Lituà
El lituà (lietuvių kalba) és una llengua bàltica (amb el letó, són els dos darrers membres d'aquesta família) parlada per uns tres milions de persones, 2,8 milions dels quals a Lituània. És llengua oficial a Lituània i també a la Unió Europea arran de l'adhesió d'aquest país l'1 de maig de 2004.
| lietuvių kalba | |
|---|---|
| Tipus | llengua i llengua viva  |
| Ús | |
| Parlants | 3 milions |
| Parlants nadius | 4.000.000 |
| Oficial a | Lituània i la Unió Europea. |
| Autòcton de | Riba est del Bàltic |
| Estat | Lituània |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües balto-eslaves llengües bàltiques llengües bàltiques orientals | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
| Institució de normalització | Comissió de la Llengua Lituana |
| Estudiat per | Lithuanian studies (en)  |
| Codis | |
| ISO 639-1 | lt |
| ISO 639-2 | lit |
| ISO 639-3 | lit |
| SIL | lit |
| Glottolog | lith1251 |
| Linguasphere | 54-AAA-a |
| Ethnologue | lit |
| ASCL | 3102 |
| IETF | lt |
Sembla que el lituà és una de les llengües indoeuropees que menys ha evolucionat des del teòric protoindoeuropeu i és, per tant, una de les més estudiades pels lingüistes.
Localització geogràfica dels locutors Modifica
| Parlat a | Nombre de locutors | ||
| |||
Els dialectes lituans Modifica
El lituà consta de dos dialectes (en lituà tarmės): l'aukštaičių (al centre i a l'est de l'estat) i el zemaičių/zemaitiu (samoguitià, a l'oest). Hi ha diferències significatives entre el lituà estàndard i el samoguitià. El dialecte samoguitià modern es va formar durant els segles xiii i xvi influenciat per la llengua curoniana.
Aquests dialectes lituans es divideixen en subdialectes (patarmės). Tots dos dialectes tenen 3 subdialectes. El samoguitià té una varietat oriental, una de septentrional i una altra de meridional; l'aukštaitià presenta un grup occidental (suvalkiečiai), un de meridional (dzūkai) i un altre d'oriental. Òbviament cada subdialecte es divideix després en varietats més reduïdes: els parlars (šnektos).
El lituà estàndard es fonamenta essencialment sobre els dialectes aukštaitians occidentals.
Alfabet Modifica
Com moltes llengües indoeuropees, el lituà empra un alfabet llatí modificat, que consta de 32 lletres:
Vocals Modifica
| Majúscules | A | Ą | E | Ę | Ė | I | Į | Y | O | U | Ų | Ū |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Minúscules | a | ą | e | ę | ė | i | į | y | o | u | ų | ū |
| AFI | ɐ ɐː |
ɐː | æ æː |
æː | eː | i | iː | iː | oː o |
u | uː | uː |
Consonants Modifica
| Majúscules | B | C | Č | D | F | G | H | J | K | L | M | N | P | R | S | Š | T | V | Z | Ž |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Minúscules | b | c | č | d | f | g | h | j | k | l | m | n | p | r | s | š | t | v | z | ž |
| AFI | b | ʦ | ʧ | d | f | ɡ | ɣ | j | k | l | m | n | p | r | s | ʃ | t | ʋ | z | ʒ |
Gramàtica Modifica
El lituà és una llengua flexiva, en què les relacions entre les parts de l'oració i les seves funcions s'expressen per nombroses flexions.
Hi ha dos gèneres, el masculí (draugas, amic) i el femení (draugė, amiga). No hi ha neutre, tot i que hi ha algunes formes que deriven d'un gènere neutre primitiu, sobretot adjectius atributius. Tenen un accent lèxic lliure i mòbil, caracteritzats per un accent entonatiu.
Té cinc declinacions per als substantius: tres per als adjectius i tres conjugacions verbals. Tots els verbs tenen present, passat, passat iteratiu i futur d'indicatiu, mode subjuntiu (o condicional) i mode imperatiu (ambdós sense distinció de temps), així com infinitiu.
Aquestes formes, excepte l'infinitiu, són conjugatives, i tenen dues persones del singular, dues del plural i una forma de tercera persona comuna per a ambdós nombres. El lituà té el sistema de participis més ric de totes les llengües indoeuropees, i té participis derivats de tots els temps amb diferents formes actives i passives, i diverses formes del gerundi. Els substantius i altres paraules declinables tenen set casos: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, instrumental, locatiu i vocatiu.
En els textos lituans més antics podem trobar tres varietats addicionals del cas locatiu: l'il·latiu, l'adhesiu i l'adlatiu. El més comú és l'il·latiu, que encara sobreviu en la llengua estàndard, en algunes expressions. Els altres dos casos estan pràcticament extints.
La primera gramàtica prescriptiva de lituà fou escrita en llatí per Daniel Klein i fou publicada a Kaliningrad l'any 1653.
El primer Compendi de la llengua lituana fou publicat l'any 1856/57 per August Schleicher, professor de la Universitat de Praga.
Pare Nostre Modifica
El Pare Nostre en lituà.
Tėve Mūsų, kuris esi dangujè!
Teesie šveñtas tàvo vardas,
Teateinie tàvo karalystė,
Teesie tàvo valià
Kaip danguje, taip ir žemėje.
Kasdienės mūsų dúonos dúok mùms šiañdien
Ir atlèisk mums mūsų kaltès,
kaip ir mes atleidžiame sàvo kaltiniñkams.
Ir neléisk musu gùndyti,
bèt gélbėk mùs nuo pikto. Amen.
Enllaços externs Modifica
Referències Modifica
| Hi ha una edició en lituà de la Viquipèdia |
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lituà |