Enric II de França
Enric II de França (Saint-Germain-en-Laye, 31 de març de 1519 - París, 10 de juliol de 1559) fou duc de Bretanya (1536-1547) i rei de França (1547-1559).
.PNG)
FamíliaModifica
Era el desè fill del rei Francesc I de França i la seva primera esposa Clàudia d'Orléans. Era net per línia paterna del comte Carles I d'Angulema i Lluïsa de Savoia, i per línia materna del rei Lluís XII de França i la duquessa Anna de Bretanya. Es va casar el 1533 a Marsella amb Caterina de Mèdici, filla del duc Llorenç II de Mèdici i Magdalena de La Tour. D'aquesta unió nasqueren:
- el príncep Francesc II de França (1544-1560), rei de França
- la princesa Isabel de Valois (1546-1568), casada el 1559 amb el príncep i futur rei Felip II de Castella
- la princesa Clàudia de França (1547-1575), casada el 1559 amb Carles III de Lorena
- el príncep Lluís III d'Orleans (1549-1550), duc d'Orleans
- el príncep Carles IX de França (1550-1574), duc d'Orleans i rei de França
- el príncep Enric III de França (1551-1589), duc d'Orleans i rei de França
- la princesa Margarida de Valois (1553-1615), casada el 1572 amb el rei Enric III de Navarra i futur rei de França amb el nom d'Enric IV de França
- el príncep Enric Hèrcules (1555-1584), duc d'Anjou i Alençon
- la princesa Victòria de Valois (1556)
- la princesa Joana de Valois (1556)
Ducat de Bretanya i hereu del regneModifica
De 1526 a 1530, com a garantia del compliment del Tractat de Madrid, va ser ostatge de l'emperador Carles V a diferents castells del Condestable de Castella, Íñigo Fernández de Velasco, com ara Villalba de los Alcores (Valladolid), Villalpando (Zamora) i finalment Pedraza (Segòvia) juntament amb el seu germà, el delfí Francesc, posteriorment coronat com Francesc III de Bretanya. Els dos nens comptaven vuit i nou anys quan van arribar com a ostatges entregats pel seu pare a l'emperador. Van sortir de Castella gràcies a la Pau de les Dames, firmada per Lluïsa de Savoia, mare de Francesc I, i Margarida d'Àustria, tieta de l'emperador Carles V, a la ciutat de Cambrai el dia 3 d'agost de 1529, però l'alliberació no es va produir fins al día 1 de juliol de 1930, a Hondarribia on va travessar el riu Bidasoa, canviats per una important quantitat d'or i joies, la més preuada era la coneguda "Flor de Lis".
En morir el seu germà, el delfí i duc Francesc III de Bretanya el 10 d'agost de 1536, recaigueren sobre Enric els seus títols. Així passà a ser delfí, i per tant hereu del regne, com també titular del Ducat de Bretanya, si bé no arribà a ser coronat mai. Aquest fet provocà que el Ducat passés a ser integrat per Francesc I a la Corona.
Ordí i dirigí el Setge de Perpinyà (1542) amb 40.000 homes.[1] Les tropes imperials comandades pels capitans Cervellon i Machichaco,[2] que en una sortida van inutilitzar l'artilleria francesa que atacava les muralles, van resistir fins a l'arribada de l'exèrcit de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, el duc d'Alba, provocant la retirada francesa.
Ascens al tronModifica
El 1547 a la mort del seu pare ascendí al tron francès i fou coronat a la Catedral de Reims. Fou erràtic en la política d'aliances i, en un principi, gran defensor del catolicisme davant la Reforma Protestant, combatent els hugonots però aliant-se amb els calvinistes. El 1551 va condemnar els llibres no-catòlics i va prohibir la seva venda i circulació. Aquesta lluita contra els protestants va comportar l'inici de les Guerres de Religió.
Va enfrontar-se al seu gran rival europeu Carles I de Castella, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, aliant-se amb l'Imperi Otomà. Va prendre Metz tot i l'assetjament del rei Habsburg i va defendre la ciutat de París de diversos intents d'ocupació per part de les tropes castellanes i imperials. Totes aquestes lluites van portar la Corona francesa a la fallida econòmica.
Va negociar el rescat de Bolonya amb els anglesos el 1550. Mitjançant el Tractat de Chambord de 1552 va aconseguir l'aliança dels prínceps protestants d'Alemanya contra l'emperador Carles V i fou autoritzat a prendre Metz, Toul i Verdun. Carles V, que estava preparant la seva abdicació, amb el Tractat de Vaucelles[3] va buscar la pau amb França, concloent una treva de cinc anys i es reconeixien les noves possessions franceses (els bisbats de Metz, Toul i Verdun, moltes places fortes entre Luxemburg i Flandes, i possessions diverses en el Piemont, al centre de la Itàlia i Còrsega).
El 1558 el duc de Guisa i l'armada francesa va aconseguir recuperar el port de Calais, última possessió anglesa en territori francès.
Al final del seu regne va patir diverses derrotes a Itàlia i els Països Baixos davant Carles V. El 1559 es va veure obligat a signar la Pau de Cateau-Cambrésis, per la qual la Corona francesa renunciava definitivament als seus interessos a Itàlia.
Va morir el 1559 a París durant un torneig contra Gabriel de Montgomery, celebrat amb motiu de les núpcies de la seva filla Isabel amb Felip II de Castella, d'una ferida a l'ull.
Vegeu tambéModifica
NotesModifica
- ↑ Modesto Lafuente Historia general de España
- ↑ Lucas Alamán, Diccionario universal de historia y de geografía
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. vol.2, p.348. ISBN 8478262997.
| Precedit per: Francesc III |
Duc de Bretanya 1536–1547 |
Succeït per: Retorn a la Corona |
| Precedit per: Francesc I |
Rei de França 1547–1559 |
Succeït per: Francesc II |
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||