Francesc I de França

rei de França

Francesc I de França, Francesc I d'Angulema o Francesc de Valois i d'Angulema (Cognac, 12 de setembre de 1494 - Rambouillet, 31 de juliol de 1547) fou comte d'Angulema (1496-1515), duc de Valois (1498-1515), duc de Milà (1515-1521) i rei de França (1515-1547).

Infotaula de personaFrancesc I de França
François Ier Louvre.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) François Ier Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 setembre 1494 Modifica el valor a Wikidata
Cognac Modifica el valor a Wikidata
Mort31 març 1547 Modifica el valor a Wikidata (52 anys)
Rambouillet Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Malaltia Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturabasílica de Saint-Denis Modifica el valor a Wikidata
Rei de França
1r gener 1515 – 31 març 1547
← Lluís XII de FrançaEnric II de França → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteBatalla de Marignano i batalla de Pavia Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc
Comte Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia Valois Modifica el valor a Wikidata
CònjugeClàudia de França (1514–1524)
Elionor d'Habsburg (1530–1547) Modifica el valor a Wikidata
ParellaAnne de Pisseleu
comtessa de Thoury
Jacquette de Lansac (en) Tradueix
La Belle Ferronnière
Françoise de Foix
Marie Gaudin (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsCharlotte de France
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Margarida de Valois i de França
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Louise de France (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Nicolas d'Estouteville (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg )
Carles II d'Orleans
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Enric II de França
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Magdalena de Valois
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Francesc III de Bretanya
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Clàudia de França)
Louis de Saint-Gelais
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Jacquette de Lansac (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
ParesCarles d'Orleans Modifica el valor a Wikidata  i Lluïsa de Savoia Modifica el valor a Wikidata
GermansMargarida d'Angulema i Jeanne d'Angoulême (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
18 octubre 1685edicte de Fontainebleau
7 juny 1520-20 juny 1520Camp de la tela d'or
1494 (Gregorià)-1559 (Gregorià)Guerres d'Itàlia
Renaixement francès
Franco-Ottoman alliance (en) Tradueix
Massacre of Mérindol (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
King Francis I Signature.svg Modifica el valor a Wikidata

Coat of arms of France 1515-1578.svg Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 21073 Modifica el valor a Wikidata

FamíliaModifica

 
Francesc I de França, pintura anònima, cap al 1515, Chantilly, Museu Condé.

Fou el fill del duc d'Angulema (Carles I d'Angulema, comte d'Angulema) i va heretar el tron del seu cosí Lluís XII a l'any 1515, el qual era el pare de la seva muller. Era net per línia paterna de Joan I d'Angulema i Margarida de Rohan, i per línia materna del duc Felip II de Savoia i Margarida de Borbó.

L'educació que va rebre Francesc, va ser gràcies a la seva mare Lluïsa de Savoia, la qual li va ensenyar italià i espanyol amb l'ajuda de llibres i fomentant la lectura al seu fill.

Es va casar el 8 de maig de 1515 a Saint-Germain-en-Laye amb la princesa i duquessa de Bretanya Clàudia de França, filla del rei Lluís XII de França i Anna de Bretanya, cosa que va crear una connexió entre França i Bretanya. D'aquesta unió nasqueren:

El 5 d'agost de 1530 es casà, en segones núpcies, a l'abadia de Veien amb Elionor d'Habsburg, filla primogènita dels reis Felip I de Castella i Joana I de Castella. D'aquesta unió no tingueren fills.

El gener de 1512, Anna de Bretanya, molt debilitada per deu parts en vint anys, va donar a llum de nou un fill que morí a les poques hores.[1] Llavors, Lluís XII decidirà tractar François com a príncep hereu, ingressar-lo al Consell del rei i nomenar-lo comandant en cap de l'exèrcit de Guyenne el 12 d'octubre de 1512, amb el què va fracassar en el combat als castellans que capturen l'Alta Navarra en 1512.[2]

Francesc I fou promès a Clàudia de França, filla del rei Lluís XII de França, amb qui es va casar en 18 de maig de 1514 a Saint-Germain-en-Laye,[3] i en virtut de la Llei Sàlica vigent al Regne de França, com a descendent directe per línia masculina més proper al rei, convertit en delfí de França mentre lluís no tingués cap fill mascle amb la seva nova esposa Maria Tudor i de York, amb qui es va casar en 9 d'octubre de 1514.[4]

Ascens al tronModifica

A la mort del rei francès el 1 de gener de 1515 Francesc I fou escollit rei, iniciant així la Branca Valois-Angulema.

