Obre el menú principal

Dalmau de Queralt i de Codina

(S'ha redirigit des de: Dalmau III de Queralt)

Dalmau de Queralt i de Codina, conegut com a Dalmau III de Queralt, (15 de setembre de 1593 al castell de Catllar - 7 de juny de 1640 a Barcelona). va ser comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya

Infotaula de personaDalmau de Queralt i de Codina
Dalmau de Queralt.jpg
Biografia
Naixement c. 1593
Mort 7 juny 1640 (46/47 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupació Oficial
Rang militar general
Altres
Títol Comte
Modifica les dades a Wikidata

Fou el segon comte de Santa Coloma de Queralt i baró de Ponts, després de succeir el seu pare, Pere VIII de Queralt i d'Icard. Va ser virrei de Catalunya amb Felip IV i va morir durant les revoltes del Corpus de Sang. El seu assassinat va ser l'espurna de la Guerra dels Segadors.

Antecedents familiarsModifica

Dalmau de Queralt era fill de Pere de Queralt, primer comte de Santa Coloma, i la seva esposa, Maria Codina i Cardona. El seu pare accedí al títol quan Felip III va celebrar corts a Barcelona i des de Tarragona va expedir una cèdula, gràcies a la qual don Pedro va esdevenir el primer comte de Santa Coloma de Queralt. Aquest títol representava un gran reconeixement car a Catalunya només hi havia deu comtes i un duc (el de Cardona).[1]

Era nét, per via paterna, del baró Guerau de Queralt i Cardona i la torrenca Comtesina d'Icart i Agustín. Els avis materns foren Bernat de Codina i la dama Rafaela de Cardona.

En Dalmau era el segon fill del matrimoni. Tot i això va heretar els drets del primogènit quan aquest va morir a l'edat de 12 anys.

Núpcies i descendentsModifica

L'any 1612, la seva mare va renunciar a l'herència en favor del seu fill Dalmau. Aquest, amb només dinou anys, va passar a ser l'hereu; fet que va contribuir que fos casat per poders amb la noble sarda Joana d'Alagó i Requesens, cinc anys més gran que ell, i a qui no havia vist mai. A partir del casament, el matrimoni es traslladà a Santa Coloma de Queralt.

Amb la Joana d'Alagó va tenir els següents fills:

Dalmau III, virrei de CatalunyaModifica

 
Font de les Canelles de Santa Coloma de Queralt, construïda el 1614 per Dalmau III

Dalmau III tenia una opinió divergent a la política de Gaspar de Guzmán y Pimentel durant les Corts de 1626. El 1630 va anar a la guerra d'Itàlia. El 1637 va rebutjar el càrrec d'ambaixador a la República de Venècia. El 1638 va ser nomenat lloctinent general de Catalunya, en substitució del germà del rei, l'infant Ferran d'Espanya, cardenal i governador dels Països Baixos, per buscar un acostament amb les institucions catalanes. Per altra banda, a nivell local va manar construir una de les joies arquitectòniques de Santa Coloma: les fonts de Canelles. Finalment, el 1638 va ser nomenat virrei de Catalunya, a càrrec de Felip IV de Castella.

Però el context polític era difícil: Catalunya era el teatre de les operacions militars entre els francesos i les tropes hispàniques dins de la Guerra dels 30 anys. A més, les necessitats militars i econòmiques de la Corona l'obligaren a gastar diners per mantenir les tropes i reparar les fortificacions, fer lleves per a la defensa del Principat així com per a la guerra d'Itàlia.

L'estiu de 1640, per ordre de Madrid, Catalunya hagué d'hostatjar l'exèrcit. Els pagesos, escanyats econòmicament, havien d'aguantar i mantenir uns soldats que cometien agressions i violacions. El virrei Dalmau no va aconseguir fer res al respecte i això provocà que les guspires s'anessin alimentant.[1] A més, diputats com Francesc de Tamarit i consellers com Vergós i Serra foren arrestats, aquest últim a propòsit dels allotjaments i les lleves. Amb tot, va viatjar a Madrid per demanar al rei que els Terços espanyols sortissin del Rosselló i la Cerdanya, ja que el poble estava a punt de sublevar-se. Intentava, doncs, mitjançar entre el rei i la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent. Tanmateix no va obtenir gaire èxit, ja que el monarca volia que els catalans se li unissin per lluitar contra França, però aquest demanaven mantenir els furs i privilegis de la Corona d'Aragó.

El virrei estava, doncs, enfrontat amb la resistència del Principat i alhora, hagué de sofrir crítiques de Madrid arran de la caiguda de Salses el 1639 a mans dels francesos. No va servir de res haver decretat un edicte de sometent general, ja que quedà sense efecte perquè, mentre es reunia el sometent,[2] el 6 de gener de 1640 les tropes franceses es van rendir.[3] En aquest context, va fer retirar les tropes establertes al nord de Catalunya cap a la costa, entre Palamós i Barcelona, però a canvi creava un impost fix per sojornar les tropes. Tamarit fou empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Però, camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat[4] juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Els revoltats, acampats a Sant Celoni, prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats pel virrei de Catalunya, i aquest decidí evacuar el Rosselló, i, en no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord sortint el 27 de maig, va cremar Montiró el 30 de maig, i va refugiar-se a la ciutadella de Roses l'endemà.[5]

En arribar notícies d'un incident a Santa Coloma de Farners, Dalmau va ordenar cremar completament la vila amb la voluntat de mantenir la seva autoritat. Però la revolta popular va escampar-se per Catalunya. El 7 de juny (Corpus de Sang) va arribar a Barcelona una munió de pagesos amb la finalitat de llogar-se per a la sega. Era la Diada de Corpus. Els revoltats acudeixen al palau del carrer ample de Dalmau III, actualment inexistent, cridant en contra d'ell i del rei. Quan els disturbis passen cap a la zona de les Rambles, el virrei fuig de casa seva cap a les Drassanes amb la fita d'escapar-se de la ciutat. Tanmateix els revoltats se n'assabenten i és descobert amagat a les Drassanes. Aconsegueix arribar a la platja, però allí, ferit i extenuat, és apunyalat. Dies després fou enterrat a la basílica de la Mercè de Barcelona en una fossa comuna sense enterrament ni un funeral dignes.[1] Amb la mort del virrei començava la Guerra dels Segadors.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Altarriba, Bet «Personatges de la Conca de Barberà: Dalmau III de Queralt». El Foradot, 85, 2014, pàg. 5-7.
  2. Recasens i Comes, Josep María. El Municipi I El Govern Municipal de La Ciutat de Tarragona: Segles XVI I XVII. Arola, 1998, p. 242. ISBN 8495134020. 
  3. Porta dels països catalans.com
  4. Massot i Muntaner, Josep; Pueyo, Salvador; Martorell, Oriol. Els segadors: himne nacional de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 1993, p.19. ISBN 8478264647. 
  5. Elliott, John Huxtable. La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya. Universitat de València, 2006, p.434. ISBN 843706344. 

Enllaços externsModifica