Làpides cartagineses

Làpides cartagineses
	;
Tipus	inscripció i làpida
Part de	Semitic inscriptions (en)
Lloc de descobriment	Jaciment arqueològic de Cartago

Les làpides cartagineses són un conjunt de làpides que contenen inscripcions en llengua púnica, que es van trobar a Cartago durant els darrers 200 anys. Els primers descobriments, el va publicar Jean Emile Humbert el 1817, Hendrik Arent Hamaker el 1828 i Christian Tuxen Falbe el 1833.^[1]^[2]

Aquestes esteles es publicaren ensems per primera vegada en el Corpus Inscriptionum Semiticarum; la primera col·lecció, del 1976, per Jean Ferron, que identificà quatre tipus d'esteles funeràries:^[3]

Tipus I: Estàtues (tipus I Α, Β o C segons es tracte d'una "quasi redona", un "semi relleu" o un "tipus herma")
Tipus II: Baixos relleus (Tipus II 1, en què la figura destaca en un arc de cercle, i II 2, on sobreïx en un relleu aplanat)
Tipus III: Monuments de fornícula o naiskos (tipus III 1, amb fornícula rectangular o trapezoïdal, i III 2, fornícula amb cim triangular)
Tipus IV: Esteles gravades (molt rares).

Les esteles funeràries més antigues pertanyen al tipus III i datarien del segle v abans de la nostra era; adquiriren una gran difusió a la fi del IV ae. Posteriorment apareixen els baixos relleus i les estàtues.(3)

Galeria

Làpida publicada el 1833 per Christian Tuxen Falbe, Museu Britànic
Troballes del 1833, Christian Tuxen Falbe en Recherches sur l'emplacement de Carthage^[2]
Inscripcions publicades per Hendrik Arent Hamaker el 1828, en Miscellanea Phoenicia
KAI 85 (CIS I 184), descoberta el 1831, descrita com "la mena d'inscripcions dedicades representades per milers de còpies i, per la naturalesa formulada del text, proporciona només material per a la recerca de noms"^[4]

Referències

↑ Tang, Birgit. Delos, Carthage, Ampurias: The Housing of Three Mediterranean Trading Centres. L'ERMA di BRETSCHNEIDER, 2005, p. 69–. ISBN 978-88-8265-305-7.
↑ ^2,0 ^2,1 Gurney, Hudson «Letter from Hudson GURNEY, Esq. V.P., to Sir Henry Ellis, K.H., F.R.S., Secretary, accompanying Casts of Eight Punic Inscriptions found on the site of Carthage (June 2, 1842)». Archaeologia: Or, Miscellaneous Tracts Relating to Antiquity. The Society, 1844, pàg. 111.
↑ Debergh Jacques. Ferron (Jean), Mort-Dieu de Carthage, ou les stèles funéraires de Carthage. In: Revue belge de philologie et d'histoire, tom 56, fasc. 3, 1978. Langues et littératures modernes — Moderne taal- en letterkunde. pp. 712-715: "Typologiquement, Jean Ferron distingue les statues (type Ι Α, Β ou C selon qu'il s'agit d'une «quasi ronde-bosse», d'un «demi-relief» ou d'un «genre d'hermès»), les bas-reliefs (type II 1, où la figure humaine ressort en arc de cercle, et II 2, où elle saillit en un relief aplati), les monuments à niche (type III 1, à niche rectangulaire ou trapézoïdale, et III 2, à niche avec sommet triangulaire) et les pierres gravées (type IV, rarissime en fait). La chronologie de ces monuments reste, vu les conditions des découvertes, fort approximative. A Carthage, les premières stèles funéraires, qui relèvent du type III, remontent au Ve S., à la fin du siècle sans doute (cf. p. 259), à la première moitié au plus tôt (cf. p. 248) ; leur usage se généralise à la fin du IVe S. Bas-reliefs et statues apparaissent par la suite, aux me-ne s. surtout. Après la destruction de Carthage, et une interruption d'une vingtaine d'années, la production reprend jusqu'à la fin du 1er S. av. n.è." (Tipològicament, Jean Ferron distingeix les estàtues (tipus Ι Α, Β o C segons si es tracta d'una "quasi redona", una "en mig relleu" o una "espècie d'herma"), baixos relleus (tipus II 1, en què la figura humana aflora en arc, i II 2, en què sobreïx en un relleu aplanat), monuments de nínxols (tipus III 1, amb una fornícula rectangular o trapezoïdal, i III 2, amb una fornícula amb la part superior triangular) i pedres gravades (tipus IV, extremament rar). La cronologia d'aquests monuments resta, ateses les condicions dels descobriments, molt aproximada. A Cartago, les primeres esteles funeràries, que pertanyen al tipus III, es remunten al segle V, probablement a finals de segle (vegeu pàg. 259), com a molt primerenques en la primera meitat (vegeu pàg. 248); el seu ús es va generalitzar a finals del segle IV. Els baixos relleus i les estàtues van aparéixer posteriorment. Després de la destrucció de Cartago, i amb una interrupció d'uns vint anys, la producció se'n va reprendre fins a finals del segle I abans de la nostra era".
↑ KAI 85: "Diese Inschrift zeigt wie die folgenden Nummern den Typ der Weih-inschriften, der durch viele Tausende von Exemplaren vertreten ist und infolge der Formelhaftigkeit des Textes nur noch für Namenforschungen Material liefert."

Bibliografia

Fonts primàries

Jean Emile Humbert, Notice sur quatre cippes sépulcraux et deux fragments, descoberts en 1817, sur le sol de l'ancienne Carthage.
Hendrik Arent Hamaker (1828), Miscel·lània Fenícia.
Christian Tuxen Falbe, Cerques en l'emplaçament de Cartago.
Augustus Wollaston Franks (1860). Sobre les recents excavacions a Cartago i les antiguitats descobertes pel reverend Nathan Davis. Arqueologia, 38(1), 202–236. doi:10.1017/S0261340900001387.
Charles Ernest Beulé (1861), Fouilles à Carthage aux frais (sota la direcció de M. Beulé).
Alfred Louis Delattre (1902). Une épitaphe punique de Cartago. ^En: Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 46e année, N. 5, 1902. pàgines. 522–523. DOI : https://doi.org/10.3406/crai.1902.17295.
Alfred Louis Delattre, Philippe Berger (1904) Épitaphes puniques et sarcophage de marbre. ^En: Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 48e année, N. 5, pàgs. 505–512. DOI : https://doi.org/10.3406/crai.1904.19929.

Fonts secundàries

Mendleson, Carole, Imatges i símbols: sobre esteles púniques del tofet de Cartago, Arqueologia i història al Líban. 2001, número 13, pàgs. 45-50.
Bénichou-Safar Hélène (1982), Capítol III. LES INSCRIPTIONS FUNÉRAIRES, Les tombes puniques de Cartago. Topografia, estructures, inscripcions i ritus funeraris. París : Éditions du Centre National de la Recherche Scientifique, 452 p. (Estudis d'antiguitats africanes).
Stéphane Gsell, 1920–30, Histoire ancienne de l'Afrique du Nord, Tom 4, Capítol IV, Les Pratiques Funéraires.
López i Amadasi, L'epigrafia del Tophet, 2013, en llibre: El Tophet al Mediterrani fenici (= Studi Epigrafici e Linguistici sul Vicino Orient antico 29–30, 2012–13) (pàgs. 159–192) Capítol: L'epigrafia del TophetEditorial: Essedue Edizioni, VeronaEditores: Paolo Xella.

[Tang2005-1] Tang, Birgit. Delos, Carthage, Ampurias: The Housing of Three Mediterranean Trading Centres. L'ERMA di BRETSCHNEIDER, 2005, p. 69–. ISBN 978-88-8265-305-7.

[Gurney-2] 2,0 ^2,1 Gurney, Hudson «Letter from Hudson GURNEY, Esq. V.P., to Sir Henry Ellis, K.H., F.R.S., Secretary, accompanying Casts of Eight Punic Inscriptions found on the site of Carthage (June 2, 1842)». Archaeologia: Or, Miscellaneous Tracts Relating to Antiquity. The Society, 1844, pàg. 111.

[Ferron-3] Debergh Jacques. Ferron (Jean), Mort-Dieu de Carthage, ou les stèles funéraires de Carthage. In: Revue belge de philologie et d'histoire, tom 56, fasc. 3, 1978. Langues et littératures modernes — Moderne taal- en letterkunde. pp. 712-715: "Typologiquement, Jean Ferron distingue les statues (type Ι Α, Β ou C selon qu'il s'agit d'une «quasi ronde-bosse», d'un «demi-relief» ou d'un «genre d'hermès»), les bas-reliefs (type II 1, où la figure humaine ressort en arc de cercle, et II 2, où elle saillit en un relief aplati), les monuments à niche (type III 1, à niche rectangulaire ou trapézoïdale, et III 2, à niche avec sommet triangulaire) et les pierres gravées (type IV, rarissime en fait). La chronologie de ces monuments reste, vu les conditions des découvertes, fort approximative. A Carthage, les premières stèles funéraires, qui relèvent du type III, remontent au Ve S., à la fin du siècle sans doute (cf. p. 259), à la première moitié au plus tôt (cf. p. 248) ; leur usage se généralise à la fin du IVe S. Bas-reliefs et statues apparaissent par la suite, aux me-ne s. surtout. Après la destruction de Carthage, et une interruption d'une vingtaine d'années, la production reprend jusqu'à la fin du 1er S. av. n.è." (Tipològicament, Jean Ferron distingeix les estàtues (tipus Ι Α, Β o C segons si es tracta d'una "quasi redona", una "en mig relleu" o una "espècie d'herma"), baixos relleus (tipus II 1, en què la figura humana aflora en arc, i II 2, en què sobreïx en un relleu aplanat), monuments de nínxols (tipus III 1, amb una fornícula rectangular o trapezoïdal, i III 2, amb una fornícula amb la part superior triangular) i pedres gravades (tipus IV, extremament rar). La cronologia d'aquests monuments resta, ateses les condicions dels descobriments, molt aproximada. A Cartago, les primeres esteles funeràries, que pertanyen al tipus III, es remunten al segle V, probablement a finals de segle (vegeu pàg. 259), com a molt primerenques en la primera meitat (vegeu pàg. 248); el seu ús es va generalitzar a finals del segle IV. Els baixos relleus i les estàtues van aparéixer posteriorment. Després de la destrucció de Cartago, i amb una interrupció d'uns vint anys, la producció se'n va reprendre fins a finals del segle I abans de la nostra era".

[4] KAI 85: "Diese Inschrift zeigt wie die folgenden Nummern den Typ der Weih-inschriften, der durch viele Tausende von Exemplaren vertreten ist und infolge der Formelhaftigkeit des Textes nur noch für Namenforschungen Material liefert."

[1]

[2]

[3]

[4]