Prússia
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Prússia (alemany Preußen, prussià: Prūsa, llatí: Borussia, Prussia o Prutenia; polonès Prusy; rus Prussija; lituà Prūsija)[1] fou el més important dels antics estats alemanys, situat al nord de l'antiga Alemanya unificada. La superfície total arribà a ser de 292.800 km²[1] durant el II Reich alemany (1871-1918). La Prússia originària s'originà a les ribes del mar Bàltic als actuals estats de Lituània, Polònia i Rússia, i visqué al llarg de la seva existència una important voràgine expansionista cap a l'Alemanya renana, a l'oest.
| |||||
|
| |||||
| |||||
| Lema nacional: Suum cuique (a cadascú el que és seu) | |||||
.svg) Prússia en la seva màxima extensió dins de l'Imperi alemany | |||||
| Informació | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Capital | Königsberg i posteriorment Berlín | ||||
| Idioma oficial | Alemany | ||||
| Altres idiomes | Prussià | ||||
| Religió | Protestantisme i catolicisme | ||||
| Geografia | |||||
| Superfície | 1939 : 297.007 km2 | ||||
| Població | 1939 est.: 41.915.000 (Densitat: 141,1 h/km²) | ||||
| Període històric | |||||
| Establiment | 1525 | ||||
| Unió amb Brandenburg | 27 d'agost de 1618 | ||||
| Regne de Prússia | 18 de gener de 1701 | ||||
| Estat lliure de Prússia | 9 de novembre de 1918 | ||||
| Abolició de facto | 30 de gener de 1934 | ||||
| Abolició de iure | 1947 | ||||
| Política | |||||
| Forma de govern | Monarquia/democràcia | ||||
| Duc/Rei | |||||
| • 1688-1713: | Frederic I de Prússia | ||||
| • 1888-1918: | Guillem II de Prússia | ||||
| Primer Ministre | |||||
| • 1918-1920: | Paul Hirsch | ||||
| • 1933-1945: | Hermann Göring | ||||
| Actualment el seu territori es troba repartit entre els següents estats: Alemanya, Polònia, Rússia, Lituània, Dinamarca, Bèlgica, República Txeca i Països Baixos. | |||||
 | |||||
.svg)
.png)
OrigenModifica
Històricament parlant, els orígens de Prússia es troben a l'actual ciutat de Kaliningrad (en alemany Königsberg), a la riba de la mar Bàltica a l'actual Rússia: el 1226, el duc Conrad I de Masòvia, per tal de fer front als múltiples atacs de prussians i borussians, cridà a l'anomenat Orde Teutònic, que combaté als atacants però també desplaçà els qui l'havien sol·licitat.[1]
Al llarg dels segles XIII i XIV es visqué un període de repoblament de la zona amb gent portada d'Alemanya i es bastiren nombroses fortaleses a la vegada que es crearen noves ciutats.
Al llarg de les nombroses lluites del segle XV, l'Estat Prussià s'hagué de convertir en feu del rei polonès jurant-li fidelitat.
El 1525, el gran mestre de l'Orde Teutònic, Albert de Hohenzollern, s'adherí a la Reforma protestant, secularitzà l'Orde i convertí els territoris teutònics d'un estat teocràtic a un ducat hereditari.[1]
Brandenburg i Prússia (1618-1701)Modifica
El 1618, a la mort d'Albert-Frederic de Hohenzollern (fill d'Albert de Hohenzollern), el feu polonès de Prússia passà en herència a mans de l'elector de Brandenburg Joan Segimon (d'una altra branca de la família dels Hohenzollern), així es van unir la marca de Brandenburg i el ducat de Prússia.[1]
L'enèrgic duc-elector Frederic Guillem I sostragué Prússia del feudatge polonès pel Tractat de Wehlau (1657) i la pau d'Oliwa (1660), tot reforçant-hi els seus poders en detriment de les assemblees de burgesos i de notables.
Malgrat les posteriors adquisicions de Pomerània (1648 i 1720), no s'aconseguí fer de Prússia i Brandenburg un sol bloc territorial.
