L'Isle joyeuse

(S'ha redirigit des de: L'Isle Joyeuse)

L'Isle joyeuse (L'illa feliç) és una extensa peça per a piano de Claude Debussy composta el 1904. Segons Jim Samson (1977), la «relació central de l'obra és que el material està basat en l'escala de tons, el mode lidi i l'escala diatònica, sent el mode lidi un mediador eficaç entre les altres dues». Es tracta d'una obra amb característiques romàntiques, fomentada en la casa del mateix pianista, inspirada en l'obra Peregrinació a l'illa de Cítera d'Antoine Watteau (1717).[1]

Infotaula obra musicalL'Isle joyeuse
Forma musicalcomposició per a piano Modifica el valor a Wikidata
Àudio Modifica el valor a Wikidata
CompositorClaude Debussy Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1904 Modifica el valor a Wikidata
Movimentimpressionisme Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióL. 106 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena18 febrer 1905 Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretRicard Viñes i Roda

Musicbrainz: 8f8c2b3e-cdc5-435c-8b65-d1e6fd67900a IMSLP: L'Isle_joyeuse_(Debussy,_Claude) Allmusic: mc0002360618 Modifica el valor a Wikidata

Estructura

modifica
 
L'Isle joyeuse comença amb una cadenza atonal i cromàtica.

Exposició, 1-98

modifica

La introducció crea un context de tons complets. Això canvia a una escala lidia en la, en els compassos 15-21, transicions, a través de l'addició d'un sol natural, fins a arribar al context de tons complets d'un nou motiu al compàs 21. Aquest context de l'escala lidia en la serveix com a transició del mode de tons complets en la a una escala major en la, amb declinacions ocasionals a l'escala lidia en re, del segon tema en el compàs 67.

Part central, 99-159

modifica

L'altra transposició utilitza l'escala de tons complets, evitada en seccions externes, i proporciona més contrast harmònic

Recapitulació, 160-final

modifica

El segon subjecte apareix en un pur la major, «l'últim objectiu tonal de la peça». Les codes inicials són «cada cop més fortes i animades fins que s'acosta el final». Acaba amb un fort trèmol i un acord en la major arpegiat d'agut a greu, colpejant el la més greu del piano marcadament.

Referències

modifica
  1. Roberts, Paul. Images: The Piano Music of Claude Debussy. Hal Leonard Corporation, 2001, p.87. ISBN 1574670689. 

Bibliografia

modifica
  • Samson, Jim (1977). Music in Transition: A Study of Tonal Expansion and Atonality, 1900-1920, p.38. Nova York: W.W. Norton & Company. ISBN 0-393-02193-9.

Enllaços externs

modifica