L'etern femení
L'etern femení (1934) és l'obra més important de l'escriptora i periodista Llucieta Canyà. Es tracta de l'assaig on l'escriptora va plasmar les seves principals idees sobre la feminitat i el paper de la dona en la societat industrial, posant al centre el debat de la compatibilitat de ser mare amb l'actuació pública.[1] Va esdevenir ràpidament un èxit de vendes que s'ha reeditat en nombroses ocasions al llarg dels anys, també en castellà.
| Tipus | llibre  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Llucieta Canyà i Martí |
| Publicació | 1934 |
La primera edició de l'obra va comptar amb un pròleg de Josep Maria de Sagarra.[2][3] Tot i que considerà que "és un llibre adreçat exclusivament a les dones", Sagarra va adonar-se'n de les limitacions evidents del feminisme de Canyà:"[4]tractant-se de Llucieta Canyà, el pànic que em fa la paraula 'feminisme' es converteix en aquell somriure que em produeixen els espectacles".[5]
El llibre és una mena de guia moral de les dones des de l'adolescència fins a la maternitat dividit en quatre parts: La noia, La muller, La mare i L'actuació política i social de la dona.[4] A L'etern femení, Canyà propugnava una idea de la dona que prioritza el paper de mare perfecta i amant esposa, l'àngel de la llar que Virginia Woolf havia rebutjat. Malgrat aquesta concepció conservadora del rol de la dona, hi ha en l'obra una defensa del sufragi universal i una crida a la participació política.[2] Al quart capítol l'autora defensa: "Entenem que una dona pot perfectament tenir cura de la criança dels fills i, no obstant, fer un bon paper en una regidoria".[5]
Maria Aurèlia Capmany va considerar sobre el llibre que, "en el fons, Llucieta Canyà defensava, amb un llenguatge planer, la tesi que molt seriosament defensaven un Ortega Gasset i un Eugeni d'Ors. És una tesi que té una clara finalitat pedagògica: es tracta d'explicar a la dona que, en el camí de l'emancipació, s'ha d'aturar just en els límits que preserven la seva feminitat".[6]
L'any 1957 es va publicar L'etern masculí, una mena de breviari que segueix el mateix patró que el seu precedent femení. Seguia una estructura similar dividida en tres parts: El noi, El marit, El pare i Petit diccionari de l'etern masculí, on hi descriu vint-i-tres prototipus masculins (l'audaç, el barrut, el cínic, el roncaire...).[4]
Referències
modifica- ↑ «Llucieta Canyà Martí». Diccionari biogràfic de dones, 29-09-2010. Arxivat de l'original el 1 de novembre 2020. [Consulta: 30 d’octubre 2020].
- ↑ 2,0 2,1 Cabré, M. Àngels «Llucieta Canyà, la feminista tèbia». L'Avenç, octubre 2020, pàg. 8-10.
- ↑ Casademont i Comas, Emili «La Llucieta de la Bisbal». Diari de Girona, 31-01-2010.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Cortadellas, Xavier «Llucieta Canyà, feminista i conservadora». Revista de Girona, març-abril 2004, pàg. 71-76.
- ↑ 5,0 5,1 Canyà, Llucieta. L'etern femení. 6a edició, 1954.
- ↑ Capmany, Maria Aurèlia. La dona i la II República. Edicions 62, 1977.