 
Desembarcament de Francesc I al port de València. Pintura realitzada al 1876 pel pintor valencià Ignasi Pinazo.

Durant la Lliga de Cambrai, al capdavant d'un exèrcit de 40.000 homes va marxar cap a Itàlia per continuar les anomenades Guerres d'Itàlia, obtenint una destacada victòria en la batalla de Marignano, col·lapsant la Lliga Santa, el nou papa Lleó X van renunciar a la idea de situar Maximilià Sforza al tron ducat de Milà. Mitjançant els tractats de Noyon el 13 d'agost de 1516 i Brussel·les, Maximilià I va lliurar la totalitat del nord d'Itàlia a França i Venècia,[5] tornant essencialment el mapa d'Itàlia a l'statu quo de 1508.

El setembre de 1522 arribaren a Castella els membres supervivents de la primera circumnavegació terrestre. Això impulsà els comerciants francesos a buscar noves rutes comercials i el 1523 Francesc I de França va finançar expedicions comandades per Giovanni da Verrazzano per explorar una àrea compresa entre la Florida i Terranova amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap a l'oceà Pacífic contravenint el tractat de Tordesillas.[6] Francesc I va ser vençut i fet presoner a la Batalla de Pavia el 1525, veient-se obligat a firmar el Tractat de Madrid de 1526. El 1529 hagué de firmar una nova pau, la Pau de Cambrai, que acabà de ratificar la pau anterior.

Posteriorment el 1538 es va firmar la Treva de Niça, fins que el 1542 esclatà una nova guerra (Guerra d'Itàlia de 1542–46)[7] que amenaçà Perpinyà,[8] guerra que es va tancar el 1544 amb la Pau de Crepy després de posar fi a les lluites entre Carles I de Castella i Francesc I, que s'aliaren contra els otomans.[9]

Rei renaixentistaModifica

Francesc I era un gran esportista, aficionat a la caça i als torneigs, però a l'hora era un gran defensor dels artistes i intel·lectuals de l'època. Aquest rei va implantar el Regne de França les bases de l'absolutisme monàrquic, sense convocar els Estats Generals. Fou, així mateix, un gran protector de les ciències i les arts fundant el Col·legi de França i la Impremta Reial. Així mateix va iniciar la construcció del museu del Louvre. Francesc I va convèncer el mateix Leonardo da Vinci perquè abandonés Itàlia i s'instal·lés a França.

Durant el seu regnat van iniciar-se les manifestacions d'intolerància vers els Hugonots francesos, que seria l'origen de les futures Guerres de religió. Francesc I va morir el 1547 a Rambouillet, sent enterrat a la Catedral de Saint-Denis.

Gràcies a Francesc I, la cort va adquirir la importància en l'espai de poder, un lloc marcat pel luxe i la generositat del rei, on hi havia una noblesa d'influència política, però allunyada de tota temptació d'autonomia. Hi participava gent com Bonnivet, Chabot i Ana Montmorency i membres de la família reial com la seva germana i la seva mare (Margarida d'Angulema i LluÏsa de Savoia, respectivament).

Política exteriorModifica

Article principal: Guerres d'Itàlia

Respecte a la política exterior, va estar marcada per l'enfrontament amb els Habsburg, els territoris dels quals envoltasen els de la monarquia francesa. Francesc I va continuar la lluita per l'hegemonia d'Itàlia que els seus successors prosseguirien.

A més a més, va tenir quatre guerres amb Carles V, el seu rival per excel·lència, ja que tenien unes ideologies polítiques bastant diferents però també per les possessions territorials d'Hamburg.

