Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona

L'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (Barcelona 1909 – 1936) fou una institució d'educació social adreçada a la formació cultural i professional de la dona. Esdevingué un dels centres socioeducatius més notables de la Catalunya del seu temps.

Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona

Inici i evolució

L'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona sorgeix dins l'àmbit del catalanisme conservador i en el marc de l'optimisme social provocat pel triomf de Solidaritat Catalana. Fou una institució educativa que sintonitzava amb el Noucentisme, el qual s'havia proposat la culturització, la regeneració social i el desenvolupament econòmic del país.

L'Institut fou fundat i dirigit, el 1909 i 1910, per Francesca Bonnemaison i Farriols. Creat des del convenciment que és a través de la il·lustració i la formació que la dona caminarà vers el seu alliberament personal i el reconeixement dels seus drets. En observar la societat coetània entengué que era urgent donar a les dones, i especialment a les obreres, els recursos professionals i culturals per enfortir-les i alliberar-les de la pobresa i la dependència.

Proposarà un nou model de dona culta, conscient de la situació social i política i, al mateix temps, coneixedora i transmissora dels valors tradicionals. Així, doncs, la seva acció socioeducativa es basava en tres punts fonamentals: el cristianisme, el cultiu de la intel·ligència i l'amor a la família.

Malgrat les contradiccions que pateix el plantejament de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, és evident l'impuls que donà a milers de dones vers l'auto-reconeixement com a ciutadanes actives i la seva igualtat de drets civils. L'Institut té l'encert de respondre a les necessitats socials i al canvi de mentalitat que s'està produint entre les dones i a tota la societat catalana.

Especialment les feministes de la segona generació imprimiran un fort caràcter a la institució de la mà de Rosa Sensat i Vilà que en fou l'assessora pedagògica de l'entitat. Són les noves feministes, que lluny de ser les esposes o filles d'homes cultes, eren dones que es mantenien a elles mateixes amb tot el que això comporta de llibertat i autonomia. Gràcies a les noves professions i a assolir llocs de treball fins al moment reservats als homes. El centre era, doncs, una obra feminista feta per dones i per a les dones que esquivava tot proteccionisme masculí.

El plantejament interclassista amb què fou platejada la institució la feu defugir de l'àmbit benèfic i ser visualitzada com una obra educativa. De retruc l'assistència de noies de famílies benestants contribuí al seu prestigi. Tot i que, evidentment, les sòcies treballadores sols assistien els festius i els vespres en plegar de la feina.

Va ser fundat com a Biblioteca Popular de la Dona per Francesca Bonnemaison, l'any 1909, a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. L'any següent es transformà en Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona per millor atendre als reptes I demandes de les noies de la societat de la industrialització.

La ràpida expansió de l'Institut al portà a ocupar diversos estatges fins que l'octubre de 1922 s'inaugurà la seva pròpia seu social al carrer Baix de Sant Pere. Era un edifici barroc el qual fou ampliat i adequat per Ignasi Mas i Mallol. Complia els ideals de creació d'escoles belles que animava el Noucentisme com ambient idoni l'educació. L'edifici, dotat de més de quaranta aules, fou inaugurat pel president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch.

El conjunt acollia una mena d'universitat popular femenina i d'escola professional que era possible mantenir viva gràcies al mecenatge decidit de notables famílies de la burgesia del país. Comptà, també, amb el suport de destacats eclesiàstics que treballaven en la línia de recuperar religiosament el proletariat.

Objectius formatius

Els seus estatuts, aprovats el 1910, expliciten que la institució "té per objecte el millorament moral i material de les indivídues que el componen" i promoure la il·lustració i cultura de la dona, barrejant l'útil amb l'agradable. Especialment entre les dones obreres a través d'aportar coneixements científics, culturals, artístics i manuals.

La tasca de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona depassarà amb escreix el plantejament inicial de ser una biblioteca popular. Oferint classes i cursos diversos per a la formació de les noies treballadores. No serà una escola en el sentit tradicional, és a dir, amb un programa establert i prefixat, sinó que oferirà coneixement i formació que responguin a les necessitats de les associades. És una de les millors realitzacions del feminisme educador a la Catalunya del seu temps i en sintonia amb institucions semblants europees.

Plantejament que fou un èxit. Es passarà de 320 associades l'any 1909 a 8.050 el 1930.

Al costat d'aquesta proposta d'educació formal cal tenir en compte l'educació en l'àmbit del lleure i l'esbarjo. Amb un element com la creació d'un bar com a lloc de trobada I interacció social. El bar fou tot un esdeveniment en una societat on aquests tipus de locals eren espais vedats a la dona

També s'oferia el cant coral, l'educació rítmica, la plàstica, la dansa, l'excursionisme, el teatre, l'esport, la natació, etc.

Es creà una borsa de treball per a les associades així com una petita caixa d'estalvis amb aliança amb la Caixa de Pensions. Així com l'assistència mèdica gratuïta.

L'Institut publicà diversos treballs, revistes i monografies. Entre els quals cal destacar el seu Report documentat anual i la magnífica revista mensual Claror que veié la llum entre el maig de 1935 fins al juny de 1939. Ambdues publicacions ofereixen una detallada perspectiva de les activitats, el pensament i els reptes de l'entitat.

Organització

L'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, era regit per un patronat i organitzat en nou seccions:

• Educació i Instrucció;
• Biblioteca Circulant i Pública;
• Religió i Culte;
• Socors Mutus i Previsió;
• Relació i Treball;
• Economia i Proveïments;
• Organització i Propaganda;
• Esports i Excursions;
• Cerimonials i Festes.

També el 1921 Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona es plantejà oferir una formació més moderna I adequada a les filles de la burgesia com a alternativa a l'escola tradicional vinculada a les congregacions religioses femenines. Aquest pla d'ensenyament secundari femení fou elaborat per Rosa Sensat, tot I que retocat pel patronat, es desenvoluparia en sis cursos. Sensat plantejà una formació progressista i educativament activa.

La Biblioteca Popular de la Dona

La Biblioteca Popular de la Dona era l'origen de la institució i una secció que mereixeria especial atenció. El dia 28 de marc de 1909 s'inaugurà en un petit local de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona. Era una biblioteca d'"entrada lliure per a totes". Per tal d'afavorir el seu ús per part de les noies treballadores obria els diumenges i dies festius. Fou la pionera de les biblioteques per a dones creades a Europa.

Inicialment el seu fons era majoritàriament literari i de temàtica religiosa que, en crear-se l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona l'any següent, incorporà obres de caràcter científic, cultural i professional. Atenia les necessitats de referència que demandaven els estudis i activitats formatives de la institució. El fons es mantenia en creixement gràcies als donatius monetaris o d'obres, monografies i revistes que rebia. Al voltant del miler de títols anuals.

El 1934, el fons de la biblioteca era de 21.975 llibres, una important xifra en el context de la seva època. No sols era una sala de lectura o un actiu servei de préstec dotat de desinfecció de llibres, era una obra educativa altament orientada a la formació de les associades a través de la política d'adquisicions i l'orientació lectora. Existien grups de lectura dirigida per nivells. En la gestió de la biblioteca cal remarcar la tasca de les bibliotecàries Concepció Gallardo i Maria d'Abadal.

De fet eren dues biblioteques. Una la Biblioteca Circulant encarada al préstec i l'altra la Biblioteca Pública també anomenada d'estudi o pedagògica, ja que era la biblioteca de referència i d'informació per a l'alumnat dels cursos de la institució.

Cal remarcar que la biblioteca tenia a disposició de les sòcies de l'Institut una notable selecció de premsa diària d'aquí i estrangera. Un element remarcable en una època en què la premsa era la principal font d'informació i opinió. Comptava amb un bon nombre de revistes que aplegava, també, publicacions franceses, angleses i nord-americanes. La seva temàtica era principalment sobre feminisme, religió, geografia, literatura i cuina entre d'altres.

Durant la Guerra Civil, a finals del 1937, es va obrir al públic femení en general sota el nom de Biblioteca Professional Femenina. Amb l'arribada del franquisme continuà, el setembre de 1940, la seva tasca ara amb el nom de "Biblioteca Popular de la Mujer" dins la xarxa de la Diputació de Barcelona. Com la majoria de biblioteques, fou "depurada" de totes aquelles obres que es van considerar no adequades als valors del "Nuevo Estado" així com totes aquelles impreses en llengua catalana. Tot i que, sortosament, en comptes de ser destruïdes, les bibliotecàries decidiren dipositar-les a les golfes. Durant el franquisme el creixement de la biblioteca fou molt baix. Disminuí fins en un 75% respecte a l'època de l'Institut. Del veïnatge amb la Sección Femenina la biblioteca compta amb un fons sobre aquesta organització de la Falange Española y de la JONS.

El 1963 es va obrir a tota mena de públic. La biblioteca, que segueix a l'estatge del carrer Sant Pere més Baix, des del 1976 porta el nom de Biblioteca Francesca Bonnemaison.

1936. La fi de la institució

La Guerra Civil, iniciada el juliol de 1936, va anorrear la vida de l'Institut. Francesca Bonnemaison marxà a l'exili a Suïssa des d'on secundà el bàndol franquista.

Al seu retorn a Catalunya el 1947, el casal de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona havia estat ocupat per la Sección Femenina de la Falange Española y de la JONS, el partit únic del franquisme. Tenia, evidentment, una orientació ben diferent dels objectius fundacionals. En el context del franquisme, el 1941, els gestors de l'entitat feren donació de «todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer, haciéndose cargo la misma de todo el activo y pasivo de la institución para que continue la obra social del Instituto» a la Diputació de Barcelona. Amb la condició que mantinguessin un ús en la línia del servei a la dona. La biblioteca fou desvincula com ja s'ha apuntat.

El 12 d'octubre de 1949 moria Francesca Bonnemaison apartada de tota activitat social. Tot i que vivia a poca distància de l'antic Institut, mai hi tornà a entrar.

El 1970 la "Sección Femenina" abandonà l'antiga seu de l'Institut i, el 1972, va allotjar l'Institut del Teatre. Finalment, gràcies a l'acció popular encapçalada per la historiadora Isabel Segura, s'aconseguí retornar el casal de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona a ser un centre de cultura de dones. Es creà Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, popularment conegut per La Bonne.

Fons documentals

L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona custodia un important fons documental pertanyent a la institució, que abasta el període 1909-1939.

Al fons Narcís Verdaguer Callís - Francesca Bonnemaison, que es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya es troba una nombrosa documentació de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Bibliografia.

• BALCELLS, Albert. Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2015.
• CABÓ i CARDONA, Anna «Biblioteca Popular Francesca Bonnemaison, 1909-1995: Història i ús actual». Ítem, núm. 17, 1995, pàg. 66 - 73.
• GALÍ, Alexandre. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900-1936, Llibre VIII. Institucions d'ensenyament per a la dona. Barcelona: Fundació Alexandre Galí, 1983,
• GONZÁLEZ-AGÀPITO, J., MARQUÈS, S., MAYORDOMO, A., i SUREDA, B.. Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
• INSTITUT de CULTURA i BIBLIOTECA POPULAR DE LA DONA. Report documentat. Barcelona: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1934
• INSTITUT de CULTURA i BIBLIOTECA POPULAR DE LA DONA Crònica retrospectiva. Noces d'argent : 1909-1934. Barcelona: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1934
• LLATES, Rossend. Francesca Bonnemaison de Verdaguer i la seva obra.Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1972.
• MARÍN, Dolors. Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Barcelona.: Diputació de Barcelona, 2004.
• MATHEU, Roser. Quatre dones catalanes. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana,1972.
• SEGURA, Isabel. Memòria d'un espai: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1900-2003). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007.
• SENSAT, Rosa. Discurs de l'Acte inaugural del Curs 1922-1933, Barcelona: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1922.