Regne de Prússia (1701-1918)Modifica
Frederic III (elector de Brandenburg des del 1688), gràcies al suport de l'emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, esdevingué rei de Prússia l'any 1701 com a Frederic I de Prússia.[1]
No obstant això, no fou fins a la Guerra de Successió Espanyola i la seva fi mitjançant el tractat d'Utrecht que Prússia fou confirmada com un regne. Frederic Guillem I, segon rei de Prússia (1713-1740), va transformar al seu regne en una potència militar. Es va veure embolicat en la disputa pel territori de Pomerània enfront de Suècia, part de la qual li va ser lliurada mitjançant el Tractat d'Estocolm l'any 1720. Va instaurar una cort austera i eficaç, centralitzant l'administració financera. Frederic sempre vestia uniforme militar i va dedicar gran part dels seus recursos al desenvolupament de l'exèrcit. La creació de la Guàrdia de Potsdam va ser el seu assoliment major en aquesta àrea. El seu fill i successor, Frederic II el Gran,[1] es va aliar amb França (1740), aprofitant les dificultats de Maria Teresa per a afirmar-se en el tron austríac i es va annexar Silèsia a costa de la Casa d'Àustria, el que va deslligar la Guerra de Successió Austríaca (1740-48), al final de la qual va obligar Maria Teresa a reconèixer l'annexió de Silèsia (25.000 km² i 125.000 habitants) per part de Prússia. Durant aquesta dècada va formar un exèrcit de 150.000 homes que va convertir Prússia en el país militarment més preparat del món.
Àustria, França, Rússia i Suècia es van aliar contra Prússia per a frenar el seu desenvolupament. Va començar la Guerra dels Set Anys en la qual Prússia només comptava amb el feble suport d'Anglaterra, cosa que la va dur gairebé a sofrir la derrota, però després va rebre el suport de Rússia, gràcies a Caterina la Gran, amb la qual es va repartir Polònia. En 1806 els triomfs de Napoleó Bonaparte contra Prússia en el marc de les guerres Napoleòniques i la instauració de la Confederació del Rin van posar fi al sistema polític multipolar del Sacre Imperi Romanogermànic. L'ocupació francesa va acabar en 1808, les tropes van abandonar Prússia després de la Convenció de París, sota la condició que l'exèrcit prussià es limités a un total de 42.000 homes.
A partir de llavors començà una cursa d'adquisicions territorials que la portaren l'any 1871 a encapçalar la unificació alemanya.
Lluita per l'hegemonia alemanyaModifica
L'any 1815, amb la derrota de l'emperador francès, Prússia es va annexar Renània segons establí el Congrés de Viena i els prínceps alemanys van crear la Confederació Germànica de 39 estats independents, llevat en el camp de la política exterior. Dintre d'aquests estats, Àustria i Prússia s'erigirien com a dominants i es perfilava novament una confrontació entre ells. En 1834 Prússia va instaurar la Unió Duanera del Nord d'Alemanya (Zollverein) de la qual Àustria en va quedar exclosa. En deu anys es va duplicar el comerç entre els seus components. En 1864, Àustria i Prússia van estar aliades en la Guerra dels Ducats contra Dinamarca. D'acord amb el que estableix la Convenció de Gastein, el Ducat de Holstein va quedar sota domini d'Àustria, i els de Slesvig i Lauenburg sota Prússia, però cap dels dos països va quedar satisfet amb l'acord.
.jpg)
A l'octubre de 1865, en una entrevista a Biarritz, el canceller prussià Otto von Bismarck va obtenir de Napoleó III que França es mantingués al marge d'un previsible conflicte austroprussià, mentre que Prússia es comprometia a donar suport al nounat Regne d'Itàlia per a aconseguir l'annexió de la zona de Venècia. Napoleó va pensar que el conflicte seria llarg i li brindaria l'oportunitat d'actuar de mitjancer i tal vegada aconseguir avantatges territorials. L'emperador es va comprometre a intervenir davant els italians, el que es va aconseguir amb l'aliança ofensiva-defensiva contra Àustria signada a l'abril de 1866. El canceller Bismarck va entorpir deliberadament la gestió de l'administració austríaca de Holstein i va enviar tropes a aquest ducat, quan Àustria va protestar davant la Dieta de Frankfurt (assemblea de la Confederació) i després d'assegurar-se la neutralitat de Rússia, i comptant amb la seva aliança amb el regne d'Itàlia. Baviera, Hannover, Hesse-Kassel, Saxònia, Württemberg i altres estats van donar a Àustria.
La disputa entre Àustria i Prússia per l'hegemonia de la unificació alemanya es va resoldre en 1866, amb la victòria de Prússia en la Guerra de les Set Setmanes. Aquesta unificació es va donar al voltant de la Confederació d'Alemanya del Nord, concebuda per Bismarck, i que també va servir per a contenir el liberalisme. El Reichstag va ser inaugurat al febrer de 1867.
Imperi alemanyModifica
La Guerra francoprussiana va esclatar en 1870. La victòria definitiva assolida per Prússia sobre els exèrcits de Napoleó III en aquest conflicte va ser la culminació que va permetre la unificació alemanya sota l'Imperi alemany liderat definitivament per Prússia. El rei Guillem va passar a convertir-se en kàiser Guillem I, oficialment en una cerimònia feta a la Sala dels Miralls del Palau de Versalles. Dins d'aquest segon Imperi Alemany (1871-1918), Prússia va seguir sent un regne, i els seus reis eren al mateix temps emperadors d'Alemanya. A partir d'aquest punt i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, la història d'Alemanya i la història de Prússia es confonen.
Vegeu també: Reis de Prússia
Banderes de les províncies de PrússiaModifica
Bandera de Pomerània Oriental
Bandera de la Marca de Posen.
Bandera la província de Brandenburg
Bandera de la Província de Hannover
Bandera de la Província de Hesse-Nassau
Bandera de la Província de Hohenzollern
Bandera de la Província de l'Alta Silèsia
Bandera de Prússia Oriental
Bandera de la Renània
Bandera la Província de Saxònia
Bandera de la Baixa Silèsia
Bandera de Slesvig Holstein
Bandera de la Vesfàlia
Bandera de la Província de Prússia Occidental
Antic estendard prussià
.svg)
Prússia després dels HohenzollernModifica
L'any 1918 Guillem II, abdicà i s'exilià, després que Alemanya capitulés en la guerra. Prússia perdé la seva dignitat de reialme i es convertí en l'Estat Lliure de Prússia (Freistaat Preußen) dins de la República de Weimar (1919-1933), la primera república alemanya. Endemés, el Tractat de Versalles estipula l'annexió de gran part del territori de Prússia a la recentment restablerta Polònia. Danzig i Memel (ciutats prussianes del Bàltic) van ser declarades ciutats lliures. Aquestes mesures van dividir dràsticament el territori prussià, i van deixar Prússia oriental totalment separada de la resta d'Alemanya. La situació creada per aquesta divisió és un dels orígens directes de la Segona Guerra Mundial. El 24 d'octubre de 1938, el Govern alemany va sol·licitar al Govern de Polònia la devolució de la Ciutat lliure de Danzig (unida duanerament a Polònia) i el permís per a estendre una línia fèrria i una carretera a través del corredor polonès, sota l'estatut d'extraterritorialitat. Polònia va rebutjar la sol·licitud i d'aquesta forma es va precipitar la Invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, fet que va iniciar la Segona Guerra Mundial
Prússia subsistí com a territori autònom sota la República de Weimar fins al 1934, ja que les Lleis d'Unificació (1933-1935) del Tercer Reich li prengueren l'autonomia.
Dissolució de PrússiaModifica
Al final de la Segona Guerra Mundial, la major part de Prússia va passar a integrar el territori de Polònia -Pomerània-, mentre que la regió septentrional va ser annexada per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), incloent-hi Königsberg, que va ser rebatejada com Kaliningrad, en homenatge a Mikhaïl Kalinin. Per decisió dels Aliats, el 1947 Prússia com a unitat administrativa i Estat alemany és declarada oficialment dissolta.
El 1949 el territori prussià que va passar a ser part de l'Alemanya Oriental, va ser dividit administrativament entre Brandenburg, Saxònia-Anhalt i Mecklemburg-Pomerània Occidental. Aquest mateix any les forces d'ocupació en l'oest del país també realitzen una divisió administrativa, creant els estats de Rin del Nord-Westfàlia (RNW), Baixa Saxònia, Hessen, Renània-Palatinat, Slesvig-Holstein i Baden-Württemberg.
Retorn de PrússiaModifica
Després de la reunificació alemanya, diversos entusiastes han llançat el projecte per a retornar-li oficialment el nom de Prússia a la regió compresa pels estats de Berlín i Brandenburg. En 1996 en un referèndum la majoria dels habitants de Brandenburg es pronunciaren en contra de la fusió dels dos estats, mentre que els de Berlín ho fan a favor. Malgrat el revés, la iniciativa sobre la fusió ha continuat i es té prevista la seva realització definitiva per a l'any 2009 després de ser novament sotmesa a referèndum. No obstant això no és segur que de ser aprovada la fusió, el nou estat resultant d'ella rebi el nom de Prússia i se sospesa la possibilitat d'anomenar-lo simplement Berlín-Brandenburg. També es projecta reconstruir el Palau Reial de Berlín, on residiren els Hohenzollern fins a 1918. Mentre la regió continua endarrerida econòmicament pel que fa a antics sectors de Prússia situats en l'occident d'Alemanya, malgrat les contínues subvencions del govern federal i la Unió Europea.
ReferènciesModifica
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Prússia |
- Preussen-Chronik: Pàgina dedicada a Prússia. Conté mapes evolutius, imatges, vídeos i gravacions sonores (alemany)