La primera guerra va iniciar-se el 1521 i finalitzà el 1526, a causa de disputes territorials a Navarra i a Itàlia, l'elecció de Carles com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i la necessitat del papa Lleó X d'aliar-se amb Carles per combatre Martí Luter. Els francesos van atacar Flandes i Carles V ocupà el Ducat de Milà. Va acabar amb la derrota de Pavia, on Francesc I va ser empresonat i traslladat a Madrid, Barcelona i València, entre d’altres. Francesc I va signar amb el Tractat de Madrid de 1526 la renuncia als seus drets sobre ducat de Milà, Gènova, Borgonya, Regne de Nàpols, Artés, Tournai i Flandes en favor de l'emperador Carles, i es comprometia a casar-se amb Elionor d'Habsburg, germana de l'emperador, i a enviar a dos dels seus fills a Espanya com a garantia de compliment del tractat i renunciava a donar suport a Enric II de Navarra per a la recuperació del Regne de Navarra, després de la seva conquesta, tot i que més tard, va quedar en llibertat, va trencar les condicions del tractat.[10]

Seguí una segona guerra, del 1526 al 1529, on Francesc es va reunir amb la Lliga de Cognac (o la Lliga Clementina) conjuntament amb la República de Venècia, la República de Florència, el Ducat de Milà, Anglaterra i el papa Climent VII. El fet més important i el que va fer esclatar una nova guerra, va ser el saqueig de Roma saqueig de Roma per les tropes imperials en 1527, durant el qual el mateix papa és obligat a refugiar-se a Castel Sant'Angelo. L'exèrcit francès sota el lideratge del general Odet de Foix va prendre Gènova al mes d'agost del 1527, després Alessandria, i saqueja Pavia el 4 d'octubre. Després es dirigeix cap a Bolonya que deixa el 10 de gener del 1528 per entrar al Regne de Nàpols evitant Roma. Assetja Nàpols l'estiu del 1528, però hi troba la mort a causa d'una epidèmia de pesta provocada per ell mateix.[11] En aquesta situació, emperò, les dificultats financeres de tots els contendents i l'amenaçador progrés dels turcs, que havien arribat fins a Hongria i ara estaven a prop d'atacar les possessions dels Habsburg al centre d'Europa, obliguen Carles V a signar un acord que pels francesos és menys desavantatjós que el precedent, el papa obté almenys de l'emperador la restauració del domini dels Mèdici a Florència pel Tractat de Barcelona on entretant s'havia format una república anti-Medici el 1527-1530, i Francesc va haver de renunciar a intervenir en Itàlia per la pau de Cambrai (també coneguda com la pau de les dames), renunciant als seus drets sobre Flandes, Artois, Milà i Nàpols i el Carles va renunciar a les seves pretensions sobre Borgonya.[12]

La tercera guerra va tenir lloc entre els anys 1535 i 1538 i va sorgir a partir de l'annexió de Milà per Carles V, a la que Francesc I (aliat amb els protestants alemanys) va respondre envaint Savoia. Francesc va envair Itàlia, capturant Torí però no aconseguint fer el mateix amb Milà. Com a resposta, Carles V va envair Provença, portant a terme un ràpid avanç en Ais de Provença.[13] No obstant això, va preferir retirar-se a Espanya abans d'atacar Avinyó, territori fortament fortificat. Hi ha fonts que parlen que la retirada es va produir perquè algunes tropes franceses van deixar a propòsit fruita massa madura en els arbres, en un intent de causar disenteria a les tropes amb les quals s'enfrontaven. Del múltiple atac sobre les províncies meridionals de les Disset Províncies, la invasió septentrional des dels Països Baixos es va haver d'abandonar per falta de liquiditat econòmica. La treva de Niça va donar per conclòs el conflicte, deixant Torí en mans del regne de França, la qual cosa no produïa un canvi significant en les fronteres de la península Itàlica.[13]

Per últim, la quarta guerra va començar el 1542 en 1542 quan Francesc I, adduint els seus drets sobre el Milanesat va aconseguir l'aliança amb l'imperi Turc, Suècia i Dinamarca, va declarar la guerra una vegada més contra el seu etern enemic Carles V.[14] La lluita, que va començar als Països Baixos, es va veure agreujada l'any següent per l'aliança franco-otomana en el setge de Niça, i per una sèrie de maniobres militars al nord d'Itàlia que van desembocar en la Batalla de Ceresole.[15] Carles i Enric es van unir per envair França, però la forta resistència trobada en els setges de Boulogne-sur-Mer i Saint-Dizier van impedir una contundent ofensiva anglo-espanyola. El 18 de setembre de 1544 Carles i Francesc van signar la pau de Crepy, que incloïa un enllaç matrimonial entre ambdues monarquies, però la mort del fill de Francesc, candidat al casament, va deixar l'acord de pau inacabat. Enric VIII d'Anglaterra va continuar la guerra en solitari fins a 1546, quan el tractat d'Ardres restaurar finalment la pau entre Anglaterra i França. La mort dels monarques anglès i francès a començaments de 1547 va deixar la resolució del conflicte en mans dels seus hereus.

ReferènciesModifica

  1. Brown, Cynthia J. The Queen's Library: Image-Making at the Court of Anne of Brittany, 1477-1514 (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2011, p. 246. ISBN 0812204905. 
  2. Le Gall, Jean-Marie «François Ier et la guerre» (en francès). Réforme, Humanisme, Renaissance, 79, 2014, pàg. 35-36.
  3. Vildart, Alain. «La reine Claude de France, épouse de François Ier, est née à Romorantin» (en francès). La Nouvelle Republique, 24-07-2020. [Consulta: 22 setembre 2021].
  4. Bailey, Alfred. The Succession to the English Crown: A Historical Sketch (en anglès). Macmillan, 1879. 
  5. Michael Mallett, Christine Shaw. The Italian Wars: 1494–1559 (en anglès). Routledge, 2012, p. 131. ISBN 978-0582057586. 
  6. Schnakenbourg, Éric. «The Treaty of Tordesillas, June 7, 1494» (en anglès). Digital Encyclopedia of European History. [Consulta: 20 setembre 2021].
  7. Jedin, Hubert. A History of the Council of Trent (en anglès). vol.1. B. Herder Book Co., 1957, p. 456. 
  8. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Alpha, 1963, p. 895. [Enllaç no actiu]
  9. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. Edicions Pàtria, 1934, p. 592. 
  10. «Tratado de Madrid entre el emperador Carlos V y el rey Francisco I de Francia, firmado en Madrid el 14 de enero de 1526» (en castellà). Portal de archivos españoles. [Consulta: 22 setembre 2021].
  11. Francesco Guicciardini, Storia d'Italia, Llib. 19, cap. 4
  12. Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant, (1204-1571).: The sixteenth century to the reign of Julius III (en anglès). American Philosophical Society, 1984, p. 327. ISBN 0871691612. 
  13. 13,0 13,1 Tucker, Spencer C. A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East: From the Ancient World to the Modern Middle East (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p. 804. ISBN 1851096728. 
  14. Davenport, Frances Gardiner. European Treaties Bearing on the History of the United States and Its Dependencies (en anglès). The Lawbook Exchange, 2012, p. 205. ISBN 1584774223. 
  15. Bert S., Hall. Weapons and Warfare in Renaissance Europe: Gunpowder, Technology, and Tactics. Johns Hopkins University Press, 1997, p. 186. ISBN 0-8018-5531-4. 
Cronologia dels reis de França, reis dels Francesos i emperadors dels Francesos
del 987 a 1870
987 996 1031 1060 1108 1137 1180 1223 1226
   Hug Capet Robert II Enric I Felip I Lluís VI Lluís VII Felip II Lluís VIII   
1226 1270 1285 1314 1316 1316 1322 1328 1350
   Lluís IX Felip III Felip IV Lluís X Joan I Felip V Carles IV Felip VI   
1350 1364 1380 1422 1461 1483 1498 1515 1547 1559
   Joan II Carles V Carles VI Carles VII Lluís XI Carles VIII Lluís XII Francesc I Enric II   
1559 1560 1574 1589 1610 1643 1715 1774 1792
   Francesc II Carles IX Enric III Enric IV Lluís XIII Lluís XIV Lluís XV Lluís XVI   
1792 1804 1814 1824 1830 1848 1852 1870
     -   Napoleó I Lluís XVIII Carles X Lluís Felip I - Napoleó III   

Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte