Alexandre I de Parma

Alexandre Farnese o Alexandre I de Parma (Roma, Estats Pontificis, 27 d'agost de 1545 - Arràs, Països Baixos espanyols, 3 de desembre de 1592) fou el tercer Duc de Parma, càrrec que ostentà entre 1586 i 1592.

Infotaula de personaAlexandre I de Parma

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(it) Alessandro Farnese Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 agost 1545 Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Mort3 desembre 1592 Modifica el valor a Wikidata (47 anys)
Arràs Modifica el valor a Wikidata
SepulturaEsglésia de Santa Maria de la Steccata Modifica el valor a Wikidata
Governador dels Països Baixos espanyols
1578 – 1592
← Joan d'ÀustriaPierre-Ernest Ier de Mansfeld → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Complutense Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómilitar, diplomàtic, militant Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militargeneral Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra dels Vuitanta Anys i Guerra angloespanyola de 1585–1604 Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc Modifica el valor a Wikidata
FamíliaFarnese Modifica el valor a Wikidata
CònjugeMaria de Portugal i de Bragança (1566 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
FillsRanuccio I de Parma, Margarida de Parma i de Portugal, Odoard de Parma Modifica el valor a Wikidata
ParesOctavi I de Parma Modifica el valor a Wikidata  i Margarida de Parma Modifica el valor a Wikidata
Premis

Modifica el valor a Wikidata

Genealogia modifica

Va néixer el 1545 a la ciutat de Roma, capital dels Estats Pontificis, fill del duc Octavi I de Parma i Margarida de Parma. Fou net per línia paterna de Pere Lluís I de Parma i Girolama Orsini i per línia materna de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic i la seva amistançada Joana van der Gheynst.

Es casà l'11 de novembre de 1565 a la catedral de Brussel·les amb Maria de Portugal, filla d'Eduard de Portugal i Isabel de Bragança i neta de Manuel I de Portugal. D'aquesta unió nasqueren:

Joventut modifica

 
Imatge d'Alexandre Farnese.

Fou nebot de Felip II de Castella i Joan d'Àustria, al costat del qual s'educà a la cort castellana, i va desenvolupar una important tasca militar i diplomàtica al servei de la corona espanyola. Va lluitar en la Batalla de Lepant contra els turcs i als Països Baixos contra els rebels holandesos.[1]

Va acompanyar a la seva mare fins a la ciutat de Brussel·les quan aquesta va ser nomenada governadora dels Països Baixos.

Governador dels Països Baixos modifica

 
Estàtua eqüestre d'Alexandre I de Parma a Piacenza.

Van passar diversos anys abans que pogués demostrar el seu talent per a les operacions militars. Durant aquest temps els Països Baixos s'havien rebel·lat contra la corona espanyola i després de la mort de Lluís de Requesens, Joan d'Àustria fou nomenat governador el 1576. A la tardor de 1577 Alexandre Farnese va ser enviat en ajuda de Joan d'Àustria, arribant com comandant de l'exèrcit al capdavant dels terços amb els quals el gener de 1578 va derrotar a un exèrcit protestant a la batalla de Gembloux. A l'octubre de 1578 Dom Joan morí de tifus sol·licitant a Felipe II que Alexandre fos nomenat Governador dels Països Baixos, petició a la qual el rei va accedir.

Els seus dots com diplomàtic les va demostrar als tres mesos, el gener de 1579, quan va aconseguir, mitjançant la creació de la Unió d'Arràs, dur de nou a l'obediència a la corona espanyola a les província del sud que s'havien unit a Guillem I d'Orange-Nassau en la seva rebel·lia. Per contra, les províncies rebels van abjurar definitivament de la sobirania de Felip II unes setmanes més tard mitjançant la Unió d'Utrecht.

Tan prompte com va obtenir una base d'operacions segura a la província d'Hainaut i Artois, es va disposar a reconquerir les províncies de Brabant i Flandes. Així, una ciutat rere una altra van anar caient sota el seu control fins a arribar a les portes d'Anvers, a la qual va posar setge el 1584. El setge d'aquesta ciutat va exigir tot el geni militar i força de voluntat d'Alexandre per a completar el cèrcol i finalment rendir la ciutat el 15 d'agost de 1585. L'èxit militar de l'italià va tornar a posar en mans de la corona espanyola totes les províncies del sud dels Països Baixos, però l'orografia i situació geogràfica de les províncies d'Holanda i Zelanda feien impossible la seva conquesta sense comptar amb el domini del mar, en aquell moment en mans dels rebels.

En preparació a l'intent d'invasió de l'Anglaterra mitjançant la utilització de l'Armada Invencible, Alexandre marxà contra les ciutats d'Oostende i Sluis, conquistant aquesta última, on arribà l'armada el 1587. Després de la derrota de l'armada s'instal·là a la ciutat de Dunkerque.

Després de l'assassinat del rei Enric III de França el desembre de 1589, Alexandre va ser enviat amb l'exèrcit a França per lluitar amb el bàndol catòlic oposat al rei Enric IV. En el setge de Caudebec de 1592 va resultar ferit d'un tir de mosquet, morint posteriorment durant la campanya militar contra la ciutat d'Arràs el 3 de desembre del mateix any.

Duc de Parma modifica

El 1586, a la mort del seu pare, fou nomenat duc de Parma, per la qual cosa hagué de sol·licitar permís al rei per a absentar-se i visitar el territori del ducat, permís que no li fou atorgat, ja que el rei el considerà insubstituïble.

Referències modifica

  1. Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 1. Cronologia, lèxic i personatges històrics (fins al 1800). Plana 133, Col·lecció Minimanual, núm. 13. Castellnou Edicions. Barcelona, gener del 2006, ISBN 84-9804-210-0
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre I de Parma


Precedit per:
Joan d'Àustria
Governador dels Països Baixos
1578 -1592
Succeït per:
Peter Ernst von Mansfeld
Precedit per:
Octavi I de Parma
Duc de Parma
 

1586 -1592
Succeït per:
Ranuccio I de Parma