat en dret, bé l'elecció com a professor universitari .

Obres

modifica

Bibliografia

modifica

Notes

modifica
  1. ↑ Joseph Francesc Ildefonso Ramon de noms de fonts i Joseph François Ildefonse Raymond en la terminologia oficial
    Albert o d'Albert segons la bibliografia (Capeille Dictionnaire de biographies rousillonnaises (1914) p. 8 [1] o Torreilles L'université de Perpignan... (1892) [2]) El criteri seguit en aquest article es basa en el registre original de naixement del biografiat, i el de defunció de la vídua, que indiquen la forma d'Albert [3]
    Així mateix, l'any de naixement (no el lloc ni el dia) divergeix segons les fonts, 1721 o 1722; el registre de naixement indica 1722
  2. ↑ Fossà guanyà una altra càtedra de dret el 1747, Rovira ho feu el 1748 i Tastu el 1749 [2] i Josep Tastú i Francesc de Fossà [5] serien rectors de la universitat el 1759; un Josep Cellés, doctor en medicina, ho havia sigut l'any 1758.
  3. ↑ Domènec de Noguer-Pagès (1725 - després del 1780) va ser un militar nord-català, que començà la carrera al regiment de Tramel, el 1749, amb el grau de tinent. Per ordre del duc de Mailly, el 1758 va alçar un mapa de les costes del Rosselló, fet que li valgué una recompensa reial. El 1759 rebé el nomenament de capità de la milícia burgesa de Cotlliure, i poc després passà a la de Perpinyà amb la mateixa responsabilitat. Després de l'aparició de la comèdia difamatòria contra el duc de Mailly i la marquesa de Blanes, per ordre reial fou empresonat a la fortalesa de Brescou, al Llenguadoc, on encara romania el 24 d'abril del 1780 [6]
  4. ↑ La marquesa de Blanes, Marie Angèle Martine Despàs de Camporrells de soltera, es casà el 2 d'agost del 1746 amb Jean-Etienne de Blanes, marquès de Millars. Tingué una relació sentimental amb el mariscal de Mailly, que Torreilles púdicament transcrigué [7] així: "(Lluís Costa-Serradell) pour gagner le maréchal de Mailly, il fermà le jardin botanique (de la universitat de Perpinyà) au public et remit une clef à la marquise de Blanes et à Mme d'Ortaffa, très liées avec le maréchal". En morir el marquès el 1764, la seva vídua passà a ser usufructuària d'un import de 200.000 lliures; i en morir el sogre n'heretà la fortuna familiar, estimada en 800.000 lliures. Tot i això, el testament fou impugnat pel germà del marquès difunt, i el plet subseqüent s'allargà fins a la Revolució francesa. El 1793 la marquesa fugí a Espanya per salvar el cap de la guillotina, i la tradició contava que havia mort a Barcelona en la indigència. Marie de Blanes tenia, entre altres, els títols de marquesa de Blanes i baronessa de Pià, Millars, Nefiac, Reglella, Sant Marçal, Teulís, Croanques, Montoriol de Munt i d'Avall, Pollestres, Fontcoberta i Sant Esteve del Monestir [8]
  5. ↑ Les competències assignades al breu tinent de la policia (reemplaça un temporalment caigut en desgràcia Jean Lenoir) comprenien molts àmbits diferents: les loteries, carnisseries, l'oficina de comerç, el mercat de la roba, els abeuradors i pous, els presoners...[13] S'indica que el seu pas per la tinença es marcà per un zel molt actiu, però desordenat, tocant temes tant diversos com la supressió dels mestratges i les corporacions professionals, i la dels reclutadors a la força; establiment d'una nova divisió de la ciutat en barris; disposició d'un reglament sobre la venda en mercats; institució dels tallers de caritat; neteja de la via pública amb un sistema que anticipava la recollida domiciliària d'escombraries; alleujament dels presoners que visitava a les diverses presons; prohibició a les blanquejadores d'estacionar prolongadament al carrer; reglamentació de les cases de barrets i elaboració d'un projecte per estatalitzar la prostitució [10]
  6. ↑ L'atribució d'autoria de les Lettres d'un avocat... va ser feta per Antoine-Alexandre Barbier al Dictionnaire des ouvrages anonymes... (1823) [18]

