Antoni Rovira i Virgili

polític espanyol

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 26 de novembre de 1882 - Perpinyà, 5 de desembre de 1949) fou un periodista, lingüista i polític català, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l'exili.[1]

Infotaula de personaAntoni Rovira i Virgili
Antoni rovira.jpg
 4t President del Parlament de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
1940 – 1949
Dades biogràfiques
Naixement 26 de novembre de 1882
Tarragona (Tarragonès)
Mort 5 de desembre de 1949(1949-12-05) (als 67 anys)
Perpinyà (Rosselló)
Activitat professional
Ocupació Historiador, polític i periodista
Altres dades
Partit polític ERC
Modifica dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

 
Entrada de la seva casa nadal al Carrer Major, amb placa damunt la porta

Nascut el 1882 a Tarragona, Antoni Rovira i Virgili s'instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri barceloní d'Horta el 1916. Va tenir dos fills: la Teresa[2] i l'Antoni. Fou sebollit al cementiri del Pertús.

Per motiu de la seva carrera política hagué de fugir un cop completada l'ocupació franquista de Catalunya. S'exilià primer a Montpeller i més endavant a Perpinyà. Narrà l'exili a França des d'una perspectiva personal a Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries de l'èxode català narra els fets l'exili català en els dies de l'ocupació franquista de Catalunya. Escrit el 1939, es publicà per primer cop a Buenos Aires el 1940 amb la revista Catalunya.[3][4] S'han produït diverses reedicions: Curial (1976), Premsa Catalana (1989) i Proa (1999).[5] La darrera reedició la dugueren a terme el 2014 A Contra Vent i Xarxa de Mots gràcies a una campanya de micromecenatge.[6] L'editor Quim Torra defineix l'obra com «un assaig a mig camí d'un dietari i d'un reportatge periodístic».[7] Com Rovira i Virgili, diversos escriptors també van narrar el que havien viscut en pròpia pell durant la primera etapa de l'exili a França en obres memorialístiques com De lluny i de prop (1973), de Lluís Ferran de Pol, o L'exiliada (1976), d'Artur Bladé i Desumvila.[8]

Trajectòria periodísticaModifica

Fou periodista i redactor en diverses publicacions especialitzat en política estrangera i en història nacional catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català, L'Esquella de la Torratxa, La Mainada, La Nació, La Veu de Catalunya, La Publicitat,[9] Mirador, La Humanitat i Meridià i fundà i dirigí la Revista de Catalunya (1924) i el diari La Nau (1927). A Tarragona va fundar i dirigir el setmanari federal La Avanzada.[10] També col·laborà en la revista aliadòfila Iberia i redactà el «Manifest dels Catalans», un document de caràcter francòfil.[11][12] Dels seus articles publicats a Iberia, va publicar Les valors ideals de la guerra (1916).[13]

Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme i Història nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el premi Valentí Almirall, concedit a la millor recopilació d'articles periodístics.

Trajectòria políticaModifica

La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi. El 15 d'octubre de 1914 pronuncià una conferència al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria on reivindicà «la necessitat que tot nacionalisme tingui una política internacional».[14]

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà, l'any 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el 1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya.

Fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal.

L'1 d'octubre de 1938 fou elegit vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després de l'assassinat de Lluís Companys pel franquisme l'octubre del 1940

A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya

LingüistaModifica

Antoni Rovira i Virgili va condemnar[15] els noms de les lletres de l'abecé a la castellana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es) divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. D'altra banda, entre 1923 i 1928 va defensar públicament la llengua auxiliar internacional esperanto a diversos articles i editorials de publicacions com La Publicitat o La Nau.[16] De fet, uns anys abans a "El crim de Pere Poc", una de les narracions d'Episodis (1909) i que segons Magí Sunyer conté diversos fets autobiogràfics (un jove estudiant tarragoní de dret a Barcelona, amb dificultats econòmiques i que passarà un temps a la presó), el protagonista "té una passió noble, que constitueix el seu únic fanatisme: l'esperanto".[17]

LlegatModifica

Des de l'any 1991 la universitat pública de les comarques tarragonines porta el seu nom: Universitat Rovira i Virgili (URV). Al barri barceloní de La Font d'en Fargues es conserva la Torre Maria, on hi visqué abans de la guerra civil.

Obra traduïda a l'anglèsModifica

El 2012[18] Publicacions URV edità la traducció de l'obra In Defence of Democracy.[19]

Vegeu tambéModifica

  • Torre Maria, casa on havia viscut Antoni Rovira i Virgili a Barcelona.

ReferènciesModifica

  1. «Antoni Rovira i Virgili». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Rovira i Virgili, Antoni. Cartes de l'exili: 1939-1949. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, 2002, p. 44 [Consulta: 6 març 2013]. 
  3. Clara i Resplandis, Josep «ROVIRA I VIRGILI, ANTONI: Els darrers dies de la Catalunya republicana». Revista de Girona, 81, 1977, p. 412.
  4. Figueres, Josep Maria «Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres». Sàpiens, 18-03-2013.
  5. «Memòries. Obra. Antoni Rovira i Virgili». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 20 desembre 2013].
  6. Sabé, Mar. «Reeditant Rovira i Virgili». El Singular Digital, 30-10-2013.
  7. Torra, Quim. «Els darrers dies de la Catalunya republicana». El Singular Digital, 10-10-2013.
  8. «L'exili». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 20 desembre 2013].
  9. Foix, Josep Vicenç. J.V. Foix (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 35. ISBN 8476581661. 
  10. Safont, 2012, p. 138.
  11. Safont, 2012, p. 15.
  12. Safont i Plumed, Joan. «La Gran Guerra des de la Penya de l’Ateneu: una mobilització intel·lectual» (àudio). Ateneu Barcelonès, 03-07-2014. [Consulta: 24 octubre 2014].
  13. Safont, 2012, p. 135.
  14. Safont, 2012, p. 53.
  15. Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p.211. ISBN 8484157717. 
  16. Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p. 293. ISBN 9788484157717. 
  17. Sunyer Molné, Magí «Els inicis literaris d'Antoni Rovira i Virgili». Rovira i Virgili, 50 anys després, 2000, pàg. 24-26.
  18. Notícia i enllaç al vídeo de la presentació
  19. L'obra es pot descarregar gratuïtament des d'aquest enllaç.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica