Güelfs i gibel·lins

El conflicte entre güelfs i gibel·lins enfronta les cases de Welf i Hohenstaufen, dues faccions que defensaven, respectivament, el papat i el Sacre Imperi Romà en un conflicte que van mantenir al centre i nord de península Itàlica durant els segles xii i xiii. La lluita pel poder entre el papat i l'imperi tenia els seus orígens en la disputa de les investidures al segle xi. Cal fer notar que els termes güelfs i gibel·lins no van ser usats fins als voltants del 1250, i encara aleshores sols a la Toscana (on es van originar), i en foren els termes partit eclesial i partit imperial els més estesos.

Els noms de les dues faccions, probablement, tenen els seus orígens en la Batalla de Weinsberg, el 1140, en la qual es van enfrontar les cases rivals Welf de Baviera i Hohenstaufen de Suàbia, en què els Welfs haurien entonat el nom de la seva casa com a crit de guerra, mentre que els Staufen haurien cridat el nom del seu castell: Waiblingen, que aleshores es denominava Wibeling. Per a les orelles d'un italià, la pronunciació dels dos noms equivaldria a "uelfs" i "vibeling", de manera que guelf i ghibellino serien les formes italianitzades dels noms alemanys.[1] Els noms s'haurien introduït a Itàlia durant el regnat de l'emperador Frederic Barba-roja, de la casa de Hohenstaufen. Quan va fer campanya a Itàlia per expandir-hi el poder imperial, els seus partidaris van ser coneguts com a gibel·lins (Ghibellini). La lliga Llombarda i els seus aliats, que s'oposaven a l'emperador, van rebre el nom de güelfs.

Origen del conflicte modifica

 
Escut de la família Hohenstaufen
 
Escut de Manfred, rei de Sicília

El 7 de setembre de 1159, Alexandre III va ser elegit successor del Papa Adrià IV, i va ser acceptat sense reserves pels reis de França, Anglaterra, la península Ibèrica, Sicília i Portugal. Tanmateix, una minoria de cardenals pro-germànics van elegir el cardenal Ottaviano de Monticelli que va ser conegut com l'antipapa Víctor IV.[2] Aquest últim com els seus successors Pasqual III (1164-1168) i Calixt III (1168-1178) va obtenir el suport de l'Emperador Frederic i dels estats controlats per aquest. En 1160 Victor IV va ser reconegut com a Papa en el sínode de Pavia. Alexandre III es va veure obligat a exiliar-se i va fugir a França, romanent en Sens fins al 23 de novembre de 1165 data en la qual va tornar a Roma però, tot seguit, va haver de tornar a fugir pressionat per l'Emperador que, arribat a Roma en 1166, es va fer coronar per l'antipapa Pasqual III.[3]

La disputa pel tron imperial modifica

Al principi del segle xiii, el Hohenstaufen Felip de Suàbia i el Welf Otó de Brunswick eren rivals pel tron imperial. Felip tenia el suport dels gibel·lins com a fill de Frederic I, mentre que Otó tenia el suport dels güelfs i del papat. Otó de Brunswick va ser vençut i ferit en la batalla de Wassenberg per Felip de Suàbia el 27 de juliol de 1206,[4] i com a conseqüència va perdre el suport del papa, que va tornar a coronar Felip. Otó no va poder expulsar el seu rival Felip fins que aquest va ser assassinat en una disputa privada i va ser coronat emperador per Innocenci III el 1209. El 1211 Frederic va ser elegit in absentia com a Rei d'Alemanya per una facció rebel suportada per Innocenci, que s'havia enfrontat a Otó i l'havia excomunicat.[4] Tanmateix, la seva autoritat a Alemanya era feble i només trobava suport al sud d'Alemanya. Al nord, el focus del poder dels Welf, Otó va continuar ocupant els càrrecs reials i imperials tot i l'excomunió. Però la decisiva derrota d'Otó a la batalla de Bouvines va forçar-lo a retirar-se a les seves possessions hereditàries[5] on moriria anys després, el 1218, abandonat pels seus partidaris. Durant el regnat de Frederic, enemic tant d'Otó com del papat, els güelfs es van associar més estrictament amb el papat mentre que els gibelins es van convertir en partidaris de l'Imperi i de Frederic en particular. El papa Gregori IX va excomunicar Frederic II l'any 1227 per no poder anar a la croada per la inestabilitat interna de l'imperi, després de nou per anar a la Sisena Croada mentre estava excomunicat.[6] Mentre Frederic estava als estats croats, la divisió va continuar i el seu regent a Itàlia va lluitar en una guerra amb el Papa, que va acabar i l'excomunió es va aixecar el 1230, però l'hostilitat va continuar.

El 1231 les relacions de Frederic amb el seu primogènit Enric, fill de la seva primera esposa Constança d'Aragó, es van deteriorar del tot. Enric va aliar-se amb la Lliga Llombarda i va reclamar la corona per a si mateix. La rebel·lió va fracassar i Enric, deposat dels seus títols, va ser empresonat el 1235[7] (moriria en captivitat el 1242). A la tardor d'aquell any va decidir tornar a Itàlia per suprimir les comunes llombardes que, amb el suport del papa Gregori IX, disputaven la seva autoritat i amb l'ajuda d'Ezzelino da Romano i altres líders gibelins va saquejar la ciutat de Vicenza, i satisfet va tornar a Alemanya per fer front a una altra rebel·lió dels prínceps alemanys, deixant a Itàlia per supervisar la situació Hermann von Salza, Gran Mestre de l'Orde Teutònic. L'agost de 1237 l'emperador va tornar de nou a Itàlia per esclafar definitivament la Lliga Llombarda, creuant els Alps fins a Verona on va reunir l'exèrcit imperial que va marxar primer contra Màntua i després a Bèrgam, que van rendir-se en comptes de ser saquejades, i després cap a Brescia, derrotant la Lliga Llombarda a la batalla de Cortenuova el 1237[8] i aquesta es va dissoldre. Lodi, Novara, Vercelli, Chieri i Savona van ser capturats o sotmesos a l'emperador, mentre que Amadeu IV de Savoia i Bonifaci II de Montferrat van confirmar la seva lleialtat gibel·lina i Milà. Al seu retorn a Alemanya va nomenar al seu fill Conrad com a rei d'Alemanya.[9] Va rebutjar totes les ofertes de pau, fins i tot la de Milà que oferia una gran suma de diners, renunciant a acceptar res que no fos una rendició incondicional i atiant la resistència de ciutats com Milà, Brescia, Bolonya o Piacenza. Reunint el seu exèrcit a Verona l'abril de 1238, va decidir assetjar Brescia, que va començar el setge l'11 de juliol de 1238 i va durar fins que una sortida reeixida dels defensors de la ciutat a principis d'octubre el va obligar a aixecar el setge.[10]

Innocenci IV, va ser elegit el 25 de juny de 1243 i acompanyat de la majoria dels seus cardenals, va fugir amb galeres genoveses i refugiar-se a Lió, on celebrà un concili que començà el 24 de juny de 1245. Un mes després, Innocenci IV va declarar que Frederic havia de ser deposat com a emperador,[11] qualificant-lo de "amic del soldà de Babilònia", "de costums sarraïns", "amo d'un harem guardat per eunucs" com el cismàtic emperador romà d'Orient i, en definitiva, un "heretge". El Papa va donar suport a Enric I Raspe, landgravi de Turíngia i rival de Frederic per la corona imperial, iniciant-se el Gran Interregne.[12] El 16 de febrer de 1247, Enric morí i el 3 d'octubre fou escollit com a rei d'Alemanya Guillem II d'Holanda pel partit güelf.[12] Aquisgrà es va negar a permetre l'entrada als partidaris de Guillem, que van assetjar-la a finals d'abril o principis de maig fins que els ciutadans van negociar la seva rendició el 18 d'octubre prometent obediència al papa Innocenci i al rei Guillem, que va entrar a la ciutat el 19 d'octubre i va ser coronat l'1 de novembre.[13]

El juny de 1247 Parma va expulsar els funcionaris imperials i es va aliar amb els güelfs i Enzo no va poder fer res més que demanar ajuda al seu pare, que va anar a posar setge a la ciutat però el 18 de febrer de 1248, mentre ell era fora caçant, la cavalleria parmesana va fer uns sortida sorpresa en la que va assaltar el campament i el bàndol imperial va ser derrotat i el tresor imperial capturat,[14] i amb ell la possibilitat de continuar mantenint el nivell d'enfrontament contra les diverses comunes rebels i el papa, que ja estava planificant una croada contra Sicília. Frederic no va trigar a reconstituir el seu exèrcit, però la seva derrota havia encoratjat la resistència en moltes ciutats que no podien continuar amb el pes fiscal del seu règim: Romanya, les Marques i Spoleto es van perdre. Encara més dures per Frederic van ser les notícies de la captura del seu fill Enzo a Sardenya per part dels bolonyesos, a la batalla de Fossalta el maig de 1249.[15] Un exèrcit enviat per conquerir el regne de Sicília sota el comandament del cardenal Pietro Capocci va ser esclafat a la Batalla de Cingoli el 1250,[16] i els problemes a Sicília i la força del partit papal a Alemanya van obligar Conrad a abandonar Alemanya per Sicília a finals de 1251, quan va prendre el títol de rei de Sicília.[17]

El 1252 naixia el seu primer fill, que es diria com ell i seria conegut com a Conradí, i la posició de Conrad al Regne de Sicília es va consolidar amb la captura de Nàpols l'octubre de 1253,[18] però els seus esforços per arribar a un acord amb el papat van fracassar i va decidir envair Itàlia amb l'esperança de recuperar la totalitat dels dominis del seu pare però no va ser capaç de sotmetre els partidaris del papa Conrad va ser excomunicat el 1254, i va morir de malària el mateix any a Lavello, a la Basilicata. El seu fill Conradí continuaria la lluita amb el papat, de forma infructuosa i Alexandre IV va contraatacar oferint Sicília a Edmund el Geperut, fill d'Enric III d'Anglaterra.[19] Manfred, després de refusar entregar Sicília a Innocenci IV, va acceptar la regència en nom de Conradí de Sicília, fill de Conrad, mentre els güelfs obtenien l'ajuda de Carles I d'Anjou. Els gibel·lins sienesos van infligir una notable derrota als güelfs florentins en la Batalla de Montaperti en 1260. El 26 de febrer de 1266 a la Batalla de Benevent Manfred fou derrotat i mort per les tropes franceses.[20] Conradí seguí lluitant per la corona i el 23 d'agost de 1268 fou derrotat a la batalla de Tagliacozzo,[21] tancat en un castell de Nàpols i decapitat el 29 d'octubre d'aquell any.

Segles XIII i XIV modifica

Un cop la nissaga dels Hohenstaufen es va extingir amb la mort de Conradí de Sicília, els güelfs i els gibel·lins van passar a ser associats amb famílies i ciutats particulars, i abandonaren l'associació directa amb l'imperi o el papat. Durant aquest període, el bastió dels gibel·lins italians era la ciutat de Forlì, a la Romanya. Arreu d'Itàlia, hi hagué ciutats on s'esdevingueren rebel·lions freqüents en què una de les dues parts assolien el poder. La divisió entre güelfs i gibel·lins va ser especialment important a Florència, on tradicionalment els güelfs eren mercaders i burgesos, mentre que els gibel·lins tendien a ser nobles. Es van estendre costums com el de portar la ploma del barret cap a un costat determinat, o pelar la fruita d'una manera concreta, per remarcar l'afiliació de cadascú.

güelfs negres i els güelfs blancs modifica

Un cop els güelfs van derrotar definitivament els gibel·lins el 1289 a Campaldino i Caprona, van començar a lluitar entre ells. El 1300, Florència estava dividida entre els güelfs negres i els güelfs blancs. Els negres continuaven donant suport al papat, mentre que els blancs s'oposaven ara a la influència papal i especialment la del papa Bonifaci VIII. Dant es trobava entre els partidaris dels güelfs blancs, i el 1302 va ser exiliat de la ciutat quan els güelfs negres en van prendre el control. Aquells que no estaven afiliats a cap bàndol, o no tenien connexions ni amb güelfs ni amb gibel·lins, eren considerats per ambdues faccions com a indignes de participar en afers polítics. L'emperador Enric VII va manifestar el seu disgust envers els partidaris de totes dues faccions quan va visitar Itàlia el 1310, i el 1334 el papa Benet XII va excomunicar aquells que usessin qualssevol noms.

Al segle xv, els güelfs van donar suport a Carles VIII de França durant a seva invasió d'Itàlia, mentre els gibel·lins defensaven l'emperador Maximilià I. Famílies i ciutats van continuar fent-ne servir les denominacions fins que, el 1529, l'emperador Carles V va establir amb fermesa el poder imperial a Itàlia.

Partit de les principals ciutats italianes modifica

Principals ciutats gibel·lines Principals ciutats güelfes Ciutats d'adherència variable
Arezzo
Cremona
Forlì
Mòdena
Osimo
Pisa
Terni

Pistoia
Siena
Spoleto
Todi

Bolonya
Brescia
Crema
Gènova
Lodi

Màntua
Orvieto
Perusa

Bèrgam
Ferrara
Florència
Lucca
Milà
Pàdua
Parma
Piacenza
Treviso
Verona
Vicenza

Batalles entre güelfs i gibel·lins modifica

 
Batalla de Montaperti (1260),
G. Villani, s. XIV

Combatents en cada facció modifica

WELF+PAPAT  HOHENSTAUFEN 
Baviera Suàbia
(Waiblingen=gibel·lins)
Otó de Brunswick
Carles d'Anjou
Frederic I Barba-roja
Felip de Suàbia
Frederic II
Conrad IV d'Alemanya
Manfred de Sicília
1260
*welfs negres
(radicals)
* welfs blancs
(moderats)
extingits
Carles V

Güelfs i gibel·lins en la literatura modifica

  • Molts participants en el conflicte apareixen de manera destacada en l'Infern de Dante Alighieri. Filippo Argenti, un güelf negre d'una família prominent, es troba atrapat al cinquè cercle de l'Infern amb els colèrics, i al sisè cercle amb els heretges s'hi troben els florentins Farinata degli Uberti (un gibel·lí) i Cavalcante de' Cavalcanti (güelf). Dant també reserva un lloc al vuitè cercle als papes Bonifaci VIII i Climent V per simonia.
  • Els textos en què William Shakespeare es va basar per escriure Romeu i Julieta transmeten clarament la idea que l'origen de l'odi entre les famílies Capulet i Montagut correspon a la pertinença a les dues faccions oposades. L'òpera de Bellini I Capuleti ed i Montecchi (presumiblement basada en les mateixes fonts que Shakespeare) ho fa explícit situant els Capulet com a güelfs i els Montagut com a gibel·lins.
  • En les notes del poema The Shepheardes Calendar de 1579, el poeta anglès Edmund Spenser afirmava, de manera incorrecta, que els mots "elfs" i "goblins" derivaven etimològicament de güelfs i gibel·lins.

Referències modifica

  1. Abulafia, David. Frederick II: A Medieval Emperor (en anglès). Oxford University Press, 1988, p.110. ISBN 0195080408. 
  2. «Güelfs i gibel·lins». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Verardi, Andrea Antonio «Pasquale III, antipapa» (en italià). Dizionario Biografico degli Italiani, Volume 81, 2014.
  4. 4,0 4,1 Junqueras, Oriol. Camí de Sicília. Cossetània, 2008, p. 38. ISBN 9788497913539. 
  5. Adams, George Burton. The History of England from the Norman Conquest to the Death of John (1066-1216) (en anglès). Echo Library, 2006, p.308-309. ISBN 1406802816. 
  6. «The Crusade of Frederick II» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 5 març 2023].
  7. Lower, Michael. The Barons' Crusade: A Call to Arms and Its Consequences (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2013, p. 40. ISBN 9780812202670. 
  8. Cardini, Franco; Montesano, M. Storia medievale (en italià). Firenze: Le Monnier, 2006, p. 288. 
  9. Brian A. Pavlac, Elizabeth S. Lott. 9781440848568 (en anglès). ABC-CLIO, 2019, p. 111. ISBN 9781440848568. 
  10. Van Cleve, Thomas. The Emperor Frederick II of Hohenstaffen (en anglès), 1972, p. 414–6. 
  11. Mirbt, Carl Theodor. «Lyons, Councils of». A: Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). Vol. 17. 11th ed.. Cambridge University Press, 1911, p. 176–177. 
  12. 12,0 12,1 Fay, Theodore Sedgwick. The Three Germany's: Glimpses Into Their History (en anglès). Volum 1, Theodore Sedgwick Fay, p. 204. 
  13. Knödler, Julia. «Aachen, Siege of». A: Clifford J. Rogers. The Oxford Encyclopedia of Medieval Warfare and Military Technology (en anglès). Oxford University Press, 2010, p. 1. 
  14. Rosamond McKitterick, Christopher Allmand, David Abulafia, Paul Fouracre, Timothy Reuter, David Luscombe, Michael Jones, Jonathan Riley-Smith. Cambridge University Press. {{{títol}}} (en anglès), 1995. 
  15. Kantorowicz, Ernst Hartwig. Kaiser Friedrich der Zweite (en alemany). Berlín: G. Bondi, 1931, p. 614-621. 
  16. Balan, Pietro. Storia d'Italia (en italià). Volume 3. Tipografia Pontificia ed Arcivescovile dell'Immacolata Concezione, 1894, p. 655-656. 
  17. «Conrad IV» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 5 febrer 2023].
  18. Hassall, Arthur. A Handbook of European History 476-1871 (en anglès). Macmillan and Company, 1897, p. 70. 
  19. A Short Course of History (en anglès). Volum 1. Havilland le Mesurier Chepmell, 1857, p. 366. 
  20. Nolan, Cathal J. The Age Of Wars Of Religion, 1000 1650: An Encyclopedia Of Global Warfare And Civilization. Greenwood, 2006, p. 759. ISBN 978-0313330452. 
  21. Alighieri, Dante. La divina commedia (en italià), 1807, p. vol.3, p.461. 

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Güelfs i gibel·lins