Prússia

**Preußen**
**Prússia**
Bandera	Escut
	Lema nacional: Suum cuique (a cadascú el que és seu)
	Prússia en la seva màxima extensió dins de l'Imperi alemany
Informació
Capital	Königsberg i posteriorment Berlín
Idioma oficial	Alemany
Altres idiomes	Prussià
Religió	Protestantisme i catolicisme
Moneda	Reichsthaler (en) i Prussian thaler (en)
Geografia
Superfície	1939: 297.007 km²
Població	1939 (est.): 41.915.000 (Densitat: 141,1 h/km²)
Període històric
Establiment	1525
Unió amb Brandenburg	27 d'agost de 1618
Regne de Prússia	18 de gener de 1701
Estat lliure de Prússia	9 de novembre de 1918
Abolició de facto	30 de gener de 1934
Abolició de iure	1947
Política
Forma de govern	Monarquia/democràcia
Duc/Rei
• 1688-1713:	Frederic I de Prússia
• 1888-1918:	Guillem II de Prússia
Primer Ministre
• 1918-1920:	Paul Hirsch
• 1933-1945:	Hermann Göring
	Actualment el seu territori es troba repartit entre els següents estats: Alemanya, Polònia, Rússia, Lituània, Dinamarca, Bèlgica, República Txeca i Països Baixos.

Per a altres significats, vegeu «Prússia (desambiguació)».

Prússia - Preußen en alemany, Prūsa en prussià, Borussia, Prussia o Prutenia en llatí; Prusy en polonès, Prussija en rus, en lituà Prūsija ^[1] fou el més important dels antics estats alemanys, situat al nord de l'antiga Alemanya unificada. La superfície total arribà a ser de 292.800 km²^[1] durant el II Reich alemany (1871-1918). La Prússia originària s'originà a les ribes del mar Bàltic als actuals estats de Lituània, Polònia i Rússia, i visqué al llarg de la seva existència una important voràgine expansionista cap a l'Alemanya renana, a l'oest.

PrecedentsModifica

Històricament parlant, els orígens de Prússia es troben a l'actual ciutat de Kaliningrad (en alemany Königsberg), a la riba de la mar Bàltica a l'actual Rússia: el 1226, el duc Conrad I de Masòvia, per tal de fer front als múltiples atacs de prussians i borussians, cridà a l'anomenat Orde Teutònic, que combaté als atacants però també desplaçà els qui l'havien sol·licitat.^[1]

Al llarg dels segles XIII i xiv es visqué un període de repoblament de la zona amb gent portada d'Alemanya i es bastiren nombroses fortaleses a la vegada que es crearen noves ciutats.

Al llarg de les nombroses lluites del segle xv, l'Estat Prussià s'hagué de convertir en feu del rei polonès jurant-li fidelitat.

El 1525, el gran mestre de l'Orde Teutònic, Albert de Hohenzollern, s'adherí a la Reforma protestant, secularitzà l'Orde i convertí els territoris teutònics d'un estat teocràtic a un ducat hereditari.^[1]

El 1618, a la mort d'Albert Frederic de Hohenzollern (fill d'Albert de Hohenzollern), el feu polonès de Prússia passà en herència a mans de l'elector de Brandenburg Joan Segimon (d'una altra branca de la dinastia dels Hohenzollern), així es van unir la marca de Brandenburg i el ducat de Prússia.^[1]

L'enèrgic duc-elector Frederic Guillem I sostragué Prússia del feudatge polonès pel Tractat de Wehlau (1657) i la pau d'Oliwa (1660), tot reforçant-hi els seus poders en detriment de les assemblees de burgesos i de notables.

Malgrat les posteriors adquisicions de Pomerània (1648 i 1720), no s'aconseguí fer de Prússia i Brandenburg un sol bloc territorial.

EstablimentModifica

Frederic III (elector de Brandenburg des del 1688), gràcies al suport de l'emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, esdevingué rei de Prússia l'any 1701 com a Frederic I de Prússia.^[1]

Voltaire en la cort de Sanssouci

No obstant això, no fou fins a la Guerra de Successió Espanyola i la seva fi mitjançant el Tractat d'Utrecht que Prússia fou confirmada com un regne. Frederic Guillem I, segon rei de Prússia (1713-1740), va transformar al seu regne en una potència militar. Es va veure embolicat en la disputa pel territori de Pomerània enfront de Suècia, part de la qual li va ser lliurada mitjançant el Tractat d'Estocolm l'any 1720. Va instaurar una cort austera i eficaç, centralitzant l'administració financera. Frederic sempre vestia uniforme militar i va dedicar gran part dels seus recursos al desenvolupament de l'exèrcit. La creació de la Guàrdia de Potsdam va ser el seu assoliment major en aquesta àrea. El seu fill i successor, Frederic II el Gran,^[1] es va aliar amb França (1740), aprofitant les dificultats de Maria Teresa per a afirmar-se en el tron austríac i es va annexar Silèsia a costa de la Casa d'Àustria, el que va deslligar la Guerra de Successió Austríaca (1740-48), al final de la qual va obligar Maria Teresa a reconèixer l'annexió de Silèsia (25.000 km² i 125.000 habitants) per part de Prússia. Durant aquesta dècada va formar un exèrcit de 150.000 homes que va convertir Prússia en el país militarment més preparat del món.

Àustria, França, Rússia i Suècia es van aliar contra Prússia per a frenar el seu desenvolupament. Va començar la Guerra dels Set Anys en la qual Prússia només comptava amb el feble suport d'Anglaterra, cosa que la va dur gairebé a sofrir la derrota, però després va rebre el suport de Rússia, gràcies a Caterina la Gran, amb la qual es va repartir Polònia. En 1806 els triomfs de Napoleó Bonaparte contra Prússia en el marc de les guerres Napoleòniques i la instauració de la Confederació del Rin van posar fi al sistema polític multipolar del Sacre Imperi Romanogermànic. L'ocupació francesa va acabar en 1808, les tropes van abandonar Prússia després de la Convenció de París, sota la condició que l'exèrcit prussià es limités a un total de 42.000 homes.

A partir de llavors començà una cursa d'adquisicions territorials que la portaren l'any 1871 a encapçalar la unificació alemanya.

Lluita per l'hegemonia alemanyaModifica

L'any 1815, amb la derrota de l'emperador francès, Prússia es va annexar Renània segons establí el Congrés de Viena i els prínceps alemanys van crear la Confederació Germànica de 39 estats independents, llevat en el camp de la política exterior. Dintre d'aquests estats, Àustria i Prússia s'erigirien com a dominants i es perfilava novament una confrontació entre ells. En 1834 Prússia va instaurar la Unió Duanera del Nord d'Alemanya (Zollverein) de la qual Àustria en va quedar exclosa. En deu anys es va duplicar el comerç entre els seus components. En 1864, Àustria i Prússia van estar aliades en la Guerra dels Ducats contra Dinamarca. D'acord amb el que estableix la Convenció de Gastein, el Ducat de Holstein va quedar sota domini d'Àustria, i els de Slesvig i Lauenburg sota Prússia, però cap dels dos països va quedar satisfet amb l'acord.

Territori prussià abans del 1905

A l'octubre de 1865, en una entrevista a Biarritz, el canceller prussià Otto von Bismarck va obtenir de Napoleó III que França es mantingués al marge d'un previsible conflicte austroprussià, mentre que Prússia es comprometia a donar suport al nounat Regne d'Itàlia per a aconseguir l'annexió de la zona de Venècia. Napoleó va pensar que el conflicte seria llarg i li brindaria l'oportunitat d'actuar de mitjancer i tal vegada aconseguir avantatges territorials. L'emperador es va comprometre a intervenir davant els italians, el que es va aconseguir amb l'aliança ofensiva-defensiva contra Àustria signada a l'abril de 1866. El canceller Bismarck va entorpir deliberadament la gestió de l'administració austríaca de Holstein i va enviar tropes a aquest ducat, quan Àustria va protestar davant la Dieta de Frankfurt (assemblea de la Confederació) i després d'assegurar-se la neutralitat de Rússia, i comptant amb la seva aliança amb el regne d'Itàlia. Baviera, Hannover, Hesse-Kassel, Saxònia, Württemberg i altres estats van donar a Àustria.

La disputa entre Àustria i Prússia per l'hegemonia de la unificació alemanya es va resoldre en 1866, amb la victòria de Prússia en la Guerra de les Set Setmanes. Aquesta unificació es va donar al voltant de la Confederació d'Alemanya del Nord, concebuda per Bismarck, i que també va servir per a contenir el liberalisme. El Reichstag va ser inaugurat al febrer de 1867.

Imperi alemanyModifica

Article principal: Imperi alemany

Guillem I és proclamat Kàiser

La Guerra francoprussiana va esclatar en 1870. La victòria definitiva assolida per Prússia sobre els exèrcits de Napoleó III en aquest conflicte va ser la culminació que va permetre la unificació alemanya sota l'Imperi alemany liderat definitivament per Prússia. El rei Guillem va passar a convertir-se en kàiser Guillem I, oficialment en una cerimònia feta a la Sala dels Miralls del Palau de Versalles. Dins d'aquest segon Imperi Alemany (1871-1918), Prússia va seguir sent un regne, i els seus reis eren al mateix temps emperadors d'Alemanya. A partir d'aquest punt i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, la història d'Alemanya i la història de Prússia es confonen. Amb la derrota a la Primera Guerra Mundial, l'any 1918 Guillem II, abdicà i s'exilià, després que Alemanya capitulés en la guerra. Prússia perdé la seva dignitat de reialme i es convertí en l'Estat Lliure de Prússia (Freistaat Preußen) dins de la República de Weimar (1919-1933), la primera república alemanya.