Viquipèdia

Dinastia dels Habsburg

La família dels Habsburg, també coneguda com a casa d'Àustria, van ser una de les grans famílies de l'aristocràcia europea, ja que des de 1291 fins a 1918 dominaren sobre grans extensions de l'Europa central (conegut com a Imperi Habsburg amb l'arxiducat d'Àustria com una de les seves principals possessions). Entre el 1454 i el 1918 tenien el títol imperial,[1] vivint la transició del medieval i modern Sacre Imperi romanogermànic vers l'Imperi austríac (i després Imperi austrohongarès). Els seus orígens medievals cal cercar-los a la Suïssa germànica quan Radbot d'Altenburg[2] va construir el castell d'Habsburg, tot i que també s'ha apuntat que al segle x provinguessin d'Alsàcia.[1]

Infotaula d'organitzacióDinastia dels Habsburg
(de) Habsburger Modifica el valor a Wikidata
LemaA.E.I.O.U. Modifica el valor a Wikidata
EpònimCastell d'Habsburg i Habsburg Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdinastia Modifica el valor a Wikidata
Història
Creaciósegle XI
FundadorGontran el Ric Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1780 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Propietari de
Part deeticònides Modifica el valor a Wikidata
Escut dels Habsburg

Nom Modifica

Els orígens del nom del castell dels Habsburg són incerts. Hi ha desacord sobre si el nom deriva de l’alt alemany Habichtsburg (castell del falcó), o de la paraula de l'alt alemany mitjà hab/hap que significa gual, ja que hi ha un riu amb un gual a prop. El primer ús documentat del nom per part de la pròpia dinastia es remunta a l'any 1108.[3][4][5]

El nom d'Habsburg no va ser utilitzat contínuament pels membres de la família, ja que sovint emfatitzaven els seus títols principescos més prestigiosos. Per tant, la dinastia va ser coneguda durant molt de temps com la Casa d'Àustria. Complementàriament, en algunes circumstàncies els membres de la família eren identificats pel seu lloc de naixement. Carles V era conegut en la seva joventut després del seu lloc de naixement com a Carles de Gant. Quan es va convertir en rei d'Espanya va ser conegut com a Carles d'Espanya, i després de ser escollit emperador, com a Carles V (en francès, Carles Quint).

A Espanya, la dinastia era coneguda com la Casa d'Àustria, incloent fills il·legítims com Joan d'Àustria i Joan Josep d'Àustria. Les armes mostrades en la seva forma més simple eren les d'Àustria, que els Habsburg s'havien fet seves, de vegades empalades amb les armes del Ducat de Borgonya (antic).

Després que Maria Teresa es va casar amb el duc Francesc Esteve de Lorena, la idea d'Habsburg associada amb el govern austríac ancestral es va utilitzar per demostrar que l'antiga dinastia va continuar com tots els seus drets heretats. Alguns fills més joves que no tenien perspectives de pujar al tron van rebre el títol personal de "comte d'Habsburg".

El cognom dels membres més recents de la família, com ara Otó d'Habsburg-Lorena i Carles d'Habsburg-Lorena es von Habsburg o més completament von Habsburg-Lothringen. Els prínceps i membres de la casa utilitzen les armes tripartides adoptades al segle XVIII per Francesc Esteve.

Branques i etapes del llinatge Modifica

La família dels Habsburg ha passat per etapes molt diferents i s'ha ramificat en branques diferents, situació lògica d'acord amb la llargada temporal en què han estat presents en la vida pública europea:

Ducat d'Àustria Modifica

Article principal: Ducat d'Àustria

A la segona meitat del segle XIII, el comte Rodolf IV d'Habsburg s'havia convertit en un senyor territorial influent a la zona entre les muntanyes dels Vosges i el llac de Constança. L'1 d'octubre de 1273, va ser elegit com a candidat de compromís com a rei dels romans i va rebre el nom de Rodolf I d'Alemanya.[6] Després va liderar una coalició contra el rei Ottokar II de Bohèmia que havia aprofitat el Gran Interregne per expandir-se cap al sud, fent-se càrrec de les respectives herències dels Babenberg (Àustria, Estiria, Savinja) i dels Spanheim (Caríntia i Carniola). El 1278, Rodolf i els seus aliats van derrotar i matar Ottokar a la batalla de Marchfeld,[7] i les terres que havia adquirit van tornar a la corona alemanya. Amb el Pacte de Georgenberg de 1286, Rodolf va assegurar per a la seva família els ducats d'Àustria i Estiria. Les parts del sud de l'antic regne d'Ottokar, el ducat de Caríntia, la veïna marca de Carniola i Savinja, foren cedits a Meinard II de Gorízia-Tirol, aliat de Rodolf.[8]

Des de 1330, Albert II d'Àustria va regnar gairebé sol sobre tots els territoris dependents d'Àustria i el 1335, a la mort d'Enric I de Bohèmia sense fills mascles va obtenir Caríntia i Carniola a canvi de la renúncia a la corona alemanya enfront de Joan el Cec de la Casa de Luxemburg a canvi de la renúncia a la corona alemanya mentre els Wittelsbach de Baviera van rebre el Tirol.[9] Albert II va morir el 1358, i el va succeir el seu fill Rodolf IV d'Habsburg, qui en 1357 s'havia casat amb Caterina de Luxemburg filla de l'emperador Carles IV, normalitzant les relacions entre els Habsburg i els Luxemburg,[10] i en 1365 va aconseguir el Tirol a la mort sense descendència de Meinard III de Gorízia-Tirol, enllaçant així les possessions dels Habsburg de l'est i l'oest.[11]

A la mort de Rodolf es va decidir que Albert i Leopold, de 14 i 16 anys, regnarien junts; el 1370 van començar a aparèixer tensions i es van repartir els territoris el 1379 en el tractat de Neuberg, pel què Albert governaria al ducat d'Àustria, i Leopold a la resta (Estíria, Carniola, Caríntia, Tirol i Àustria Anterior);[12] això assegurava ingressos similars però Leopold no tindria una gran capital. Leopold va morir el 1386 i el seu fill Guillem d'Habsburg el va succeir. Albert pel seu costat va morir el 1395 i el va succeir el seu fill Albert i el seu cosí Guillem va disputar-li la successió sense poder imposar-se, i les lluites familiars van continuar. El seu oncle Albert va actuar com a regent i després de la seva mort el 1406 el van seguir el seu germà Leopold IV d'Habsburg que va morir el 1411 i es va produir una nova divisió: l'Alta Àustria, amb el Tirol i possessions a l'oest, l'Àustria Interior, amb Estíria, Caríntia i Carniola, i la Baixa Àustria, formada per les províncies danubianes. Les divergències entre Leopold i els seus germans petits i els continuats intents d'aconseguir el control dels territoris de la línia albertina van portar a una situació de pre-guerra civil però Albert, amb ajut dels seus consellers va aconseguir consolidar-se al tron i reconduir la situació, i el 1422 es va casar amb Elisabet de Luxemburg, la filla i hereva de l'emperador Segimon i el seu fill frederic fou coronat emperador el 19 de març de 1452.[13]

A Ferran, germà petit de l'emperador Carles V, li fou encarregat pel seu germà el govern dels històrics territoris de la Casa d'Àustria: l'Arxiducat d'Àustria, el Comtat del Tirol, el Ducat d'Estíria, el Ducat de Caríntia i el Ducat de Carniola i fou nomenat per l'emperador, rei de romans, títol vinculat a l'hereu de l'Imperi. Amb la derrota i mort del rei Lluís II d'Hongria a la Batalla de Móhacs, Solimà II havia ocupat la major part d'Hongria i únicament resistia una petita llenca de terra hongaresa entre Àustria i l'Imperi Otomà,[14] i la derrota hongaresa comportà l'elecció de Ferran com a rei de Bohèmia i d'Hongria però també l'inici d'un període que duraria més de 150 anys de setges otomans sobre Viena. Amb l'elecció de Ferran com a rei d'Hongria, certs sectors de la noblesa hongaresa es posicionaren en contra de l'emperador i a favor de Joan Zapolya, el voivode de la Transsilvània. La batalla de Tokaj, de l'any 1527, entre els partidaris de Ferran i els partidaris de Joan, donà la victòria a Ferran i consolidà el domini austríac sobre les restes de l'antic Regne d'Hongria.[15] L'any 1529, es produí l'atac otomà més important sobre la capital austríaca i Ferran hagué de buscar refugi a Praga fins que els otomans aixecaren el setge, significant un punt d'inflexió en les guerres otomanes a Europa. En el Tractat de Nagyvárad, de l'any 1538, Ferran esdevingué el successor dels drets de Joan Zapolya. Malgrat tot, el problema hongarès no es pogué donar per conclòs perquè un fill de Zapolya, fou elegit, amb el suport del rei Segimon II August de Polònia, rei d'Hongria. El problema acaba quan l'arxiduquessa Elisabet d'Àustria es casà amb el rei Segimon II August de Polònia. El 1540 la mort de Joan I d'Hongria va portar Àustria a avançar novament cap a Buda, que finalment caigué en mans otomanes en el setge de 1541, com també Pest i va procedir a aniquilar de facto el regne d'Hongria, i l'emperador Ferran va fracassar en l'intent de conquesta de les ciutats de Buda i Pest el 1542,[16] que acabaven de caure en mans però va ser rebutjat pels otomans. El 1551, quan va ser imposat un tractat de pau, l'Hongria habsbúrguica havia estat reduïda a una terra de frontera. Tanmateix, a Eger els austríacs van obtenir una sorprenent victòria, en part gràcies als esforços dels civils presents.

Després de la mort de l'emperador Carles V, el seu germà Ferran assumí el títol d'emperador del Sacre Imperi fins a la seva mort, quan els seus fills es repartiren els territoris, Maximilià II heretà el títol imperial i l'arxiducat d'Àustria, Carles II el ducat d'Àustria Interior, i Ferran II el ducat d'Àustria Anterior i el comtat de Tirol.[17] En morir Carles, que havia fundat Karlovac per fer front als otomans,[18] el ducat va passar a Ferran, que va morir el 24 de gener de 1595 i com els fills del seu primer matrimoni no tenien dret a l'herència, i del segon només van sobreviure filles, va rebre la seva herència arxiduc Maties I, nebot de Ferran, que es va reunificar amb l'altra línia d'Habsburg d'Àustria quan es va casar amb Anna d'Àustria.

Emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic Modifica

Article principal: Sacre Imperi Romanogermànic

Amb la disputa entre el papat i l'emperador Frederic II es va iniciar un període d'incertesa cen el que cap de les dinasties susceptibles d'aportar un candidat a la corona no es va mostrar capaç de fer-ho, i els principals ducs electors van elevar a la corona diversos candidats que competien entre si en un període conegut com Gran Interregne des de l'elecció en 1246 d'Enric I Raspe i el comte Guillem II d'Holanda del partit güelf en oposició a Conrad IV d'Alemanya del partit gibel·lí.[19] L'interregne es va tancar quan Rodolf IV d'Habsburg va ser elegit rei dels romans en 1273 com a candidat de compromís amb el nom de Rodolf I d'Alemanya.[6]

El 1298, un grup de prínceps descontents amb el govern d'Adolf I d'Alemanya va nomenar rei Albert I d'Àustria i els exèrcits dels dos reis rivals es van trobar a Göllheim, a prop de Worms, i en la batalla Adolf fou mort. Després d'aconseguir el suport dels principals líders opositors a canvi de promeses, va ser escollit rei a Frankfurt el 27 de juliol de 1298 i coronat a Aquisgrà el 24 d'agost del mateix any.[20]

La branca imperial de la Casa de Luxemburg es va extingir amb la mort de l'emperador Segimon,[21] i van ser succeïts a la corona imperial pels Habsburg amb la coronació de Frederic III a Roma el 19 de març de 1452.[13] El tron del Sacre Imperi Romanogermànic va ser ocupat contínuament pels Habsburg fins a la seva extinció en la línia masculina el 1740 a la mort de Carles VI que va desfermar la Guerra de Successió Austríaca que va acabar amb el tractat d'Aquisgrà va refermar la filla de Carles, Maria Teresa I d'Àustria[22] que va establir dinastia dels Habsburg-Lorena en 1736 amb Francesc III de Lorena, que va governar l'imperi des del 1765 fins a la seva dissolució el 1806 per la derrota austríaca a la guerra de la Tercera Coalició a mans de Napoleó Bonaparte.[23]

Frederic III Modifica

Frederic III es va imposar en tots els conflictes sobrevivint als seus oponents, heretant les terres de Ladislau el Pòstum, de qui va guanyar la Baixa Àustria el 1457, i l'Alta Àustria del seu germà Albert, qui el 1462 va aixecar una insurrecció contra ell a Viena i l'emperador, que va rebre el suport del rei de Bohèmia, Jordi de Poděbrady, va ser assetjat a la seva residència per súbdits rebels. L'emperador no va mantenir les seves promeses econòmiques el que va induir a Maties Corví a fer la guerra en contra d'ell per tercera vegada el 1481. El rei hongarès va conquerir totes les fortaleses en els dominis hereditaris de Frederic. Finalment, l'1 de juny de 1485, al capdavant de 8.000 veterans, va fer la seva entrada triomfal a Viena,[24] la qual va fer la seva capital, romanent en mans hongareses fins a la seva mort. A continuació, Estíria, Caríntia i Carniola van caure una darrere l'altre; Trieste es va salvar per la intervenció d'un cos expedicionari venecià. A la mort de Maties Corví en 1490 esclatà la Guerra de Successió Hongaresa i Frederic recuperà els territoris perduts durant la guerra austro-hongaresa.[25]

Maximilià I Modifica

 
Mapa de l'imperi amb la divisió de cercles de 1512

A la mort del seu pare el 1493, Maximilià I va reforçar l'autoritat imperial i centralitzà l'administració als seus extensos dominis, augmentats pel seu matrimoni amb Maria de Borgonya, que posteriorment passaren al seu net i successor Carles V. Va convocar el Reichstag a Worms el 1495, i el rei i els ducs van acordar diverses lleis, comunament conegudes com la Reforma imperial per a donar de nou una estructura a un imperi en desintegració, entre elles l'establiment dels Estats del Cercle Imperial i el Reichskammergericht, (cort de la cambra imperial), que en diferent grau persistirien fins al final de l'imperi el 1806. El 1499, després de la batalla de Dornach, que clogué la guerra de Suàbia, reconegué la independència de Suïssa mitjançant el tractat de Basilea.[26] Es van necessitar algunes dècades més fins que la nova reglamentació fou universalment acceptada i la nova cort va començar a operar i fins el 1512 no s'acabaren de formar els cercles imperials. El rei, a més, es va assegurar que la seva pròpia cort, el Reichshofrat, continués funcionant en paral·lel a la Reichskammergericht. L'imperi va rebre també en 1512 el seu nou títol, Heiliges Römisches Reich Deutscher Nation (Sacre Imperi Romanogermànic).

Carles V Modifica

 
Possessions de Carles I a Europa en el moment d'abdicar en 1547

El 12 de gener del 1519 va morir Maximilià I i el seu nét Carles va ser escollit a Frankfurt del Main com a rei dels Romans, cosa que el va convertir en el sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic. Carles I va rebre quatre herències per part dels seus avis Ferran II el Catòlic la Corona d'Aragó, el Regne de Nàpols, Sardenya i Sicília, d'Isabel I de Castella: el regne de Castella i Lleó, el Regne de Navarra, les illes Canàries, les places del Nord d'Àfrica, els territoris americans i el regne de Granada, de l'emperador Maiximilià, Àustria i els drets de la corona imperial, i de Maria de Borgonya,: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat. Carles I va mantenir vint-i-cinc anys de guerra amb Francesc I de França. La primera guerra va iniciar-se el 1521 i finalitzà el 1526, a causa de disputes territorials a Navarra i a Itàlia, l'elecció de Carles com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i la necessitat del papa Lleó X d'aliar-se amb Carles per combatre Martí Luter. Els francesos van atacar Flandes i Carles V ocupà el Ducat de Milà, i la guerra va acabar amb la derrota a la batalla de Pavia, on Francesc I va ser capturat i va signar el tractat de Madrid de 1526 la renuncia als seus drets sobre els territoris italians i de Flandes en favor de Carles, es comprometia a casar-se la germana de l'emperador, i renunciava a donar suport a Enric II de Navarra per a la recuperació de Navarra, tot i que en quedar en llibertat va trencar les condicions del tractat,[27] i es va reunir amb la Lliga de Cognac i el papa Climent VII esclatant una nova guerra en la que les tropes imperials van saquejar Roma, Francesc va haver de renunciar a intervenir en Itàlia per la Pau de Cambrai i Carles renunciar a les seves pretensions sobre Borgonya. L'imperi turc de Solimà I el Magnífic, amb el suport de Francesc I de França, va ser una gran amenaça per l'imperi de Carles, assetjant Viena i assetjant els vaixells hispànics a la mediterrània, i va organitzar la Jornada de Tunis, el 1535 en la que va prendre Tunis a Oruç Reis i la Jornada d'Alger, en 1541, que va fracassar a causa del mal temps. El 1536 va començar un nou conflicte entre França i l'Imperi dels Habsburg a partir de l'annexió del ducat de Milà a l'Imperi, la que Francesc, aliat amb els protestants alemanys va respondre envaint Savoia, fins que va arribar el seu final amb la treva de Niça fins que el 1542 esclatà una nova guerra[28] El 1544 la Pau de Crepy va posar fi a les lluites entre Carles i Francesc, que es van aliar contra els otomans.[29]

Carles V, defensor de la unitat religiosa catòlica, va veure distorsionada la seva tasca a causa del luteranisme que estava sorgint a Alemanya. El 1521, Martí Luter va ser declarat proscrit a la Dieta de Worms i així es va iniciar l'enfrontament religiós entre catòlics i luterans,[30] posteriorment coneguts com a protestants: els seguidors de la doctrina de Luter es van reunir com a ordes reformades en la Segona Dieta de Speyer de 1529, on van protestar contra la decisió de l'emperador de restablir l'Edicte de Worms, que havia estat suspès en la precedent Dieta de Speyer de 1526. El 1530, durant la Dieta d'Augsburg li va presentar la Confessió d'Augsburg.[31] El 1531 els protestants formen la lliga d'Esmalcalda i s'alien amb França i Dinamarca en una guerra contra l'emperador, que va respondre amb el Concili de Trento i la Contrareforma. Malgrat que a la Guerra d'Esmalcalda l'emperador va derrotar la Lliga a la Batalla de Mühlberg,[32] el maig de 1547, Carles V convocà els estats generals de 1547/48, on va proclamar l'Ínterim d'Augsburg,[33] una mena de compromís entre catolicisme i protestantisme que nogensmenys donava prioritat al catolicisme per tal de reintegrar el moviment luterà a l'Església catòlica i evitar la divisió de la Imperi. Per defensar la seva autonomia, Maurici de Wettin, Guillem el Savi, Albert Alcibíades i el seu cosí Albert I de Prússia van reaccionar amb l'Aliança de Torgau de 1551 mentre les tropes franceses van marxar contra el Rin per ocupar els Tres Bisbats. Després que els prínceps luterans aliats signessin el tractat de Chambord, les seves forces van fer campanya al Tirol i van obligar Carles a fugir a Villach, fins que l'agost de 1552 l'arxiduc Ferran I d'Àustria, va concloure la pau de Passau, per la qual va acceptar formalment la confessió luterana, confirmada pel mateix emperador a la pau d'Augsburg de 1555.[34] Cansat de les nombroses guerres, durant les abdicacions de Brussel·les de 1555-1556, Carles I va deixar la corona Imperial al seu germà Ferran I d'Àustria i les de Castella i Lleó i Aragó, juntament amb les Índies Occidentals i les places nord-africanes al seu fill gran Felip II de Castella. Va retornar a Castella i el dia 3 de febrer de 1557 es va recloure al monestir de Yuste, Càceres, on va morir el 21 de setembre de 1558.

Ferran I Modifica

Durant el regnat de Ferran I continuaren les guerres contra l'Imperi Otomà, que a la dècada de 1520 va iniciar un gran avanç cap a l'Europa central, fracassant en l'intent de conquesta de les ciutats de Buda i Pest el 1542,[16] que acabaven de caure en mans però va ser rebutjat pels otomans. La Reforma protestant es va intensificar donant lloc a diverses guerres de religió. Encara que no era un líder militar, Ferran es va centrar a construir un govern centralitzat per a Àustria, Hongria i Txeca en comptes de lluitar per la monarquia universal.[35] Va reintroduir grans innovacions del seu avi Maximilià I com l'Hofrat (consell de la cort) que incorporaria una cancelleria i una tresoreria, i va afegir innovacions pròpies com la Raitkammer (oficina de col·leccions) i l'Hofkriegsrat, concebuts per contrarestar l'amenaça otomana, alhora que van sotmetre al súbdits austríacs rebels més radicals i va convertir la classe política de Bohèmia i Hongria en socis dels Habsburg.[36] Tot i que va poder introduir models uniformes d'administració, els governs d'Àustria, Bohèmia i Hongria van romandre separats.[37] El seu enfocament dels problemes imperials, incloent el govern, les relacions humanes i les qüestions religioses va ser generalment flexible, moderat i tolerant.[38]

Maximilià II Modifica

Maximilià II va ser coronat 1562 rei dels romans després d'assegurar als electors catòlics de la seva fidelitat a la fe, i prometent als electors protestants que acceptava públicament la confessió d'Augsburg, i l'acceptaria en la seva condició d'emperador en el seu moment, i el setembre de 1563 va ser coronat rei d'Hongria. A la mort del seu pare, el juliol de 1564, el va succeir en la dignitat imperial i en els regnes d'Hongria, Croàcia i Bohèmia i l'Alta i Baixa Àustria.[39] Creia en la necessitat d'una reforma profunda de l'Església que el papa Pius IV no va acceptar, va concedir llibertat religiosa a Àustria, i es va negar a permetre la publicació dels decrets del Concili de Trento però no va accedir a les demandes dels prínceps luterans. Amb un gran exèrcit, Maximilià va marxar a defensar els seus territoris dels otomans, sense cap combat decisiu, i la treva es va fer el 1568; l'emperador va seguir pagant tribut al sultà com a preu de la pau a les zones de l'oest i nord del regne hongarès encara sota el control dels Habsburg. Les relacions entre Maximilià i Felip d'Espanya havien millorat des de la mort del fill de Felip, Carles, que obria el camí per a la successió de Maximilià, o d'un dels seus fills, al tron espanyol, però no va poder moderar les actuacions del rei espanyol contra els rebels dels Països Baixos espanyols. En 1570 l'emperador va reunir la dieta de Speyer. En 1575, Maximilià va ser triat per part dels magnats polonesos i lituans com a rei de Polònia en contra d'Esteve Bathory, però no va aconseguir arribar a ser àmpliament acceptat allà i es va veure obligat a abandonar Polònia.[40]

Rodolf II Modifica

Rodolf II ostentà els títols d'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i les del Regne d'Hongria i del Regne de Bohèmia,[41] i arxiduc d'Àustria. La guerra va començar el 29 de juliol de 1593,[42] quan l'exèrcit otomà sota Sinan Pasha va llançar una campanya contra la monarquia dels Habsburg en la que va capturar Győr i Komarom el 1594. L'objectiu de la guerra dels otomans era apoderar-se de Viena, mentre que la Monarquia dels Habsburg volia recuperar els territoris centrals del Regne d'Hongria controlats per l'Imperi Otomà. El control sobre la línia del Danubi i la possessió de les fortaleses ubicades allà eren crucials. La Llarga Guerra Turca va acabar amb la pau de Zsitvatorok l'11 de novembre de 1606, amb escassos guanys territorials per als dos imperis principals: els otomans van guanyar les fortaleses d'Eger, Esztergom i Kanisza, però van perdre la regió de Vác (que havien ocupat des del 1541) davant Àustria. El tractat va confirmar la incapacitat dels otomans de penetrar encara més als territoris dels Habsburg. També va demostrar que Transsilvània estava més enllà del poder Habsburg. Tot i que l'emperador Rodolf havia fracassat en els seus objectius bèl·lics, va obtenir cert prestigi gràcies a aquesta resistència als turcs i presentant la guerra com una victòria.[43]

L'accelerat deteriorament de la salut mental de Rodolf II i el mal resultat de les seves polítiques a Transsilvània i Hongria, provocà que els seus germans li perdessin la confiança. En un consell de família celebrat a Linz l’abril de 1605 s’acordà obligar a Rodolf II a cedir la corona del regne d'Hongria al seu germà Maties.[44] Un cop Maties s’assegurà en el juny de 1607 el seu nomenament com a rei d’Hongria, convocà la dieta d’Hongria pel gener de 1607, amb l’objectiu de que els nobles hongaresos l’acceptessin com a rei d'Hongria. Els dos germans hagueren de fer concessions per obtenir el recolzament de les respectives assemblees i finalment, en el Tractat de Lieben de 1608, Rodolf concedia a Maties la corona del regne d'Hongria, el Danubi austríac i Moràvia.[45] havent concedit el tractat de Viena de 1606, que garantia la llibertat religiosa a Hongria i garantia el dret de Transsilvània a elegir els seus propis prínceps independents en el futur.[46] Maties va escalar la situació concentrant 35.000 soldats a la frontera entre Moràvia i Viena. Els bohemis van aprofitar el moment de debilitat de Rodolf i li van exigir que fes respectar la seva fe protestant, i aquest accedí i que feu que els bohemis no recolzessin a Maties. L'exèrcit de Maties llavors va fer presoner a Rodolf al seu castell a Praga, fins a 1611, quan Rodolf es va veure obligat a cedir la corona del regne de Bohèmia al seu germà.

Després de l'elecció de Maties com a emperador, la seva política estava dominada per Melchior Klesl, que esperava arribar a un compromís entre l'Església Catòlica Romana i els estats protestants de l'Imperi per tal d'enfortir-lo. Les polítiques conciliatòries de Maties es van oposar als Habsburg catòlics més intransigents, en particular el germà de Maties, Maximilià III d'Àustria, que esperava assegurar la successió per l'inflexible catòlic Ferran III d'Àustria. L'inici de la revolta de la Bohèmia protestant el 1618 va causar l'empresonament de Klesl per Maximilià que va revisar les seves polítiques. Maties, vell i malalt, no va poder evitar una presa de control per la facció de Maximilià. Ferran, que ja havia estat coronat rei de Bohèmia en 1617 i d'Hongria en 1618, va succeir a Maties com a emperador del Sacre Imperi quan va morir a Viena el 1619 sense fills.

Els Habsburg a la monarquia hispànica (1516-1714) Modifica

Als diversos Països Catalans, com a part de l'antiga corona d'Aragó, així com en la corona de Castella els Habsburg hi regiren per successió dinàstica: el primer en fou l'emperador Carles V,[a] per ser el net dels reis catòlics. Quan Carles va abdicar, va originar dues dinasties de la família diferents: els Habsburg que regirien com a emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic al centre d'Europa; i els Habsburg que regirien la monarquia hispànica i les seves possessions d'ultramar; aquests segons foren els sobirans dels diversos països catalans al llarg de bona part de l'edat moderna entre el 1516-1519 i el 1707-1714.[1]

Com a monarques d'una sèrie de territoris vasts i molt heterogenis, els Habsburg hispànics es van caracteritzar sobretot per ser absents permanentment de les nacions que regien, en les quals el rol pràctic de la monarquia l'exerciren en realitat els seus virreis, les Audiències i fins i tot la Inquisició.[1] A partir de Felip II la residència i la cort quedaren fixades a Castella, i la seva política fou manifestament centralista. En la mateixa línia que altres monarquies europees, els Àustria encarnaren els moderns principis de l'absolutisme o autoritarisme monàrquic,[1] en lluita constant en contra de la tradició pactista pròpia a la Corona d'Aragó, fet que va generar nombrosos conflictes jurídics per contrafurs (tant reals com suposats) com en tants altres estats europeus.[1] Finalment, els Habsburg hispànics també es caracteritzaren per assumir la defensa dels valors religiosos de la Contrareforma catòlica.[1]

Carles V Modifica

Carles I (I també als països de la corona d'Aragó) que regnà sobre l'Imperi espanyol entre 1516-1556: amb només 16 anys, el 1516 va succeir en la pràctica el seu avi Ferran II el Catòlic com a sobirà dels estats que conformaven la corona d'Aragó (i igualment feu en la corona de Castella). Al Principat de Catalunya va jurar com a comte de Barcelona el 1519 en nom propi, però també en el de la seva mare Joana la Boja (a través de la qual li venien els drets successoris del seu avi).[1] La notícia que havia estat elegit emperador li va arribar precisament a Barcelona, motiu pel qual va marxar per ser coronat (fet que succeí a Aquisgrà el 1520), però sense convocar les necessàries corts del Regne de València.[47] Carles va regir les seves vastes possessions seguint la concepció medieval borgonyona (i catalana) patrimonial que entenia els diversos estats com a subjectes autogovernats per llurs pròpies lleis i interessos, i que l'únic que tenien en comú era un mateix sobirà. Pel que fa a la corona d'Aragó, va establir el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes,[47] (1533, 1537, 1542, 1547, 1553). Seguint la tradició medieval (i la necessitat política) va ser un monarca itinerant, i visità en diverses ocasions els estats catalans.[1] A la corona d'Aragó, els primers anys del regnat de Carles I, el Regne de València i el Regne de Mallorca.[48] van ser els regnes de més conflicte social, perquè estaven afectats per un malestar social i una crisi econòmica. A València, aquest moviment, anomenat la revolta de les Germanies, es va iniciar el 1519 per la falta de direcció del país, ja que els dirigents n'havien marxat per por de la pesta. Representants de les classes populars van crear la Junta dels Tretze i van assumir el poder municipal. Del 1521 al 1523 va ser la fase més radical d'aquesta revolta, quan s'hi van afegir els camperols que, dirigits per Vicent Peris, van aconseguir ocupar el castell de Xàtiva i derrotar els senyors de Gandia al sud. No obstant això, van ser vençuts (a València el 1521, i a Xàtiva i Alzira el 1522) i durament reprimits per Germana de Foix. Al nord no van durar tant i van ser vençuts per les tropes senyorials. A Mallorca hi va haver un moviment semblant que també tingué una fase de menor intensitat i una de radical dirigida per Joanot Colom, qui va aconseguir que els senyors es repleguessin i els va assetjar. El 1523, però, van ser vençuts a Mallorca per les tropes reials. El 1555, amb la creació del Consell d'Itàlia, va desvincular el Regne de Nàpols de la Corona d'Aragó.[49]

Felip II (I) Modifica

Felip II (I) entre 1556-1598: Felip va succeir Carles quan aquest abdicà el 1556. Educat a la castellana, va ser un rei absolutista i va continuar amb les institucions heretades d'ell seguint una política totalment antagònica, establint Madrid i El Escorial (1561) com a seu de la cort i residència reial, reduint les visites als seus estats i establint definitivament la pràctica de l'absentisme tan habitual de la dinastia dels Habsburg,[1] administrant els seus territoris a través d'oficials i virreis. Va visitar el Principat el 1564 i el 1585.[1] Castella va esdevenir el centre de l'Imperi de Felip, amb una administració localitzada a Madrid. No va viatjar als territoris de fora la península Va convertir el país en un primer regne modern, amb una administració, i per primer cop burocràcia, fins aleshores desconeguda, amb un procés de confessionalització de la monarquia que va començar en 1560,[50] durant el Concili de Trento i de l'afirmació de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana enfront del Protestantisme que va suposar la Contrareforma.[51] Els administratius imposats per Felip van ser obligats a tenir estudis universitaris, principalment de les Universitats de Salamanca i Alcalà d'Henares. Així mateix va reduir els càrrecs administratius de la noblesa.

A principis de 1565, un nombrós grup de nobles menors, inclòs Lluís de Nassau, el germà petit de Guillem I d'Orange-Nassau va formar el Compromís dels Nobles que van sol·licitar la fi de la persecució dels protestants, que fou rebutjada per Margarida de Parma, germana de Felip i governadora dels Països Baixos espanyols, decretant-se la prohibició de predicar el protestantisme. El descontentament entre els calvinistes va esclatar amb l'iconoclasme, iniciant-se la guerra dels vuitanta anys. Margarida de Parma va renunciar en 1567 i va ser succeïda per duc d'Alba i Guillem d'Orange es va convertir en el líder indiscutible de la revolta.[52]

La victòria de la Lliga Santa a la batalla naval de Lepant de 1571 va aturar l'expansionisme turc pel Mediterrani Occidental.[53] Felip II es va adonar cada cop més que la línia dura del duc d'Alba era contraproduent als Països Baixos i la lluita contra els turcs va reprendre's de manera que les finances ja ajustades havien de dividir-se en dos fronts. Per això va nomenar Lluís de Requesens i Zúñiga, un diplomàtic i administrador, com a nou governador dels Països Baixos, i li va encarregar la tasca de seguir una política més moderada[54] i es va negociar una treva amb l'Imperi Otomà perquè Felip II va intentar evitar les amenaces de Ponent i dominar el Mediterrani Oriental aprofitant el mal moment que travessava l'Imperi Otomà. A la mort de Lluís de Requesens, i mentre el nou governador Joan d'Àustria arribava a Brussel·les, els Estats Generals van assumir el govern, la potestat legislativa del país i el dret de crear i reunir un exèrcit davant el buit de poder creat amb la Pacificació de Gant de 1576.[55] Tement els elements radicals de la Revolta, les províncies valones meridionals d'Artesia, Hainaut i Flandes Occidental i nobles catòlics descontents, es van tornar a unir a Espanya el 6 de gener de 1579 a través de la Unió d'Arràs. A la mort de Joan d'Habsburg de pesta en 1578, Alexandre Farnese el va succeir i es va establir una aliança militar al nord el 23 de gener de 1579, la Unió d'Utrecht. Amb la mort d'Enric III de França sense fills i un hereu al tron protestant, Enric de Navarra, una França protestant era una amenaça massa gran per al catolicisme a Europa, per a ell més important que la lluita contra els holandesos rebels i la guerra dels hugonots havia tornat a esclatar. Espanya va fer fallida el 1596 i va haver de signar la Pau de Vervins amb França el 1598, el punt final del període imperial d'Espanya a Europa tot i l'abjuració feta del protestantisme per Enric IV de França amb l'Edicte de Nantes, que havia evitat l'accés d'un rei hugonot al tron francès.[56] Això va millorar molt la situació de la República, i la revolta holandesa va passar de gairebé desesperada el 1588 a gairebé guanyar el 1598.

Felip III (II) Modifica

Felip III (II) va regnar entre 1598-1621 i va visitar el Principat el 1599.[1] Mancat d'un autèntic programa de govern, va delegar la política del país en el duc de Lerma, la política del qual es va dirigir al manteniment de la pau internacional, expulsió dels moriscos[57] i el seu desig d'enriquiment personal. Al llarg del regnat es van succeir les reformes institucionals per a solucionar els problemes de corrupció i inoperància que afligien l'administració de la monarquia: a part dels canvis introduïts en el tradicional sistema de concejos (consells), es va estendre cada vegada més el recurs a les juntas (juntes), òrgans destinats a minvar el poder d'aquells en favor d'un govern més àgil i coherent, però que no van produir el resultat desitjat. Els problemes financers, que s'arrossegaven des del regnat anterior, van fer al rei depenent de les Corts de Castella, que va haver de reunir amb més freqüència que els seus antecessors perquè li atorguessin els recursos imprescindibles per a mantenir l'acció exterior de la monarquia.

La igualtat de forces entre les províncies rebels del nord, luterans, i els territoris meridionals, catòlics i aliats de la monarquia, l'esgotament de la guerra dels vuitanta anys i els bons oficis dels nous governants van conduir a la signatura l'any 1609 de la Treva dels Dotze Anys[58] amb les Províncies Unides, coneguda amb el nom de Pax hispanica. Aquesta va suposar la independència de fet per als holandesos i va permetre l'inici de la seva expansió pel Carib i les Índies Orientals.

Amb el tractat d'Oñate de 1617, Ferran d'Habsburg va obtenir el suport dels Habsburg espanyols en la successió del seu cosí Maties I, que no tenia fills, a canvi de la cessió de Finale Ligure i del Principat de Piombino, ja ocupats per Espanya, i de la cessió dels drets austríacs a Ortenau i Alsàcia.[59]

La Lliga Catòlica, l'aliança entre els Habsburg alemanys i els Habsburg hispànics, va provocar l'aliança de tots els seus potencials enemics i rivals a Europa, esclatant finalment en 1618 la Guerra dels Trenta Anys, en la que l'emperador Ferran va demanar ajuda al seu cosí Felip III de Castella per poder plantar cara a la rebel·lió dels protestants a Bohèmia, que tenien el suport del Palatinat, que encapçalava al seu torn els prínceps alemanys de la Unió Protestant.[60] La victòria el 1620 de les tropes del rei habsburg castellà, encapçalades per Ambrosi Spinola, al Palatinat, i de les tropes de la Lliga Catòlica a Bohèmia, va permetre aconseguir l'estabilitat demanada per l'emperador.

Felip IV (III) Modifica

Felip IV (III) entre 1621-1665: va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i enmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el favorit comte duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits del Habsburg acabaren imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa.[1] Felip IV va visitar el Principat el 1626.[1]

Carles II Modifica

Carles II (també II) entre 1665-1700: la relació es va destensar amb el nou rei, amb el qual fins i tot es va cooperar (rara situació que hom ha anomenat neoforalisme).[1] El seu govern fou més pragmàtic i va intentar compatibilitzar les seves decisions amb la diversitat institucional dels regnes. No va visitar mai el Principat.[1]

Carles III Modifica

Mort Carles II, el llinatge dels Habsburg hispànics va quedar estroncat. La successió va acabar caient en mans de Felip d'Anjou, de la família de Borbó i que va jurar les constitucions dels diversos estats de la corona d'Aragó. Però durant els seus primers anys el seu govern va optar altre cop per un ferri absolutisme (influït per aquest mateix estil del seu avi Lluís XIV de França): va contribuir a fer que els estats de la corona d'Aragó prenguessin partit majoritàriament per l'altre candidat (que tenia el suport de la Gran Bretanya): l'arxiduc Carles d'Àustria, del llinatge dels Habsburg imperials, que el 1705 fou coronat com a Carles III, motiu pel qual Aragó, València i Catalunya entraren de ple en la Guerra de Successió espanyola (1701-1714) a favor dels austriacistes.[1] Carles, però, va rebre per sorpresa la corona imperial el 1711 i llavors abandonà les seves aspiracions a la monarquia hispànica.[1]

Reis d'Hongria Modifica

Multilingüisme Modifica

 
"PLUS OULTRE", lema de Carles V en francès, en un sostre del Palau de Carles V de Granada

A mesura que acumulaven corones i títols, els Habsburg van desenvolupar una tradició familiar única de multilingüisme que va evolucionar al llarg dels segles. El Sacre Imperi Romanogermànic havia estat multilingüe des del principi, tot i que la majoria dels seus emperadors eren parlants nadius d'alemany.[61] La qüestió lingüística dins de l'Imperi es va anar fent més rellevant a mesura que l'ús no religiós del llatí va disminuir i el de les llengües nacionals va guanyar protagonisme durant l’alta edat mitjana. Se sap que l'emperador Carles IV de Luxemburg parlava amb fluïdesa el txec, el francès, l'alemany, l'italià i el llatí.[62]

L'última secció de la seva Butlla d'or de 1356 especifica que els prínceps electors seculars de l'Imperi «haurien de ser instruïts en les varietats dels diferents dialectes i llengües» i que «ja que s'espera que amb tota probabilitat hagin adquirit de manera natural la llengua alemanya, i per haver-lo ensenyat des de la seva infantesa, seran instruïts en la gramàtica de les llengües italiana i eslava, començant pel setè any de la seva edat, per tal que, abans del catorzè any de la seva edat, puguin haver après el mateix».[63] A principis del segle XV, el cronista d'Estrasburg, Jakob Twinger von Königshofen, va afirmar que Carlemany havia dominat sis idiomes, tot i que preferia l'alemany.

En els primers anys de l'ascens de la família, ni Rodolf I ni Albert I sembla que parlaven francès. Per contra, Carles V és ben conegut per haver parlat diverses llengües amb fluïdesa. Era nadiu del francès i també sabia neerlandès des de la seva joventut a Flandes. Més tard va afegir una mica de castellà, que va ser obligat a aprendre per les Corts Generals castellanes. També podia parlar una mica de basc, adquirit per la influència dels secretaris bascos que servien a la cort reial.[64] Va obtenir un domini decent de l'alemany després de les eleccions Imperials de 1519, encara que mai el va parlar tan bé com el francès.[65] Una broma de vegades atribuïda a Carles era: «Parlo espanyol/llatí [segons la font] a Déu, italià a les dones, francès als homes i alemany al meu cavall».[66]

El llatí va ser la llengua administrativa de l'Imperi fins a la promoció agressiva de l'alemany per part de Josep II a finals del segle XVIII, que va ser revertida en part pels seus successors. A partir del segle XVI, la majoria, si no tots, els Habsburg parlaven tant francès com alemany, i molts també parlaven italià. Ferran I, Maximilià II i Rodolf II es van dirigir a l’Assemblea de Bohèmia en txec, tot i que no està clar que ho fessin. Per contra, hi ha poques evidències que els Habsburg posteriors als segles XVII i XVIII parlessin txec, amb la probable excepció de Ferran III que va fer diverses estades a Bohèmia i sembla haver parlat txec mentre hi era. Al segle XIX, Francesc I tenia nocions de txec, i Ferran I el parlava decentment.[67]

Francesc Josep I d'Àustria va rebre una primera educació bilingüe en francès i alemany, després va afegir txec i hongarès i més tard italià i polonès. També va aprendre llatí i grec.[68] Després de la fi de la monarquia dels Habsburg, Otó d'Habsburg-Lorena parlava amb fluïdesa anglès, francès, alemany, hongarès, italià, espanyol i portuguès.[69]

Divisa Modifica

La seva divisa AEIOU, d'origen desconegut,[70] ha tingut diferents interpretacions, entre les quals:

  • Austria est imperio optime unita (Àustria és l'imperi millor unit)
  • Austria erit in orbe ultima (Àustria serà l'última (supervivent) en el món)
  • Austriae est imperare orbi universo (Àustria ha de governar el món sencer)
  • Alles Erdreich ist Österreich untertan (Tota la terra està subjecta a Àustria)

Notes Modifica

  1. ↑ Per bé que el primer Habsburg hispànic és Felip el Bell, rei consort de Castella pel seu matrimoni amb Joana la Boja

Referències Modifica

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 Mestre, 1998: p. 78, entrada: "Àustria, casa d'"
  2. ↑ Menzel, Wolfgang. History of Germany, from the Earliest Period (en anglès). G. Bell & sons, 1907, p.401. ISBN 1440092214. 
  3. ↑ "Habsburger-Gedenkjahr im Aargau", Neue Zürcher Zeitung, (pàgina 17) 23 Maig 2008.
  4. ↑ «art-tv.ch». Arxivat de l'original el 21 setembre 2008.
  5. ↑ «Kanton Aargau» (en alemany). Arxivat de l'original el 23 desembre 2008.
  6. ↑ 6,0 6,1 Gregorovius, Ferdinand. History of the City of Rome in the Middle Ages (en anglès). Cambridge University Press, 2010 [1a. ed. 1897], p. 463. ISBN 9781108015066. 
  7. ↑ Clauss, M. Rogers, Clifford J.. The Oxford Encyclopedia of Medieval Warfare and Military Technology (en anglès). Volume I. Oxford: Oxford University Press, 2010), p. 554. ISBN 978-0195334036. 
  8. ↑ Kos, Milko. Srednjeveška kultur, družbena in politična zgodovina Slovencev (en eslovè). Slovenska Matica, 1985, p. 260. 
  9. ↑ Berenger i Simpson, 2014, p. 57.
  10. ↑ Charles William Previté-Orton, Henry Melvill Gwatkin, James Pounder Whitney, Joseph Robson Tanner, Zachary Nugent Brooke. The Cambridge Medieval History (en anglès). Volum 7. Macmillan, 1911, p. 165. 
  11. ↑ John Ragnar Myking, Stefan Sonderegger, Tore Iversen. Peasants, Lords, and State: Comparing Peasant Conditions in Scandinavia and the Eastern Alpine Region, 1000-1750 (en anglès). Brill, 2020, p. 225. ISBN 9789004433458. 
  12. ↑ Berenger i Simpson, 2014, p. 391.
  13. ↑ 13,0 13,1 Schwarz, Jörg «Die Kaiserkrönung Friedrichs III. vom 19. März 1452 – ein Problemaufriss» (en alemany). Römische Historische Mitteilungen, 63, 2021, pàg. 81 [Consulta: 19 agost 2023].
  14. ↑ Corvisirer, André; Childs, John. A Dictionary of Military History (and the Art of War) (en anglès). Wiley, 1994-09-20, p. 365-366. ISBN 978-0-631-16848-5. 
  15. ↑ Milan Duškov, Radovan Samardžić. Serbs in European Civilization (en anglès). Nova, 1993, p. 43. ISBN 9788675830153. 
  16. ↑ 16,0 16,1 Puskár, Anett. «Noble Strategies for Maintaining Power: Reflections on the Life of a Hungarian Aristocrat». A: Jonathan Osmond i Ausma Cimdin̦a. Power and Culture: Identity, Ideology, Representation (en anglès). Edizioni Plus, 2007, p. 20. 
  17. ↑ Charles Anderson Dana, George Ripley. The American Cyclopædia (en anglès). Volum 2. D. Appleton, 1873, p. 144. 
  18. ↑ Lopašić, Radoslav. Karlovac: poviest i mjestopis grada i okolice. Nakladom "Matice Hrvatske", 1879, p. 24. 
  19. ↑ Fay, Theodore Sedgwick. The Three Germany's: Glimpses Into Their History (en anglès). Volum 1, Theodore Sedgwick Fay, p. 204. 
  20. ↑ «Adolf I de Germània». GEC. [Consulta: 13 agost 2010].
  21. ↑ «Sigismund - Holy Roman Emperor» (en anglès). Enciclopèdia Britànica. [Consulta: 19 agost 2023].
  22. ↑ Holborn, Hajo. A History of Modern Germany (en anglès). vol.1 (1648-1840). Princeton University Press, 1982, p. 217. ISBN 0691007969. 
  23. ↑ Evans, Robert; Wilson, Peter. The Holy Roman Empire, 1495-1806: A European Perspective (en anglès). Brill, 2012, p. 52. ISBN 9004228721. 
  24. ↑ Yonge, Charlotte Mary; Coleridge, Christabel Rose; Innes, Arthur. «Sketches from Hungarian History». A: The Monthly packet (en anglès). London, United Kingdom: J. and C. Mozley, 1874, p. 112. 
  25. ↑ Kenyeres, Ágnes. «Haugwitz János (15. sz.): zsoldosvezér». A: Magyar életrajzi lexikon 1000—1990 (en hongarès). Budapest, Hongria: Akadémiai Kiadó, 1994. ISBN 963-9374-13-X [Consulta: 16 juny 2011]. 
  26. ↑ Oechsli, Wilhelm. History of Switzerland, 1499-1914 (en anglès). Cambridge University Press, 1922, p. 14. 
  27. ↑ «Tratado de Madrid entre el emperador Carlos V y el rey Francisco I de Francia, firmado en Madrid el 14 de enero de 1526» (en castellà). Portal de archivos españoles. [Consulta: 22 setembre 2021].
  28. ↑ Jedin, Hubert. A History of the Council of Trent (en anglès). vol.1. B. Herder Book Co., 1957, p. 456. 
  29. ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. Edicions Pàtria, 1934, p. 592. 
  30. ↑ Thomsett, Michael C. The Inquisition: A History (en anglès). McFarland, 2010, p.187. ISBN 0786444096. 
  31. ↑ Smith, William Frank. Catholic Church Milestones: People and Events That Shaped the Institutional Church (en anglès). Dog Ear Publishing, 2010, p. 52. ISBN 1608448215. 
  32. ↑ Bancroft, George. History of the political system of Europe, and its colonies (en anglès). S. Butler and Son, 1829, p. 60. 
  33. ↑ Stuckenberg, John Henry Wilbrandt. The history of the Augsburg Confession: from its origin till the adoption of the Formula of Concord (en anglès). Lutheran Board of Publication, 1869, p. 250. 
  34. ↑ Bettenson, Henry; Maunder, Chris. Documents of the Christian Church (en anglès). Oxford University Press, 2011, p. 229. ISBN 0191501514. 
  35. ↑ Pánek, Jaroslav; Tůma, Oldřich. A History of the Czech Lands (en anglès). Charles University in Prague, Karolinum Press, 15 abril 2019, p. 214. ISBN 978-80-246-2227-9 [Consulta: 13 desembre 2021]. 
  36. ↑ Berenger i Simpson, 2014, p. 263.
  37. ↑ Evans, R. J. W.. Austria, Hungary, and the Habsburgs: Central Europe c. 1683–1867 (en anglès). OUP Oxford, 2006, p. 82. ISBN 978-0-19-928144-2 [Consulta: 13 desembre 2021]. 
  38. ↑ Thomas, Alfred. A Blessed Shore: England and Bohemia from Chaucer to Shakespeare (en anglès). Cornell University Press, 2007, p. 171. ISBN 978-0-8014-4568-2 [Consulta: 13 desembre 2021]. 
  39. ↑ Charles Anderson Dana, George Ripley. The American Cyclopædia (en anglès). Volum 2. D. Appleton, 1873, p. 144. 
  40. ↑ Stone, Daniel. «The Polish-Lithuanian state, 1386–1795». A: History of East Central Europe (en anglès). 4. Seattle: University of Washington Press, Academic International Press, 2001, p. 122. ISBN 0-295-98093-1. 
  41. ↑ Trevor-Roper, Hugh. Princes and Artists, Patronage and Ideology at Four Habsburg Courts 1517-1633 (en anglès). Thames and Hudson, 1976, p. 80. ISBN 0-500-23232-6. 
  42. ↑ Ágoston, Gábor. The Last Muslim Conquest The Ottoman Empire and Its Wars in Europe (en anglès). Princeton University Press, p. 251. ISBN 9780691205397. 
  43. ↑ Wilson, 2009, p. 103.
  44. ↑ Wilson, 2009, p. 109.
  45. ↑ Wilson, 2009, p. 111.
  46. ↑ Wilson, 2009, p. 110.
  47. ↑ 47,0 47,1 «Carles V». GEC. [Consulta: 15 setembre 2023].
  48. ↑ Rovira i Virgili, Antoni. La guerra que han provocat. L'Abadia de Montserrat, 1998, p. 110. ISBN 9788478269662. 
  49. ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. vol.2. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. 348. ISBN 8478262997. 
  50. ↑ Pizarro Llorente, Henar. Un gran patrón en la corte de Felipe II (en castellà). Universidad Pontificia Comillas, 2004, p. 124. ISBN 9788484681472. 
  51. ↑ Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (en castellà). volum 64 Tre - Tumz. Madrid: Espasa-Calpe, 1975, p. 99. ISBN 84-239-4564-2. 
  52. ↑ Nimwegen i Sicking, 2013, p. 41.
  53. ↑ Stevens, William. History of Sea Power (en anglès), 1920, p. 83. 
  54. ↑ «Lluís de Requesens i de Zúñiga». GEC. [Consulta: 19 octubre 2021].
  55. ↑ Koenigsberger, H.G.. Monarchies, States Generals and Parliaments. The Netherlands in the fifteenth and sixteenth centuries. paperback. Cambridge U.P, 2001. ISBN 978-0-521-80330-4. 
  56. ↑ García García, Bernardo José. «Entre Vervins y la Tregua de Amberes Estrategias de restauración de los Países Bajos meridionales (1598-1621)». A: Anne Dubet, José Javier Ruiz Ibáñez. Las monarquías española y francesa (siglos xvi-xviii) (en castellà). Casa de Velázquez, 2010, p. 85-94. ISBN 978-84-96820-55-5. 
  57. ↑ Torras, Jaume. «Los moriscos». A: Marginados, fronterizos, rebeldes y oprimidos (en castellà). vol. I.. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1985, p. 49-59. ISBN 84-85800-93-1. 
  58. ↑ Tractat de la treva dels dotze anys (en francès i castellà), 9 d'abril de 1609, p. 458 i següents. 
  59. ↑ Kampmann, Christoph. Europa und das Reich im Dreißigjährigen Krieg. Geschichte eines europäischen Konflikts (en alemany). Kohlhammer, 2008, p. 10. ISBN 3170185500. 
  60. ↑ Whaley, Joachim. Germany and the Holy Roman Empire: Volume I: Maximilian I to the Peace of Westphalia, 1493-1648 (en anglès). Oxford University Press, 2011, p.573. ISBN 0198731019. 
  61. ↑ Jean-Marie Moeglin. L'Empire et le Royaume: Entre indifférence et fascination 1214-1500. Villeneuve-d'Ascq: Presses universitaires du Septentrion, 2011. 
  62. ↑ «Charles IV – the greatest Czech». Prague.eu.
  63. ↑ «The Golden Bull of the Emperor Charles IV 1356 A.D.». Yale Law School - The Avalon Project.
  64. ↑ Madariaga Orbea, Juan. Sociedad y lengua vasca en los siglos XVII y XVIII. Euskaltzaindia, 2014, p. 712. 
  65. ↑ Charles V, Pierre Chaunu and Michèle Escamilla.
  66. ↑ Cornelius agost Wilkens. «VIII. Juan de Valdés». A: Spanish Protestants in the Sixteenth Century. William Heinemann, 1897, p. 66. 
  67. ↑ «Habsburci a jejich jazyková vybavenost». Fórum zájemců o historii, 2010.
  68. ↑ Mutschlechner, Martin. «Franz Joseph: childhood and upbringing». The World of the Habsburgs.
  69. ↑ Foltýnová, Terezie. «Dr. Otto von Habsburg a jeho proevropský přínos (Dr. Otto von Habsburg and his pro-European contribution)». Masaryk University, 2014.
  70. ↑ «Dinastia dels Habsburg». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia Modifica

  • «Dinastia dels Habsburg». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  • Agamov, A. M. Dynasties of Europe 400–2016: Complete Genealogy of Sovereign Houses (en rus). Moscou, 2017. pp. 27–33.
  • Berenger, Jean; Simpson, C.A.. A History of the Habsburg Empire 1273-1700 (en anglès). Taylor & Francis, 2014. ISBN 9781317895701. 
  • Bittles, AH; Grant, JC (en anglès) Human Biology, 29, 2, 2002, pàg. 111–130. DOI: 10.1080/03014460110075657. PMID: 11874619.
  • Brewer-Ward, Daniel A. The House of Habsburg: A Genealogy of the Descendants of Empress Maria Theresia. Clearfield, 1996.
  • Callaghan, Clare. Great Events from History, Volume I; The Renaissance & Early Modern Era, 2019. ISBN 1-58765-214-5. 
  • Cowans, Jon. Modern Spain: A Documentary History. U. of Pennsylvania Press, 2003. ISBN 0-8122-1846-9. 
  • Crankshaw, Edward. The Fall of the House of Habsburg. Sphere Books Limited, Londres, 1970. (First published by Longmans in 1963.)
  • Erbe, Michael. Die Habsburger 1493–1918 (en anglès). Kohlhammer Verlag, 2000 (Urban). ISBN 978-3-17-011866-9. 
  • Evans, Robert J. W. The Making of the Habsburg Monarchy, 1550–1700: An Interpretation. Clarendon Press, 1979.
  • Fichtner, Paula Sutter The American Historical Review, 81, 2, 1976, pàg. 243–265. DOI: 10.2307/1851170. JSTOR: 1851170.
  • Kos, Milko. Srednjeveška kultur, družbena in politična zgodovina Slovencev. Slovenska Matica, 1985. 
  • Wilson, Peter H. The Thirty Years War. Europe's Tragedy (en anglès). Cambridge: Harvard University Press, 2009, p. 103. ISBN 978-0-674-06231-3. 
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 78 entrada: "Àustria, casa d' ". ISBN 84-297-3521-6. 
  • McGuigan, Dorothy Gies. The Habsburgs. Doubleday, 1966.
  • Nimwegen, O; Sicking. «De Opstand». A: Groen, P. M. H, Nimwegen, Olaf van. De Tachtigjarige Oorlog. Van opstand naar geregelde oorlog. 1568-1648 (en neerlandès). Amsterdam: Boom, 2013. 
  • Naumann, Karl Gottfried. Genealogische geschichte der Europäischen staaten als hülfsmittel bei Historischen studien und zum Gebrauch höherer Lehranstalten. F. Mauke, 1855. 
  • Palmer, Alan. Napoleón and Marie Louise: The Emperor's Second Wife (en anglès). St. Martin's Press, 2001. 
  • Rady, Martyn. The Habsburgs: To Rule the World. Basic Books, 2020.
  • Wandruszka, Adam. The House of Habsburg: Six Hundred Years of a European Dynasty. Doubleday, 1964 (Greenwood Press, 1975).

Vegeu també Modifica

Enllaços externs Modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia dels Habsburg
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dinastia_dels_Habsburg&oldid=32526942»