València

capital del País Valencià
Aquest article tracta sobre la ciutat de València. Vegeu-ne altres significats a «València (desambiguació)».

València (pronunciat en valencià central, [baˈɫensia][1]) és una ciutat a la costa mediterrània de la península ibèrica. També coneguda com a Cap i Casal, la Ciutat de les Mil Torres i la capital del Túria, pel fet d'estar situada a la vora d'este riu, és la capital del País Valencià i de la província homònima. És el tercer municipi per població d'Espanya, amb 807.693 habitants,[2] mentre que l'àrea metropolitana té, segons la mateixa font, 1.541.047 habitants, fet que la convertix també en la tercera àrea metropolitana d'Espanya.

Plantilla:Infotaula geografia políticaValència
Imatge
Vista de València des de la Torre del Micalet.
Tipusmunicipi d'Espanya i municipi del País Valencià Modifica el valor a Wikidata

Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 39° 28′ 12″ N, 0° 22′ 35″ O / 39.47°N,0.3764°O / 39.47; -0.3764
EstatEspanya
Comunitat autònomaPaís Valencià
ProvínciaProvíncia de València
ComarcaComarca de València Modifica el valor a Wikidata
Capital de
CapitalCiutat de València Modifica el valor a Wikidata
Conté la subdivisió
Població humana
Població807.693 (2023) Modifica el valor a Wikidata (5.998,46 hab./km²)
Gentilicivalenciana, valencià, valentí, valentina Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialcatalà (predomini lingüístic)
castellà Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície134,65 km² Modifica el valor a Wikidata
Banyat permar Mediterrània i Túria Modifica el valor a Wikidata
Altitud15 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Anterior
Creació138 aC Modifica el valor a Wikidata
PatrociniVicenç d'Osca Modifica el valor a Wikidata
Organització política
• Batllessa Modifica el valor a WikidataMaría José Català Verdet (2023–) Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Codi postal46000 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Prefix telefònic96 Modifica el valor a Wikidata
Codi INE46250 Modifica el valor a Wikidata
Codi ARGOS de municipis46250 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Agermanament amb
Xi'an
Magúncia (1978–)
Bolonya (1980–)
Valencia (1982–)
Odessa (1982–)
Veracruz (1984–)
Dallas (2007–)
Kolomia (2008–)
Canton (2012–)
Chengdu (2017–) Modifica el valor a Wikidata

Lloc webvalencia.es Modifica el valor a Wikidata

Anteriorment va ser també capital de l'extinta comarca de l'Horta de València, però esta comarca es va disgregar el 1989 per a formar les comarques de l'Horta Nord, l'Horta Sud i Ciutat de València, la qual va quedar així constituïda com l'única ciutat-comarca del País Valencià.

València es va fundar com a colònia romana l'any 138 aC, amb el cònsol Dècim Juni Brut Galaic, i es va denominar Valentia Edetanorum. Diversos segles després, l'any 711 els musulmans van ocupar la ciutat, canviant el seu nom a Balansiya. Aquests aportaren la seua llengua, la seua religió i els seus costums, així com innovacions com la implantació de sistemes de reg i la introducció de nous cultius. L'any 1238 el rei cristià Jaume I d'Aragó va conquerir la ciutat, i va repartir les terres entre els nobles que el van ajudar, tal com queda testimoniat en el Llibre del Repartiment, i també va crear una nova llei per a la ciutat, els Furs, els quals es van fer extensius a la resta del Regne de València. Al segle xviii, Felip V va derogar els furs com un castic al Regne de València per haver-se alineat amb els austriacistes en la Guerra de Successió espanyola. No va ser fins a l'any 1982 quan l'antic Regne de València va recuperar el seu autogovern, i es va instituir València com la capital de l'actual Comunitat Valenciana, tal com arreplega l'Estatut d'Autonomia.

La ciutat està situada a la vora del riu Túria, a la costa est de la península Ibèrica, just al centre del golf de València, encara que en el moment que els romans la van fundar, es trobava en una illa fluvial del Túria, a uns quatre quilòmetres de distància de la mar. A uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat es troba l'Albufera de València, la qual és propietat de l'Ajuntament de València des de l'any 1911 quan la va comprar a la Corona d'Espanya per 1.072.980,41 pessetes. L'Albufera és un dels llacs més grans de l'estat espanyol, ja que té prop de 2 100 hectàrees de superfície, a les quals cal afegir una extensió de 14.100 hectàrees de marjal dedicades al cultiu de l'arròs. Pel seu valor cultural, històric i ecològic, este paratge natural va ser el primer parc natural que va declarar la Generalitat Valenciana, l'any 1986.

En l'actualitat l'economia de la ciutat se centra en els servicis, ja que prop del 84% de la població activa ocupada pertany al sector serveis. No obstant això, la ciutat manté una base industrial important, amb un percentatge de població ocupada del 5,5%. D'altra banda, les activitats agrícoles, a pesar de tindre una importància relativament menor amb només l'1,9% de la població activa ocupada, perviuen en el terme municipal amb un total de 3.973 hectàrees, les quals estan ocupades majoritàriament per cultius d'horta i cítrics.

El centre històric és un dels més extensos d'Espanya, amb aproximadament 169 hectàrees, i gràcies al seu patrimoni històric i monumental i els seus diversos espais escènics i culturals és una de les ciutats amb més afluència de turisme nacional i internacional del conjunt del país. Entre els seus monuments més representatius es troben el Micalet, la Seu, les Torres de Serrans i de Quart, la Llotja de la Seda, declarada com Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1996, i la Ciutat de les Arts i les Ciències. També cal destacar que el Museu de Belles Arts de València és el museu pictòric més important del territori valencià, i per la seua rellevància és un dels primers d'Espanya; igual que l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), el qual té per objectiu investigar i difondre l'art del segle xx.

Per la seua llarga història, esta és una ciutat amb innombrables festes i tradicions, entre les quals destaquen les Falles, que van ser declarades festes d'interés turístic internacional el 25 de gener de 1965, i el Tribunal de les Aigües, declarat l'any 2009 com Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. A més d'açò, València ha sigut escenari de diversos esdeveniments mundials, que han contribuït a configurar la ciutat i donar-li projecció internacional, com han estat l'Exposició Regional de 1909, la 32a i la 33a Copa Amèrica de vela, el Gran Premi d'Europa de Fórmula 1, l'Open 500 de tennis, el Global Champions Tour d'Hípica, així com la Marató de València i la Mitja Marató, esta darrera ostenta els rècords del món de la prova en dones des de l'any 2017 i en homes l'any 2018.[3][4]

En l'àmbit polític, des de l'any 2015 l'ajuntament està governat pels partits Compromís, PSPV i València en Comú, i n'és alcalde Joan Ribó i Canut (Compromís), que va arribar a l'ajuntament l'any 2015 gràcies a un pacte de govern amb el PSPV i València en Comú.

Toponímia

modifica

El topònim de «València» deriva del nom llatí Valentia Edetanorum, que li donaren els romans en fundar-la.[5] Esta denominació es pot traduir com a ‘Valor (o força) a la terra dels edetans’,o simplement com a ‘Valor dels Edetans’, i s'emmarca en el costum, ja practicat a Itàlia al segle ii, de fundar colònies amb topònims que al·legaren virtuts militars.[6] Els àrabs la denominaren Madínat at-Turab (مدينة التراب, Madīnat at-Turāb, ‘Ciutat de l'Arena’), per situar-se a la vora del riu Túria, mentre que reservaren el terme Balànsiya (بلنسية, Balansiya) per a la totalitat de la taifa de València.[7] En l'època d'Abd-al-Aziz, la ciutat passà a tindre l'ús exclusiu de Balànsiya, que passaria a ser Valençia en castellà, en època del Cid[8] i, posteriorment, València en català amb Jaume I.