Referències

modifica
  1. ↑ Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914.  (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978)
  2. ↑ 2,0 2,1 Torreilles, Ph. «L'université de Perpignan avant et pendant la Révolution française». Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 33, 1892, pàg. 300-301.
  3. ↑ El certificat de defunció de Julie Denise Pillet és consultable a la pàgina en línia dels arxius departamentals d'Yvelines («registre de defunció 334 del volum corresponent a Versalles any 1816» (en francès). Arxivat de l'original el 2015-01-30. [Consulta: 1r gener 2015].)
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Nicolas, Sylvie. Les derniers maîtres des requêtes de l'Ancien Regime (1771-1789) Dictionnaire prosopographique. París: École des Chartes, 1998, p. 83-84 (Mémoires et documents de l'École des Chartes, 51). ISBN 9782900791219. 
  5. ↑ Capeille Dictionnaire... (1914) p. 707
  6. ↑ Dominique de Noguer-Pagès a Capeille Dictionnaire... (1914) p. 398
  7. ↑ Torreilles L'université de Perpignan avant... (1892) p. 321
  8. ↑ Jean-Étienne de Blanes a: Capeille Dictionnaire... (1914) p. 62-63
  9. ↑ Capeille Dictionnaire... (1914) p. 56
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 «Notice biographique Joseph d'Albert, al web de la "Société Française d'Histoire de la Police» (en francès). [Consulta: 1r gener 2015]. Es basa en informació dels arxius de la prefectura de policia de París i esmenta la notícia biogràfica d'Edouard Ebel del llibre: Aubouin, Michel; Teyssier, Arnaud; Tulard, Jean (editors). Histoire et dictionnaire de la police, du Moyen-Age à nos jours. París: Robert Laffont, 2005, p. 546-547. 
  11. ↑ Déga, Jean-Louis «La Vie prodigieuse de Bernard-François Balssa (père d'Honoré de Balzac). Aux sources historiques de « La Comédie humaine », Rodez, Subervie, 1998, XVI-665 p.». L'Année balzacienne 2009, nº 10, 1-2009. DOI: 10.3917/balz.010.0357.
  12. ↑ L.D., (Louis Doutens). Mémoires d'un voyageur qui se repose, contenant des anecdotes historiques, politiques, et littéraires relatives à plusieurs des principaux personnages du siècle. vol. II. troisième édition. Londres: B.Dulau et Co, 1807, p. 46. 
  13. ↑ «Llista de publicacions oficials concernents a Joseph d'Albert com a tinent de policia de París, al web del Worldcat» (en anglès). [Consulta: 1r gener 2015].
  14. ↑ Minois, Georges. «Annexes. Les directeurs de la Librairie au XVIIIe siècle». A: Censure et culture sous l'Ancien Regime. París: Librairie Arthème Fayard, 1995. ISBN 9782213648552. 
  15. ↑ Roche, Daniel. «Censorship and the publishing industry». A: Revolution in Print. The Press in France 1775-1800. Berkeley-New York: University of California Press-The New York Public Library, 1989, p. 17. ISBN 0520064313. 
  16. ↑ «Biografia de Joseph Albert, al web de Jean-François Parot, creador de "Nicolas le Floch"» (en francès). Arxivat de l'original el 2015-01-30. [Consulta: 1r gener 2015].
  17. ↑ Torreilles, Philippe «Les élections de 1789 en Roussillon». Bulletin de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 32, 1891, pàg. 403.
  18. ↑ Barbier, Antoine-Alexandre. Dictionnaire des ouvrages anonymes et pseudonymes, composés, traduits ou publiés en français et en latin, avec les noms des auteurs, traducteurs et éditeurs. Tome II. 2e éd., rev., cor. et considérablement augmentée. París: imp. de Rignoux, 1823, p. 28. 
  19. ↑ Hulot, Henri. Lettres de M. Hulot, docteur-agrégé de la faculté des droits de Paris, à messieurs les auteurs du Journal de Trévoux, en réponse aux Lettres d'un avocat au Parlement de*** à MM. les auteurs du Journal des sçavans, concernant le projet d'une édition du corps du droit civil, avec la traduction. París: Impr. de J.-T. Hérissant, 1765, p. 62. 
  20. ↑ Le comte de Chastellux. Notes prises aux archives de l'état civil de Paris...brulées le 24 mai 1871. París: Librairie historique de J.-B. Dumoulin, 1875, p. 4. [Enllaç no actiu]
  21. ↑ Poisson, Olivier «Inscriptions commémoratives de grades universitaires en Roussillon au XVIIIe siècle». Domitia, nº 6, pàg. 57-61.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joseph_d%27Albert&oldid=32462745»