El lituà (lietuvių kalba) és una llengua bàltica (amb el letó, són els dos darrers membres d'aquesta família) parlada per uns tres milions de persones, 2,8 milions dels quals a Lituània. És llengua oficial a Lituània i també a la Unió Europea arran de l'adhesió d'aquest país l'1 de maig de 2004.

Infotaula de llenguaLituà
lietuvių kalba
Tipusllengua i llengua viva Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants3 milions
Parlants nadius4.000.000 Modifica el valor a Wikidata
Oficial aLituània i la Unió Europea.
Autòcton deRiba est del Bàltic
EstatLituània
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües balto-eslaves
llengües bàltiques
llengües bàltiques orientals Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Institució de normalitzacióComissió de la Llengua Lituana Modifica el valor a Wikidata
Estudiat perLithuanian studies (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-1lt
ISO 639-2lit
ISO 639-3lit Modifica el valor a Wikidata
SILlit
Glottologlith1251 Modifica el valor a Wikidata
Linguasphere54-AAA-a Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuelit Modifica el valor a Wikidata
ASCL3102 Modifica el valor a Wikidata
IETFlt Modifica el valor a Wikidata

Sembla que el lituà és una de les llengües indoeuropees que menys ha evolucionat des del teòric protoindoeuropeu i és, per tant, una de les més estudiades pels lingüistes.

Localització geogràfica dels locutors modifica

Parlat a Nombre de locutors
  • 2.998.825 el 2002
  • 70.000
  • 35.000
  • 30.000
  • 20.000
  • 10.964
  • 10.031
  • 10 000
  • 1 601
  • 1 040
  • 472
  • 430
  • 310
  • 224

Els dialectes lituans modifica

El lituà consta de dos dialectes (en lituà tarmės): l'aukštaičių (al centre i a l'est de l'estat) i el zemaičių/zemaitiu (samoguitià, a l'oest). Hi ha diferències significatives entre el lituà estàndard i el samoguitià. El dialecte samoguitià modern es va formar durant els segles xiii i xvi influenciat per la llengua curoniana.

Aquests dialectes lituans es divideixen en subdialectes (patarmės). Tots dos dialectes tenen 3 subdialectes. El samoguitià té una varietat oriental, una de septentrional i una altra de meridional; l'aukštaitià presenta un grup occidental (suvalkiečiai), un de meridional (dzūkai) i un altre d'oriental. Òbviament cada subdialecte es divideix després en varietats més reduïdes: els parlars (šnektos).

El lituà estàndard es fonamenta essencialment sobre els dialectes aukštaitians occidentals.

Alfabet modifica

Com moltes llengües indoeuropees, el lituà empra un alfabet llatí modificat, que consta de 32 lletres:

Vocals modifica

Majúscules A Ą E Ę Ė I Į Y O U Ų Ū
Minúscules a ą e ę ė i į y o u ų ū
AFI ɐ
ɐː
ɐː æ
æː
æː i
o
u

Consonants modifica

Majúscules B C Č D F G H J K L M N P R S Š T V Z Ž
Minúscules b c č d f g h j k l m n p r s š t v z ž
AFI b ʦ ʧ d f ɡ ɣ j k l m n p r s ʃ t ʋ z ʒ

Gramàtica modifica

El lituà és una llengua flexiva, en què les relacions entre les parts de l'oració i les seves funcions s'expressen per nombroses flexions.

Hi ha dos gèneres, el masculí (draugas, amic) i el femení (draugė, amiga). No hi ha neutre, tot i que hi ha algunes formes que deriven d'un gènere neutre primitiu, sobretot adjectius atributius. Tenen un accent lèxic lliure i mòbil, caracteritzats per un accent entonatiu.

Té cinc declinacions per als substantius: tres per als adjectius i tres conjugacions verbals. Tots els verbs tenen present, passat, passat iteratiu i futur d'indicatiu, mode subjuntiu (o condicional) i mode imperatiu (ambdós sense distinció de temps), així com infinitiu.

Aquestes formes, excepte l'infinitiu, són conjugatives, i tenen dues persones del singular, dues del plural i una forma de tercera persona comuna per a ambdós nombres. El lituà té el sistema de participis més ric de totes les llengües indoeuropees, i té participis derivats de tots els temps amb diferents formes actives i passives, i diverses formes del gerundi. Els substantius i altres paraules declinables tenen set casos: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, instrumental, locatiu i vocatiu.

En els textos lituans més antics podem trobar tres varietats addicionals del cas locatiu: l'il·latiu, l'adhesiu i l'adlatiu. El més comú és l'il·latiu, que encara sobreviu en la llengua estàndard, en algunes expressions. Els altres dos casos estan pràcticament extints.

La primera gramàtica prescriptiva de lituà fou escrita en llatí per Daniel Klein i fou publicada a Kaliningrad l'any 1653.

El primer Compendi de la llengua lituana fou publicat l'any 1856/57 per August Schleicher, professor de la Universitat de Praga.

Pare Nostre modifica

El Pare Nostre en lituà.

Tėve Mūsų, kuris esi dangujè!
Teesie šveñtas tàvo vardas,
Teateinie tàvo karalystė,
Teesie tàvo valià
Kaip danguje, taip ir žemėje.
Kasdienės mūsų dúonos dúok mùms šiañdien
Ir atlèisk mums mūsų kaltès,
kaip ir mes atleidžiame sàvo kaltiniñkams.
Ir neléisk musu gùndyti,
bèt gélbėk mùs nuo pikto. Amen.

Enllaços externs modifica

Referències modifica

Hi ha una edició en lituà de la Viquipèdia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lituà