Des de 2016, i arran d'un decret municipal no oficialitzat de l'any 1996, l'única denominació oficial de la ciutat és el topònim en valencià, València.[9][10][11] L'Acadèmia Valenciana de la Llengua considera que la grafia adequada des del punt de vista històric i lingüístic de València és amb «e» oberta, encara que la pronunciació recomanada per als valencians és Valéncia amb «e» tancada.[12]

A més, al llarg de la història la ciutat ha rebut sobrenoms, com el de la Ciutat de les mil Torres,[13] durant els segles xvii i XVIII, la Capital del Túria o el Cap i Casal. També durant diversos segles i fins l'època del franquisme fou coneguda amb el nom de Valencia del Cid.[14]

Geografia

modifica

Localització

modifica
 
Terme municipal de València, en l'extinta comarca de l'Horta de València.

La ciutat de València es troba a la costa mediterrània de la península Ibèrica, sobre la gran plana al·luvial que formen els rius Xúquer i Túria, a la vora del qual es troba la ciutat, allunyada de les muntanyes. El tossalet del Puig es troba a uns 12 km al nord de la ciutat i uns quilòmetres més enllà cap al nord-oest es troba la Serra Calderona, principal estrep muntanyenc prop de la ciutat, que també és el seu pulmó verd.

València ha sigut tradicionalment la capital de la comarca històrica i natural de l'Horta de València. No obstant això, després de la divisió comarcal autonòmica de 1987 el municipi de València ha format per si mateix una nova comarca, la coneguda com la «Ciutat de València». D'esta manera, la comarca de València s'estén tan sols a la ciutat, les seues pedanies, i el llac de l'Albufera.

La ciutat antiga és a la vora del riu, a uns quatre quilòmetres de la mar, on antigament només n'hi havia el Grau de València, que ara és unit a la ciutat i forma part del districte conegut com a Poblats Marítims. La raó per la qual la ciutat es fundà lluny de la costa és que en temps dels romans encara era un aiguamoll, amb una costa baixa i arenosa, com en quasi tot el Golf de València. Al sud de la ciutat hi ha l'Albufera de València, un llac d'aigua dolça a la vora de la mar i separada d'esta per una restinga. L'Albufera, que es nodrix de nombrosos aqüífers i de les aportacions del barranc de Xiva, és hui dia un parc natural.

 
Vista panoràmica de València i el seu port, amb la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Límits

modifica

La ciutat de València limita amb les comarques de l'Horta Nord i el Camp de Túria pel nord; amb l'Horta Sud i la Ribera Baixa pel sud; i amb la mar Mediterrània a l'est.

Pel que fa als municipis, si comencem pel nord junt a la Mediterrània i ens desplacem en el sentit contrari de les agulles del rellotge, i com que s'ha de tindre en compte que València té tres enclavaments al Nord, València limita amb les següents poblacions: L'enclavament de Rafalell i Vistabella limita amb Massamagrell i Massalfassar. L'enclavament de Mauella i Tauladella limita amb Albuixec, Museros i Albalat dels Sorells. L'enclavament de les Cases de Bàrcena limita amb Almàssera, Meliana, Foios, Vinalesa i Bonrepòs i Mirambell. La resta del terme municipal limita, començant des de la Mediterrània, amb els termes municipals d'Alboraia, Tavernes Blanques, una altra volta Bonrepòs i Mirambell, Alfara del Patriarca, una altra volta Vinalesa, Montcada, Bétera, Rocafort, Godella, Burjassot i Paterna, això al nord. Si continuem, ja a l'oest, ens trobem amb Quart de Poblet a l'altura del riu Túria, i després amb Mislata i Xirivella. Al sud continuem amb Picanya, Paiporta, Benetússer, Alfafar i Sedaví; i més al sud i per l'Albufera, una altra volta amb Alfafar i després Massanassa, Catarroja, Albal, Silla, Sollana i Sueca.[15]

 
Climograma de València.

La Ciutat de València posseïx un clima típicament mediterrani. Es caracteritza per un clima suau, amb una temperatura mitjana anual superior als 17 °C. Els estius són càlids i els hiverns molt moderats. Durant els mesos hivernals la temperatura no sol estar per davall dels 10 °C. Les precipitacions són discretes, de 454 mm a l'any, i presenten el clàssic mínim estival mediterrani, amb dos màxims, un a la tardor (gota freda) i un altre a l'acabament de l'hivern i començament de la primavera.

Paràmetres[16] I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII Anual
Temperatures mitjanes, ºС 10,9 11,6 13,4 15,1 18,3 21,5 24,4 24,8 22,7 18,7 14,4 11,7 17,4
Pluja, mm 32,3 30,2 33,8 35,2 34,8 22,4 8,6 14,8 63,8 96,3 53,5 41,5 468,7

Història

modifica

La Valentia romana

modifica
 
Cornucòpia a la plaça de la Mare de Déu. Símbol de la Valentia romana

La ciutat de València fou fundada l'any 138 aC amb el nom de Valentia pel cònsol romà Dècim Juni Brut.[a] La ciutat s'emplaçà sobre el meandre del riu Túria en la seua pantanosa desembocadura, en una gran plana al·luvial en els extrems de la qual hi havia els principals assentaments preromans (ibèrics): Arse o Saguntum (Sagunt) al nord-est, Edeta (Llíria) al nord-oest i Saetabis (Xàtiva) al sud. Tots tres s'emplaçaven sobre un tossal defensiu, mentre que Valentia es fundà al bell mig del pla.

Les possibilitats d'aprofitament d'esta plana degueren condicionar l'elecció d'este emplaçament. En esta època de la Roma republicana la ciutat de València no era la principal ciutat de l'actual País Valencià (Saguntum i Illici eren, sens dubte, més importants), però sí que era un nucli agrari notable, que arribà a canalitzar les aigües per a reg, i a encunyar moneda pròpia, on l'emblema de la ciutat ja era la cornucòpia o corn de l'abundància.

L'any 75 aC fou destruïda a la guerra entre Pompeu i Sertori, i fou abandonada durant uns 50 anys. Al segle i, la ciutat de València ja havia recuperat la població, i es començaren a construir grans obres d'infraestructura. Al segle iii inicià una altra època de decadència, com a la resta de l'Imperi Romà. Amb la seua caiguda, la ciutat fou ocupada pels visigots i formà part de diversos regnes peninsulars.

L'Islam

modifica
 
Torre de la murada àrab del segle xi, envoltada d'edificis (actual barri del Carme, a Ciutat Vella). És una de les poques restes del període musulmà de València.
 
Plat de ceràmica àrab (s. xii), procedent de les excavacions de la Cripta Arqueològica de Sant Vicent Màrtir.

L'etapa immediatament posterior a la conquesta musulmana de l'any 711 constituïx un període fosc, del qual no es tenen gaires referències. La ciutat devia estar molt despoblada; de fet, a banda de Balansiya, la ciutat rebé durant uns segles el nom de Medina al-Turab, que vol dir ciutat del fang o de la pols, per l'estat d'abandonament en què es trobava. Durant l'emirat de Còrdova Abd allah al-Balansi exercí una mena de govern autònom sobre l'àrea valenciana, però més enllà dels fets polítics, la qüestió veritablement transcendent és l'entrada dins l'òrbita de l'islam de la ciutat, que en poc de temps canvià de llengua, religió i costums.

L'auge més gran de la ciutat començà amb els regnes de taifes (s. xi), un dels quals el de Balansiya. La ciutat cresqué, i en temps d'Abd al-Aziz s'hi edificà una nova muralla (s. xi), de la qual encara es conserven restes per tot Ciutat Vella. Ferran I de Lleó va atacar la vall de l'Ebre el 1065, assetjant la ciutat de Balansiya i alçat el setge, vencent a l'emirat de Balànsiya a la batalla de Paterna durant la retirada.[17] A la darreria del segle xi el Cid, un mercenari castellà de fortuna que ha suscitat molta llegenda, entrà a València, la qual estigué en mans de les tropes cristianes comandades per Rodrigo entre els anys 1094 i 1099, i per Ximena, la seua viuda, entre 1099 i 1102. A la seua marxa, els almoràvits ocuparen la ciutat i hi restauraren el culte musulmà i un governador al capdavant. Poc després de la seua mort, els almoràvits recuperaren la ciutat. Durant les dècades centrals del segle xii el rei fou Ibn Mardanix, el rei Llop. El 1171 València passà a ser de dominació almohade.

Conquesta i Segle d'Or

modifica
 
Estàtua de Jaume I, d'Agapit Vallmitjana, a la plaça que, paradoxalment, s'anomena d'Alfons el Magnànim.
 
Penó de la Conquesta, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València.

L'entrada a la ciutat de València del rei catalanoaragonés Jaume I, el 9 d'octubre de 1238, posà fi a cinc segles de cultura musulmana, però esta deixà una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencians.

Després de la victòria cristiana, la població musulmana fou expulsada i la ciutat repartida entre aquells que havien participat en la conquesta, principalment de Lleida. Jaume I atorgà a la ciutat unes noves lleis, els Furs, que anys després foren extensives a tot el Regne de València. Començava així una nova etapa, de la mà d'una nova societat i d'una nova llengua, que establí les bases del poble valencià tal com el coneixem hui.

 
Porta de Serrans, part de la muralla del segle XIV.

Durant el segle xiv la ciutat patí fortes riuades el 1321,[18][19] 1340 i 1358 la pesta negra (1348), la Guerra de la Unió (revolta ciutadana contra els excessos de la monarquia) i la Guerra dels Dos Peres, que obligà a alçar molt de pressa una nova muralla per a contindre, per tres vegades (1359,[20] 1363 i 1364) l'atac castellà. En el darrer terç del segle xiv es va construir una nova drassana que encara es conserva.[21] La convivència entre les tres comunitats, cristiana, jueva i musulmana, que ocupaven la ciutat, fou conflictiva al llarg de tota l'edat mitjana. La jueria fou assaltada el 1391 i la moreria el 1456.

A l'acabament del segle xiv, la mort sense descendents de Martí l'Humà desembocà en el Compromís de Casp i l'entronització dels Trastàmares en la Corona d'Aragó. En la sentència jugaren un destacat paper els germans Ferrer (Bonifaci i Vicent), ambdós valencians.

 
Sala de Contractació de la Llotja de la Seda.

Al segle xv València visqué una etapa de gran desenvolupament econòmic i de gran influència política. Es creà la Taula de Canvis i Depòsits, una banca municipal en suport de les operacions comercials, la indústria local —que tenia els teixits al capdavant— aconseguí un gran desenvolupament, i la ciutat esdevingué un empori comercial al qual acudien mercaders de totes les parts d'Europa. A l'acabament del segle es construí la Llotja de la Seda, centre de transaccions i un verdader temple del comerç.

 
Pròleg del Tirant lo Blanc.

Este auge econòmic comportà, com és natural, un auge artístic i cultural. S'alçaren alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com ara les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), el Micalet o la capella dels Reis del convent de Sant Doménec. En pintura i escultura es deixen sentir les tendències flamenques i italianes en artistes com Lluís Dalmau, Gonçal Peris o Damià Forment. En literatura, sota la protecció d'Alfons el Magnànim floriren autors com ara Ausiàs March, Roïç de Corella, Isabel de Villena o Joanot Martorell, que escrigué la prestigiosa novel·la Tirant lo Blanc. Este fou en definitiva el segle d'or de la literatura catalana.

Pel que fa a la influència política, arribà fins al punt que les dos úniques vegades que un bisbe hispànic ha arribat a papa ha estat amb dos bisbes de València: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI.

L'Imperi Espanyol

modifica
 
La pau de les Germanies, oli sobre llenç, per Marcelino Unceta.

Arran del descobriment d'Amèrica, l'economia europea començà a bascular cap a l'Atlàntic, en detriment de la Mediterrània. Malgrat la unió dinàstica amb Castella, la conquesta i explotació d'Amèrica era una tasca exclusiva de Castella, i els valencians —com els catalans, aragonesos i mallorquins— en tenien vedada la participació. Davant d'esta situació, València entrà en una aguda crisi econòmica, que es manifestà ràpid amb la revolta de les Germanies (1519-1522), un moviment de menestrals i poble menut contra l'oligarquia urbana, i de camperols de classe baixa contra els terratinents i els seus súbdits moriscs. Esta revolta acabà amb una cruel repressió per als cabdills agermanats per part de la virreina Germana de Foix i suposà l'acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic de Carles I.

 
Expulsió dels moriscs des del Grau de València, per Pere Oromig.

La crisi s'accentuà durant el segle xvii amb l'expulsió dels moriscs el 1609, els quals suposaven quasi un terç de tota la població del regne. La decadència de la ciutat i regne tocà fons amb la Guerra de Successió Espanyola del 1702 al 1709 que significà la fi de la independència política i jurídica del Regne de València, en derogar Felip V els Furs de València. El 2007 es compliren els 300 anys de la decisiva derrota a la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707. En record d'esta data cada 25 d'abril se celebra oficialment el dia de les llibertats nacionals valencianes.

Els Borbons

modifica

Amb la nova planta, és a dir, l'abolició dels furs valencians i l'acomodament del Regne i de la seua capital a les lleis i costums de Castella, els càrrecs del govern municipal deixaren de ser electius per passar a ser de designació directa del monarca, ocupats sovint per aristòcrates forans.

València s'hagué d'acostumar a ser una ciutat ocupada, amb presència de tropes aquarterades a la Ciutadella, al costat del convent de Sant Doménec, però també en altres edificis, com ara la mateixa Llotja, que fou caserna fins a 1762.

En l'àmbit econòmic, el segle xviii fou de recuperació gràcies a la manufactura de teixits de seda i altres activitats industrials, com la taulelleria.

 
El Palau de Justícia és un dels edificis més reeixits de l'etapa borbònica (1758-1802), impulsat per Carles III, en temps de prosperitat econòmica.

El xviii fou el segle de les idees i la il·lustració, que trobà a València un ressò en personatges com Gregori Maians o Pérez Bayer, que mantenien correspondència amb els destacats pensadors francesos o alemanys del moment. En este ambient d'exaltació de les idees nasqué el 1776 la Societat Econòmica d'Amics del País, introductora de nombroses millores en l'agricultura i la indústria i promotora de diverses institucions econòmiques, cíviques i culturals.

 
València i els pobles dels voltants entorn del 1840. Apareixen com a independents molts dels municipis que la ciutat s'annexionaria a partir del 1870.

El 1793 s'hi esdevé una revolta contra els francesos de la ciutat en resposta a l'execució de Lluís XVI de França.[22] El segle xix s'enceta amb la invasió napoleònica, contra la qual el poble valencià s'alçà en armes el 23 de maig de 1808, arengat per personatges com ara el Palleter. Els amotinats prengueren la Ciutadella, i l'atac del 28 de juny del general napoleònic Moncey fou refusat. Després el general Suchet repetí el setge i aconseguí el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després d'intensos bombardeigs. El seu control sobre la ciutat fou breu, perquè al juliol de 1813 hagué d'abandonar-la davant de la retirada de l'exèrcit francés.

Durant la invasió napoleònica, els valencians enviaren els seus representants a les Corts de Cadis, on es redactà una constitució de caràcter liberal i anti-senyorial. El maig de 1814 Ferran VII tornà a la península a través de València, i derogà immediatament la Constitució de Cadis, instaurant de nou un règim absolutista.

Comença una etapa de conflictes entre els absolutistes i els liberals. Al març de 1820, durant el Trienni Liberal (1820-23), el general absolutista Elío fou executat. Durant l'etapa ultraconservadora anomenada Ominosa Dècada (1823-1833) hi hagué una repressió implacable anti-liberal a càrrec de les forces de l'Estat i la Inquisició, que executà a València la seua última víctima l'any 1824, Gaietà Ripoll, un mestre acusat de «deista» i «maçó».

Durant la regència de María Cristina i el govern progressista d'Espartero es liquidà definitivament l'Antic Règim i s'assolí el liberal. La ciutat visqué un clima revolucionari, amb enfrontaments entre liberals i republicans, i amb l'amenaça de les tropes carlines de Cabrera. Durant este període convuls es crearen les províncies (1833), es posà en marxa la desamortització de béns de l'Església (1837) i els seus immobles i terrenys foren adquirits en la seua major part per la burgesia local.

El regnat d'Isabel II constituí una etapa de relativa estabilitat i de creixement per a València, on milloraren substancialment les infraestructures i els serveis d'abastiment d'aigua, pavimentat, gas i transports, alhora que s'hi dugueren a terme importants projectes, com ara el del port. La Companyia del Ferrocarril de Xàtiva al Grau de València, fundada en 1851, en 1854 arriba a Xàtiva, motiu de grans celebracions.[23]

El 1873 es proclamà la Primera República, en un ambient radicalitzat, que esdevingué la insurrecció cantonalista el 19 de juliol. El Cantó de València no tingué el caràcter revolucionari d'altres ciutats com Alcoi, però el govern de Madrid ofegà la rebel·lió mitjançant les armes i sotmeté la ciutat a un intens bombardeig pel general Martínez de Campos.[24] Després de la fi de la república Alfons XII arribà a València, anant cap a Madrid, l'11 de gener de 1875, i poc després fou proclamat rei.

La restauració borbònica i l'equilibri entre conservadors i liberals romangué a València fins a la concessió del sufragi universal masculí el 1890, a partir del qual el republicanisme, que tenia Vicente Blasco Ibáñez al capdavant, ascendí considerablement fins a convertir-se en la força més votada a la ciutat.

Durant la segona meitat del segle xix la burgesia -especialment l'agrària, enriquida per la introducció del cultiu de la taronja, però també de l'expansió de la vinya i altres cultius- impulsà el desenvolupament de la ciutat. Este auge econòmic es correspongué amb una lleu renaixença de les tradicions i de la llengua pròpia dels valencians, que havia estat ferotgement bandejada des de temps de Felip V. Cap al 1870 començà a reeixir la Renaixença, un moviment compromés amb la llengua i les tradicions valencianes. A les posicions inicials, pròximes al romanticisme de Teodor Llorente, s'enfrontaren els plantejaments més reivindicatius de Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat.

 
Oficines de l'antiga fàbrica de Ventura Feliu al carrer de Sant Vicent; després utilitzades com a caserna d'artilleria.

Des de l'últim quart de segle València començà a créixer de forma decidida. S'enderrocaren les murades el 1868, obriren les grans vies i urbanitzà l'Eixample. Catorze municipis perifèrics s'annexionaren a la ciutat: Patraix, Beniferri, Russafa, Benimaclet, Orriols, Benimàmet, Borbotó, Mauella, Campanar, Poble Nou de la Mar, Vilanova del Grau, Carpesa, Massarrojos i Benifaraig.

El 1885, els efectes de l'epidèmia de còlera es varen fer sentir a València, amb 4.919 morts.[25]

El creixement de l'actividad industrial a València es basava en xicotetes empreses familiars, que ocasionalment aconseguien un creixement notable. Com en el cas de Francisco Climent Sebastián i Miguel Alcalá, que en 1880 fundaren La Maquinista Valenciana; o de Miguel Devís Pérez i José Noguera Chuliá, fundadors dels tallers Devís y Noguera el 1897. Una altra indústria en expansió hi era la del moble, a partir de la introducció del moble corbat per part de Luis Suay el 1860. Amb tecnologia portada de França, a finals del XIX quatre empreses en concentraven la producció a València: José Trobat, Salvador Albacar, Ventura Feliu i Joaquín Lleó. A més, el sector de la fusta es beneficiava de la demanda d'envasos agrícoles.[25]

Segle xx

modifica
 
Palau Municipal (Exposició Regional 1909).

Al començament del segle xx València era una ciutat industrialitzada. La seda havia desaparegut, però hi havia producció de pells i cuirs, fusta, metal·lúrgia i alimentació, este darrer amb un vessant exportadora, en particular de vins i cítrics. Hi predominava la xicoteta empresa, però cada dia s'introduïa més la mecanització i les grans empreses. La millor expressió d'esta dinàmica eren les exposicions regionals, en particular la de 1909, emplaçada al costat de l'Albereda, on es mostraven els avanços de l'agricultura i de la indústria. Entre els edificis més reeixits de l'època cal destacar els d'estil modernista, com ara l'Estació del Nord i els mercats Central i de Colom.

 
Interior del Mercat de Colom.

Els obrers, en nombre creixent per la industrialització, començaren a organitzar-se en demanda de millors condicions de vida. El partit republicà de Blasco Ibáñez arreplegà els fruits d'estes reivindicacions i obtingué un enorme suport popular, governant a l'ajuntament entre 1901 i 1923.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) afectà molt l'economia valenciana, en col·lapsar les exportacions de cítrics. La instauració de la dictadura de Primo de Rivera l'any 1923 frenà durant alguns anys la conflictivitat social, però no apagà la creixent radicalització política. El moviment obrer anà consolidant la seua organització sindical, mentre els sectors conservadors s'aglutinaven entorn la Dreta Regional Valenciana.

La República (1931-1939) obrí les vies democràtiques de participació i incrementà la politització dels ciutadans, especialment amb l'ascens del front conservador al poder el 1933. Este clima marcà les eleccions de 1936, guanyades pel Front Popular, la qual cosa promogué el fervor de les classes populars. L'alçament militar del 18 de juliol no triomfà a València. Durant uns mesos hi hagué un ambient revolucionari, gradualment neutralitzat des del govern. La marxa de la Guerra Civil espanyola aconsellà traslladar la capital de la República a València; això succeí des del 6 novembre de 1936 fins al 31 d'octubre de 1937, moment en què el govern marxà a Barcelona. A València el govern s'instal·là al palau de Benicarló i els ministeris ocuparen diversos palaus. La ciutat fou intensament bombardejada per aire i per mar, la qual cosa portà a la construcció de més de dos-cents refugis per protegir la població. El 30 de març de 1939 València es rendí i les tropes sublevades van fer la seua entrada.

 
Palau de la Generalitat. Símbol de la recuperació de l'autogovern al País Valencià. Seu de la Generalitat Valenciana des del 1978.

Amb l'arribada de la dictadura franquista es prohibiren els partits polítics i s'inicià una severa repressió ideològica i cultural, encapçalada per l'Església catòlica. L'autarquia econòmica provocà una profunda crisi i el desabastiment dels mercats: els racionaments i l'estraperlo s'imposaren durant més d'una dècada. Els franquistes silenciaren les catastròfiques conseqüències de la riuada de 1949, amb desenes de morts, però no es pogué fer el mateix amb l'encara més tràgica riuada de 1957, quan el riu Túria es desbordà, causant la mort de molts valencians (81 oficialment, la xifra real no se'n sap). Per tal d'evitar noves catàstrofes, anys després el riu es desvià per un nou llit (Pla Sud). El riu vell del Túria s'abandonà durant anys. Els alcaldes franquistes proposaren fer-hi una autopista, opció que finalment es descartà (gràcies a l'adveniment de la democràcia i a les protestes veïnals), obrint pas al seu ús com a parc municipal (vegeu Jardí del Túria).

Al començament dels seixanta s'encetà la recuperació econòmica i València visqué un espectacular creixement demogràfic a causa de la immigració i l'execució d'importants obres urbanístiques i d'infraestructures.

Amb l'arribada de la democràcia, València es constituí com la capital del País Valencià amb el Consell Preautonòmic el 1977 i assolí cert grau d'autogovern. Això no obstant, la nit del 23 de febrer de 1981 hi hagué una temptativa colpista que, des de València, encapçalà Milans del Bosch. La democràcia propicià la recuperació de la llengua i la cultura valenciana, encara que no es pogué evitar certa crispació social entorn dels símbols, coneguda com la batalla de València.

L'Estatut es posà en marxa el 1982 i a València s'hi instal·là la Generalitat Valenciana i tots els òrgans de govern del país. Durant els primers 25 anys de democràcia, València ha canviat significativament. Destaquen com a obres emblemàtiques el Jardí del Túria (enjardinament del vell llit del Túria), el Palau de la Música o el de Congressos, el Metro, i la nova Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava, a banda d'altres museus com el MUVIM o l'IVAM. Gràcies a aquestes fites i a la progressiva rehabilitació de la Ciutat Vella, la ciutat ha anat atraient progressivament el turisme.

 
Vista panoràmica de la Ciutat de les Arts i les Ciències, al Jardí del Túria.

Política i govern

modifica

Corporació municipal

modifica

El Ple de l'ajuntament està format per 33 regidors. En les eleccions municipals de 28 de maig de 2023 foren elegits 13 regidors del Partit Popular (PP), 9 de Compromís per València (Compromís), 7 del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) i 4 de Vox. Va restar sense representació la candidatura de Ciutadans - Partit de la Ciutadania amb un 2,32% dels vots, present en el consistori en l'anterior legislatura. Tampoc aconseguí cap escò la coalició Unides: Podem - Esquerra Unida amb un 2.34%.

 
Eleccions municipals de 28 de maig de 2023 - València

Candidatura Cap de llista Vots Regidors
Partit Popular de la Comunitat Valenciana   Maria José Català Verdet 151.482 36,97% 13 ( +5)
Compromís per València   Joan Ribó i Canut 99.122 24,19% 9 ( -1)
Partit Socialista del País Valencià-PSOE   Sandra Gómez López 78.499 19,16% 7 ( )
Vox   Juan Manuel Bádenas Carpio 52.695 12,86% 4 ( +2)
Unides: Podem - Esquerra Unida   Pilar Lima Gozálvez 9.677 2,36% 0 ( )
Ciutadans - Partit de la Ciutadania   Fernando Giner Grima 9.588 2,34% 0 ( -6)
Altres candidatures[b]   8.627 2,1% 0 ( )
Vots en blanc   3.902 0,9%
Total vots vàlids i regidors 413.592 100 % 33
Vots nuls
Participació (vots vàlids més nuls) 416.753 72,00%**
Abstenció 161.915* 28,00%**
Total cens electoral 578.668* 100 %**
Alcalde: Maria José Català Verdet (Partit Popular) (17/06/2023)
Fonts: ARGOS GVA,[26]
(* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

Alcaldes

modifica

Des de 2023 l'alcaldessa de València és Maria José Català Verdet del Partit Popular.

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Alcalde o alcaldessa Partit polític Data de possessió Observacions
1979–1983 Ferran Martínez Castellano
Ricard Pérez Casado
 
19/04/1979
05/10/1979
Dimissió/renúncia
--
1983–1987 Ricard Pérez Casado
 
28/05/1983 --
1987–1991 Ricard Pérez Casado
Clementina Ródenas i Villena
 
30/06/1987
13/01/1989
Dimissió/renúncia
--
1991–1995 Rita Barberà Nolla
 
07/07/1991 --
1995–1999 Rita Barberà Nolla
 
17/06/1995 --
1999–2003 Rita Barberà Nolla
 
03/07/1999 --
2003–2007 Rita Barberà Nolla
 
14/06/2003 --
2007–2011 Rita Barberà Nolla
 
16/06/2007 --
2011–2015 Rita Barberà Nolla
 
11/06/2011 --
2015–2019 Joan Ribó i Canut
 
13/06/2015 --
2019-2023 Joan Ribó i Canut
 
15/06/2019 --
Des de 2023 Maria José Català Verdet
 
17/06/2023 --
Fonts: Generalitat Valenciana[27]

Població

modifica

La ciutat de València comptava el 2014 amb un total de 786.424 habitants, segons dades de l'INE, 746.217 al nucli urbà i és el centre d'una extensa àrea metropolitana que supera amb escreix el milió i mig d'habitants. Representa cap al 18% de la població valenciana.

Evolució

modifica

Al llarg del segle xx la ciutat ha multiplicat per tres i mig la seua població inicial, sent els períodes de màxim creixement demogràfic els anys 1930-1940 i la dècada dels seixanta. Els anys noranta han sigut anys d'estabilitat demogràfica per efecte de la caiguda dels moviments migratoris, que foren el factor fonamental de creixement dels anys anteriors, i per la reducció de la natalitat. En la primera dècada del segle xxi els forts corrents migratoris exteriors van provocar de nou una dinàmica demogràfica positiva.

L'evolució dels efectius demogràfics de la ciutat durant quasi tota l'època estadística queden resumits mitjançant el següent diagrama de barres:

Evolució demogràfica (des de 1877)
Censos de població[c]
Font: Institut Nacional d'Estadística



Evolució demogràfica en els darrers anys
Padró d'habitants[28]
Any 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014
Població 739.014 746.612 761.871 780.653 785.732 796.549 805.304 797.654 807.200 814.208 809.267 798.033 797.028 792.303 786.424

Estructura

modifica

El progressiu augment de l'esperança de vida i la reducció de la fecunditat s'han reflectit en una piràmide d'edats que s'estreny en la seua base i s'eixampla en la part superior, amb un pes creixent de les generacions de més edat. No obstant això, la població de la ciutat continua sent relativament jove, amb un 25% dels seus efectius en les generacions de 15 a 29 anys i un 29% en les de 30 a 49 anys.

Distribució de la població per districtes i barris

modifica
 
Districtes de València.
 
Barris de València.
 
Jardí del Túria. Tram de Ricard Bofill al districte de l'Eixample.
 
Factoria la Lanera, hui en dia hotel Westin de València, al districte del Pla del Real.
 
Alqueria al districte de Benicalap.
 
Platja de la Malva-rosa (Poblats Marítims).
 
Albufera de València (Pobles del Sud).

Dades de 2016 de l'Ajuntament de València[29]

Total València ciutat: 791.632 habitants (750.882 al nucli urbà).

Activitats econòmiques

modifica

Els romans la fundaren en un pantà durant el segle ii aC i dessecaren part de les seues terres i les posaren en reg, faena que continuaren els àrabs a partir del segle viii, i els cristians després de la conquesta jaumina, en el segle xiii. Fins al segle xiv fou un centre bàsicament agrari i d'intercanvi de productes agrícoles, i la seua horta era famosa per la seua alta productivitat.

A partir del segle xiv i sobretot xv començà a destacar poderosament la indústria sedera de València, que fou la més important a la ciutat fins al segle xix, i que donà nom a un dels seus barris: el de Velluters.

En l'actualitat la ciutat de València és, fonamentalment, una àrea de servicis, la influència de la qual està molt més enllà dels límits del seu terme municipal. Actualment la població ocupada en el sector servicis és el 73,2% del total, amb un gran pes de les activitats de demanda final, del comerç detallista i majorista, dels servicis especialitzats a empreses i d'activitats professionals.

 
Palau de Congressos de València.

No obstant la ciutat manté una base industrial important, amb un percentatge de població ocupada del 14,2%, formada per menudes i mitjanes empreses entre els quals destaquen els sectors de paper i arts gràfiques, de fusta i moble, de productes metàl·lics i de calçat i confecció.

L'economia de la ciutat ha tingut durant els últims anys una dinàmica positiva que es veu reflectida en les xifres de desocupació registrada, de matriculació de vehicles, o de llicències de construcció. El seu dinamisme com a centre econòmic i com a lloc de referència per a múltiples activitats econòmiques es reflectix també en la puixança d'institucions claus per al desenvolupament econòmic com la Fira de València, la Borsa, el Palau de Congressos, les seues Universitats, tant la de València, com la politècnica i, sobretot el port.

Cal destacar el paper del port per a l'economia de la ciutat. A principis del 2006 era el primer port espanyol en trànsit de contenidors i es troba entre els 10 primers d'Europa quant a trànsit de mercaderies.[30] El Port de València alberga també la Valencia Superyacht Marina, la Marina Reial Joan Carles I i el Port America's Cup.

A més, el port manté un trànsit regular de passatgers entre València, les Illes Balears i Itàlia i un emergent mercar de creuers que en 2005 enregistrà 110 escales i 106.502 passatgers. Per donar suport a este nivell d'activitat, el port de València disposa d'instal·lacions amb equipament competitiu en una superfície d'unes 600 hectàrees amb més de 12.000 metres lineals de moll dels quals 4.000 tenen calats iguals o superiors als 14 metres. És per tot això que el port de València té un paper rellevant en l'economia local: s'estima que genera directament o indirecta més de 15.000 llocs de treball i activitat per més de 1.100 milions d'euros.

València compta també amb importants institucions culturals que tenen una importància creixent en el seu desenvolupament: l'IVAM, el Palau de la Música o la Ciutat de les Arts i les Ciències aporten un innegable valor afegit a la ciutat i al seu entorn metropolità com a centre cultural i d'oci.

D'altra banda les activitats agràries, fins i tot tenint una importància relativament menor, perviuen en el terme municipal, amb un total de 3.973 ha., ocupades en la seua major part per cultius d'horta.

El 2017 es va impulsar l'apicultura creant l'ajuntament un abellar municipal.[31]

Cultura

modifica

Museus i monuments

modifica

Entre els principals museus, monuments i atractius turístics de la ciutat de València cal esmentar:

  Centre Arqueològic de l'Almoina   Banys de l'Almirall
  Santa Caterina   Sant Joan de l'Hospital
  Interior de La Seu   Porta de l'Almoina
  Seu, Porta dels Apòstols   Cimbori
  El Micalet, torre de La Seu   Palau de Benicarló
  Claustre del Convent del Carme   Portal de Valldigna
  Porta de Serrans   Porta de Quart
  Convent de Sant Doménec   Llotja de València
  Palau de la Generalitat   Pati de l'Ambaixador Vich
  Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats   Sant Joan del Mercat
  Església del Patriarca   Museu de Belles Arts
  Palau de Justícia   Museu de Ceràmica
  Universitat de València   Centre Cultural la Beneficència
Museu de Prehistòria de València
Museu Valencià d'Etnologia
  Mercat de Colom   Estació del Nord
  Mercat Central   Plaça del Mercat
  Teatre Principal de València   MUVIM
  IVAM   Palau de les Arts, (Òpera de València), Ciutat de les Arts i les Ciències
  Estadi de Mestalla   Museu d'Informàtica
  Palau de la Música   Estadi Ciutat de València
  Trinquet de Pelai   Casa-Museu de Blasco Ibáñez
  Plaça de l'Ajuntament   Carrer dels Cavallers
  Església de Sant Nicolau   Almodí
  Palau del Marqués de Campo   Cripta Arqueològica de Sant Vicent Màrtir
  Plaça Redona   Edifici de Correus

Urbanisme

modifica

Parcs i jardins

modifica
 
Vistes del Jardí del Túria, al fons el Museu de Belles Arts.
 
El Palau de les Arts i els jardins.
 
Umbracle del jardí botànic de València.
 
Vista d'una part dels Jardins del Real.

La ciutat compta amb nombrosos parcs i jardins, per exemple el Jardí Botànic, el Parc de l'Oest, els Jardins del Real o de Vivers i el Jardí del Túria (anomenat el Riu, amb més de 6,5 km de vegetació). Malgrat això, disposa de 5,3 m² de superfície verda per habitant, una de les tases més baixes de les grans ciutats de l'Estat Espanyol.[32] El 90% de les vies de circulació disposa de zones enjardinades i arbres en menor o major mesura.

El jardí ocupa l'antiga llera del riu del mateix nom. Quan el riu es va desviar, es reutilitzà el seu espai com a zona lúdica, amb més de 6,5 km de llarg. Es dividix en diverses parts:
  • El Parc de Capçalera, es troba en la capçalera de l'antic llit del Túria, llindant amb el municipi veí de Mislata.[33] Al seu interior trobem un lac artificial navegable, grans extensions de jardí, jocs infantils i el Bioparc, el nou zoo de València, basat en el concepte de zoo-immersió. Les antigues instal·lacions del zoo es trobaven al jardí de Vivers i tancaren les seues portes el 31 de juliol de 2007, després de 42 anys funcionant en una ubicació provisional.[34]
  • Vetges-tu, este tram pren el seu nom de l'estudi d'arquitectura que el dissenyà a principis dels 80 (l'estudi Vetges-tu i Mediterrània). Té un estil avantguardista, i junt als jardins i passarel·les inclou una font simbòlica amb forma de tetera, també hi ha un edifici ocupat per un retén de la policia local.
  • El Parc Gulliver, és un parc infantil que emula la figura gegantesca de Gulliver, la seua roba i cabells fan de tobogans. La idea és que els xiquets simulen els habitants de Lilliput que van capturar a l'home en la novel·la de Jonathan Swift.
 
Pont de les Flors i la Fira de Juliol.
Nom Data Barri
Pont del Bioparc 2008 Sant Pau
Pont del Nou d'Octubre 1986-1989 Nou Moles - Sant Pau
Pont de Campanar 1932-1937 Nou Moles i La Petxina - Sant Pau i Campanar
Pont d'Ademús o de les Glòries Valencianes 1957 La Petxina i Botànic - Campanar i Tendetes
Pont de les Arts 1998 Botànic i el Carme - Tendetes
Pont de Sant Josep 1604 El Carme - Marxalenes
Pont dels Serrans 1518 El Carme - Morvedre
Pont de Fusta 2010-2012 El Carme i La Seu - Morvedre i Trinitat
Pont de la Trinitat 1402 La Seu i la Xerea - Trinitat
Pont del Real 1595 La Xerea - L'Exposició
Pont de l'Exposició 1991-1995 La Xerea i Pla del Remei - L'Exposició i Mestalla
Pont de les Flors 2002 Pla del Remei - Mestalla
Pont de la Mar 1591 Pla del Remei - Mestalla
Pont d'Aragó 1933 Pla del Remei i Gran Via - Mestalla
Pont de l'Àngel Custodi 1941-1948 Gran Via i Montolivet - Mestalla i Penya-roja
Pont del Regne de València 1999 Montolivet - Penya-roja
Pont de Montolivet 2007 Montolivet i Ciutat de les Arts i les Ciències - Penya-roja
Pont de l'Assut de l'Or 2008 Ciutat de les Arts i les Ciències - Penya-roja
Pont de les Drassanes 1930 Natzaret - El Grau de València

Vegeu també: Llista de ponts de la Ciutat de València

Amb més de dos-cents anys d'història, el jardí depén administrativament de la Universitat de València, i és membre del BGCI (Botanic Gardens Conservation International), de la Asociación Ibero-Macaronésica de Jardines Botánicos i presenta treballs per a l'Agenda Internacional per a la Conservació en els Jardins Botànics. El seu codi d'identificació internacional com a institució és "VAL".
El seu origen remot serien els horts de plantes medicinals del segle xvi, relacionats amb l'ensenyança de medicina de la universitat. Després d'una remodelació, en l'actualitat, a més de la preservació del jardí històric, es treballa en la seua continuïtat com a centre d'estudi, busca i desenvolupament de la cultura botànica, investigant sobre flora, biosistemes i vegetació. Participa en projectes internacionals relacionats amb la biodiversitat vegetal l'estudi de plantes autòctones. Disposa de biblioteca, herbari i germoplasma. Així mateix, promou congressos d'especialistes i jornades, trobades i exposicions divulgatives.
Estos jardins se situen en el districte del Pla del Real, ocupant part del solar on estava el palau del Real o palau Reial de València i els seus jardins. El palau s'enderrocà durant la Guerra del Francés per suposades raons estratègiques abans de l'arribada de les tropes de l'exèrcit francés de Napoleó, dirigides pel mariscal Suchet.
Encara que els jardins tenen l'origen remot en els propis jardins del palau, la seua configuració actual naix en 1814, quan amb els enderrocs del palau es formaren dues muntanyetes on es plantaren flors i arbres. Sent aquest l'origen, els jardins s'ampliarien gradualment en etapes posteriors.
L'Albereda de València és un passeig i avinguda d'origen històric, que s'estén des dels Jardins de Vivers fins a la plaça de Saragossa. Successives ampliacions de l'avinguda fan que aquesta aplegue fins al port, per la riba nord del riu.
Es construí sobre uns solars existents en l'antiga plaça de la Duana al voltant de l'any 1850. Però l'organització definitiva del Parterre té lloc bastant després, quan s'inaugura el monument a Jaume I, obra d'Agapit Vallmitjana. L'erecció d'esta estàtua eqüestre va sorgir en les tertúlies que s'organitzaven cap a l'any 1875 al voltant de Teodor Llorente per solemnitzar el sext centenari de la mort del rei conqueridor. Este grup presentà un escrit a l'Ajuntament demanant-hi la construcció del monument, i este acceptà la proposta. Finalment, més tard del previst per problemes econòmics, el 12 de gener de 1891 es col·locà l'estàtua sobre el pedestal, inaugurant-se oficialment el 20 de juliol del mateix any.
Des de la seua creació el jardí no ha sofrit grans modificacions, exceptuant la feta per la riuada de 1957, que va perjudicar bastant el jardí i va fer que es canviara un poc la seua forma.
És un jardí de traçat lliure, amb característiques romàntiques i al que acompanya un palauet modernista construït el 1900. L'Ajuntament de València comprà els terrenys que ocupa actualment el jardí i el 1976 començà les obres d'acondicionament, restauració i neteja del jardí, que va estar abandonat molts anys.
El jardí té una superfície de 48.300 metres quadrats, situat entre els carrers de Jerónimo de Monsoriu, Conserva, Plaça Organista Cabo i l'Avinguda dels Sants Just i Pastor. Recentment fou ampliat en un dels seus laterals. El conjunt està separat en quatre zones diferenciades: l'entorn presidit pel palauet (construït el 1900 pel comerciant José Ayora, amb projecte de Peregrin Mustieles), l'antic jardí annex al palauet, una zona nova, oberta i funcional feta recentment i la zona nova de l'estació d'Aiora de MetroValencia.
És un parc inaugurat el 2002 que se centra en la flora local i que també pretén ser el refugi de la fauna silvestre. El 70% del parc està destinat perquè els visitants puguen trepitjar-hi. Conté un llac que contacta directament amb la terra. Està format per tres unitats de paisatge, que "són, de major a menor distància respecte a la llera d'aigua, el bosc i matoll mediterrani –representant l'ecosistema de la Devesa del Saler–, l'omeda i el bosc de ribera típic de la zona litoral mediterrània".[33]
Conté una nau de 708 metres quadrats construïts.[35]
El 2017 començà a construir-se.[36]

Festes i tradicions

modifica

Festes d'interés turístic

modifica

València és famosa per les Falles, les festes locals del 15 al 19 de març, en honor del seu patró, sant Josep, encara que són unes festes de tradició pagana. Dins de les festes religioses, també se celebren amb devoció les festes de Sant Vicent Màrtir, també patró de la vila, en Gener, i les de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. En esta darrera festivitat es representen en molts llocs de la ciutat els suposats miracles de Sant Vicent, generalment representats per infants.

Una altra festivitat gran en la ciutat és el 9 d'octubre, data que rememora l'entrada de Jaume I a la ciutat. Eixe dia se celebra a la ciutat Sant Donís o, més popularment, la "Mocaorà", quan els hòmens regalen a les seues parelles (i a vegades també a les mares) un mocador que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen les fruites, i també dos figures més grans: la piuleta i el tronador, que representen una antiga prohibició de llançar coets el dia 9 d'octubre per tal de celebrar l'entrada de Jaume I. Per a molts valencians, el 9 d'octubre és considerat el dia dels enamorats. També el nou d'octubre té lloc la popular processó cívica, en la qual una comitiva, conformada per les altes esferes polítiques i socials valencianes, acompanya la Senyera Coronada pel centre antic de la ciutat, visitant llocs com la catedral de València i el palau de la Generalitat. Cada any es designa a una personalitat que serà encarregada de portar la senyera durant tot el recorregut. Una de les peculiaritats d'este acte és que la senyera s'ha de baixar (i tornar a pujar, en acabar la processó) del balcó de l'ajuntament en posició completament vertical, mantenint la tradició del Centenar de la Ploma, segons la qual la Reial Senyera Coronada no es pot inclinar davant ningú.

Altres festes populars són la Setmana Santa del Cabanyal, la nit de Sant Joan a la platja de la Malva-rosa, els carnestoltes, sent, per exemple, els de Benimaclet molt famosos, i moltes altres activitats relacionades amb les festes falleres.

El Tribunal de les Aigües de València

modifica
 
El Tribunal de les Aigües, de Bernat Ferrandis (1865).[37]

El Tribunal de les Aigües de València, conegut també com a Tribunal de la Vega de València, és l'òrgan col·legiat encarregat de dirimir els conflictes per l'aigua de reg entre els llauradors de les comunitats de regants de les séquies que en formen part (Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). El conjunt d'estes séquies formen l'anomenada Vega de València, sobre la qual té jurisdicció el Tribunal, que junt amb la Séquia Reial de Montcada, amb jurisdicció a part, formen l'horta de València. Forma part, des de l'1 d'octubre de 2009,[38] de la llista de la UNESCO de patrimoni immaterial.[39]

Gastronomia

modifica

Dins de la gastronomia, la ciutat ha fet propis els plats més coneguts de la comarca de l'Horta: la paella valenciana, originària de la zona de l'Albufera de València, els bunyols amb xocolate, l'all i pebre, i l'orxata, originària de l'Horta Nord.

Pilota valenciana

modifica

La pilota valenciana és l'esport de pilota autòcton del País Valencià. Dos jugadors o equips front a front competixen a llançar-se una pilota amb la mà sota determinades regles, depenent de la modalitat, tals com que la pilota passe per sobre d'una corda o avance unes ratlles en terra.

Tot i que normalment se la coneix simplement com a Pilota, s'anomena Pilota valenciana per distingir-la d'altres jocs de pilota, com la pilota basca, que es juga normalment contra un mur. Sota este nom genèric hi ha tot un seguit de modalitats que es diferencien segons la pilota amb què es juga, el recinte de joc o les comarques en què es practiquen. Excepte en el cas del frontó, totes les modalitats de la pilota valenciana es caracteritzen pel fet que els jugadors estan acarats, separats per una corda o unes ratlles en terra, i han de colpejar la pilota amb la mà (que durà unes proteccions segons el tipus de pilota). En general, s'hi pot jugar al carrer (Galotxa, Llargues, i Raspall), o en un trinquet (Escala i corda i Raspall).

Al costat de l'Estació del Nord hi ha el Trinquet de Pelayo, també anomenat la Catedral de l'Escala i corda, una de les modalitats de la pilota valenciana.

Valencians destacats

modifica

Proposta de carrers dedicats a dones

modifica

A partir del 2016, el Consell per la Dona i per la Igualtat de l'Ajuntament de València decidí dedicar carrers i places a dones que no han tingut l'oportunitat d'obtindre el reconeixement al llarg de la història.[41]El 2023 se n'havien dedicat 49, algunes d'estes són:[42][43]

  1. Respecte al topònim, vegeu també l'article Toponímia del País Valencià.
  2. També participaren a les eleccions de 2023: Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA) (3.664 vots, 0,89%), Valencia Unida (VLC) (1.755 vots 0,43%), Escaños en Blanco para Dejar Escaños Vacíos (EB) (863 vots, 0,21%), Per Un Món Més Just (PUM+J) (540 vots, 0,13%), Decidix (Decidix) (497 vots, 0,12%), Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) (446 vots, 0,11%), Esquerra Republicana del País Valencià - Acord Municipal (ERPV-AM) (363 vots, 0,09%), Actuando Contigo Partido Para la Sociedad (ACPS) (330 vots, 0,08%) i Falange Española de las J.O.N.S (FE de las JONS) (169 vots, 0,04%).
  3. Aquestes dades ofereixen la població de dret (1877-1991) i la població resident (2001-2011), conceptes equivalents segons indica el mateix INE.

Referències

modifica
  1. «L’AVL ha aprovat la grafia València, però recomana la pronunciació amb e tancada». Acadèmia Valenciana de la Llengua. Arxivat de l'original el 13 de febrer 2024. [Consulta: 13 febrer 2024].
  2. «Valencia/València: Población por municipios y sexo.(2903)» (en castellà). Arxivat de l'original el 2015-04-23. [Consulta: 14 gener 2024].
  3. «Resultados Medio Maratón 2017 · Valencia Ciudad del Running». Valencia Ciudad del Running. Arxivat de l'original el 2018-11-06 [Consulta: 5 novembre 2018]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2018-11-06. [Consulta: 5 novembre 2018].
  4. «Classificacions de la Mitja Marató València Trinidad Alfonso EDP». Valencia Ciudad del Running.
  5. «Toponímia». A: Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana. Ciències. editArial PrensaIZA Valenciana, 2009. 
  6. «Valentia». A: Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana. Geografia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
    « [...] el mateix nom de la ciutat, que significa força i valor, és com el d'altres colònies fundades en Itàlia al segle ii amb topònims al·legòrics de virtuts militars. »
  7. «La “edad de oro” de Balansiya» (en castellà). Las Provincias, 10-04-2007. Arxivat de l'original el 25 de febrer 2021. [Consulta: 13 octubre 2021].
  8. «Cantar de mio Cid». Arxivat de l'original el 2022-08-02. [Consulta: 13 octubre 2020].
  9. «El ple de l'Ajuntament aprova por unanimitat “València” com a topònim de la ciutat.», 05-04-2016. Arxivat de l'original el 2021-02-25. [Consulta: 9 abril 2016].
  10. «Registre d'entitats locals». Generalitat valenciana. Arxivat de l'original el 2015-01-04. [Consulta: 15 juliol 2017].
  11. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2015-01-04. [Consulta: 4 gener 2015].
  12. «L'AVL defén escriure "València" però demana pronunciar-lo "Valéncia"». El Mundo. 16 de desembre de 2016. Arxivat de l'original el 2020-10-14. [Consulta: 13 octubre 2020].
  13. Hortensia García. «Els últims convents». Levante-EMV, 20-06-2010.
  14. María Francisca Olmedo de Cerdá. Callejeando por Valencia, 2003, p. 10. ISBN 84-87398-72-3. 
  15. «Límits de la ciutat de València en l'OpenStreetMap».
  16. Worldclimate.com (Estació meteorològica a 13 m d'altitud)
  17. Coscollá Sánchez, Vicente. La Valencia musulmana (en castellà). Carena Editors, 2003, p.33. ISBN 8487398758. 
  18. Joaquim Escrig, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies, p.21
  19. Furió, Antoni; García-Oliver, Ferran. Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de València. I.: (1296-1345). Universitat de València, 2007, p.132. ISBN 8437066662.  Arxivat 2024-09-10 a Wayback Machine.
  20. Manuel Becerra, Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359 Arxivat 2024-09-10 a Wayback Machine., p-256-257 (castellà)
  21. Pladevall, Antoni. L'Art gòtic a Catalunya. vol.3: Dels palaus a les masies. Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 219. ISBN 8441208875.  Arxivat 2024-09-10 a Wayback Machine.
  22. Escrig, Joaquim. Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies. Carena Editors, 2001, p. 63. ISBN 8487398456.  Arxivat 2024-09-10 a Wayback Machine.
  23. Garzó, Agustí. «La antigua estación de tren de Xàtiva está por fin a salvo» (en castellà). Levante-EMV, 25-10-2020. Arxivat de l'original el 10 de setembre 2024. [Consulta: 28 novembre 2021].
  24. Faus y Faus, Jaime. Páginas de la historia de Segorbe, 1850-1900 (en castell). Excmo. Ayuntamiento de Segorbe, 1983, p. 181.  Arxivat 2024-09-10 a Wayback Machine.
  25. 25,0 25,1 Armero Martínez, Antonio. El proceso de electrificación inicial en la provincia de Valencia (1882-1907) (tesi) (en castellà). València: Universitat Politècnica de València, desembre 2015. 
  26. [1]
  27. Direcció d'Anàlisi i Polítiques Públiques de la Presidència. Generalitat Valenciana. «Banc de Dades Municipal. València. Històric de Govern Local». Portal d'informació ARGOS. Arxivat de l'original el 2015-09-23. [Consulta: 1r setembre 2015].
  28. Institut Nacional d'Estadística. Nomenclátor: Población del Padrón Continuo por Unidad Poblacional.
  29. Dades de l'Ajuntament de València. Inclou les pedanies com a Pobles del Nord, de l'Oest i del Sud
  30. «Dades port de València-Ministeri de Foment». Arxivat de l'original el 2007-08-04. [Consulta: 30 gener 2008].
  31. «L'apicultura urbana s'obri camí a València». Diari la Veu, 27-08-2017 [Consulta: 21 maig 2018]. Arxivat 22 de maig 2018 a Wayback Machine.
  32. «Consumer.es Eroski (2007). Zonas verdes. Analizados 102 parques de 18 ciudades del país». Arxivat de l'original el 2009-12-14. [Consulta: 6 gener 2011].
  33. 33,0 33,1 Zacarés i Perea, Juli «Biodiversitat a la ciutat, un repte necessari?». Mètode, 06-07-2015.
  34. «Web oficial del Bioparc València». Arxivat de l'original el 2018-04-03. [Consulta: 6 gener 2011].
  35. Moreno, Paco «La primera nave del Parque Central, cuatro años cerrada tras una inversión de un millón de euros». Las Provincias, 19-06-2014 [Consulta: 2 desembre 2017]. Arxivat 2017-12-02 a Wayback Machine.
  36. «El parc Central de València avança a tota màquina». eldiario.es, 01-12-2017 [Consulta: 2 desembre 2017]. Arxivat 2024-09-10 a Wayback Machine.
  37. Noticia de diari amb cuadres del Palau de la Generalitat Valenciana[Enllaç no actiu] (diari Levante)
  38. «Patrimoni immaterial». Arxivat de l'original el 2013-01-14. [Consulta: 4 febrer 2012].
  39. «Plana web de Turisme de la Comunitat Valenciana». Arxivat de l'original el 2009-11-10. [Consulta: 4 febrer 2012].
  40. MCNBiografias.com. «Miranda Caselles, Fernando (1842-?). » MCNBiografias.com» (en castellà). Arxivat de l'original el 2014-07-02. [Consulta: 11 agost 2017].
  41. «Las valencianas ilustres recuperan terreno en el callejero de la ciudad» (en castellà). Levante-emv.com, 16-01-2016. Arxivat de l'original el 10 de març 2016. [Consulta: gener 2016].
  42. «Mujeres pioneras y republicanas sustituirán a los franquistas en el callejero» (en castellà). Levante-emv.com, 17-01-2016. Arxivat de l'original el 10 de setembre 2024. [Consulta: març 2016].
  43. «València pondrá 5 nuevos nombres de mujeres a calles con lo que se alcanzaran los 49 en dos legislaturas» (en castellà). elDiario.es, 09-02-2023. Arxivat de l'original el 2024-09-10. [Consulta: 3 abril 2023].

Enllaços externs

modifica