Obre el menú principal

La República de les Lletres, quaderns de literatura, arts i política, fou una revista trimestral, d’orientació republicana i antimonàrquica, que es va publicar a València entre juliol del 1934 i juny del 1936. El seu contingut incloïa poemes, narracions, articles i assaigs sobre temes polítics, històrics, literaris i artístics, i ressenyes de novetats bibliogràfiques en català.

Infotaula de publicacions periòdiquesLa República de les Lletres
Tipus revista
Fitxa tècnica
Llengua català
Inici publicació juliol 1934
Tancament juny 1936
Lloc de publicació València
Estat Espanya
Modifica les dades a Wikidata

Promoguda per Miquel Duran de València, va ser dirigida per Enric Navarro i Borràs, i acollí col·laboracions de Carles Salvador, els germans Martínez Ferrando (Daniel, Eduard i Ernest), Gabriel Alomar, Joaquim Casas-Carbó, Salvador Donderis i Tatay, Lluís Guarner, Enric Duran i Tortajada, Adolf Pizcueta, Carles Grandó, Martí de Riquer, Pasqual Pla i Beltran, Sebastià Sánchez-Juan, Francesc Bosch i Morata, Vicent Calvo-Acàcio, Eduard López-Chavarri, Francesc Almela i Vives, Manuel Folguera i Duran, Emili Gómez Nadal, Nicolau Primitiu, Enric Soler i Godes, Jordi Valor i Enric Valor, entre altres. Els vuit números que va treure (excepte el 7, monogràfic dedicat a la figura de Teodor Llorente) duien la coberta il·lustrada amb un gravat de Josep Renau

Les idees i propostes que recorren les seves pàgines reflecteixen l’enorme efervescència política d’aquells anys i la voluntat col·lectiva de normalització de la cultura valenciana, quan el triomf electoral del Front Popular presagiava condicions favorables per a les cultures nacionals de l’estat espanyol i la possibilitat dels estatuts d’autonomia.[1] En l’editorial del primer número propugnava la creació d’una Confederació de Repúbliques Literàries d’Ibèria, dins de la qual Catalunya, València, Mallorca (Balears) i el Rosselló s’haurien d’unir en una República Literària Federativa de la Llengua Catalana:

« Catalunya, València, Euzcadi, Galícia, són Espanya, són Ibèria, però no són, ni seran mai, Castella. En el decurs de més de dos segles, i encara en l’actualitat, Espanya ha estat sotmesa a l’idioma, a la cultura, a la política i als designis de Castella. En tant Espanya continuï essent absolutament Castella —i una Castella unitarista i unificadora, dominadora, monàrquica o monarquitzant— Catalunya, València, Euzcadi, Galícia, no seran mai Espanya. És un crim contra Natura voler sotmetre a un sol idioma i una sola cultura pobles diversos, amb llengua i cultura pròpies. […] Castella, l’Espanya castellanitzada i unitària, ha provat ja que és incapaç de realitzar la gran obra de la col·laboració harmònica dels pobles d’Ibèria. »

ReferènciesModifica

  1. Aznar i Soler, Manuel «Redreçament i ruptura de la cultura valenciana (1927-1936)». Els Marges, 12, 1978, pàg. 47-53.

Enllaços externsModifica