Protestantisme

branca del cristianisme
(S'ha redirigit des de: Protestants)

El protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle xvi, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars.

Infotaula d'organitzacióProtestantisme

EpònimProtesta d'Espira Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdivisió del cristianisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació10 novembre 1517 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Part decristianisme occidental Modifica el valor a Wikidata

El protestantisme és molt diver i és bastant més heterogeni que l'Església catòlica i l'Església ortodoxa (les altres dues branques del cristianisme), tant des del punt de vista teològic com l'eclesiàstic.[1] El protestantisme no compta amb una autoritat suprema ni té unitat estructural.[1] Els protestants van desenvolupar la idea de la «Església invisible», que es contraposa a la posició catòlica, que veu a l'Església catòlica l'única Església veritable, fundada per Jesús.

A causa de la diversitat de grups que es van sumar al protestantisme i les seves diferències doctrinals, no es correspon amb el model d'una sola església ni una doctrina homogènia. Malgrat les coincidències originals expressades principalment en les Cinc Solas, fins i tot en els seus orígens, no es podria parlar d'un moviment sòlidament uniforme en aquest aspecte. El protestantisme habitualment s'expressa en tres tipus de moviments o congregacions:

Hi ha aproximadament 801 milions de protestants, un 37% del total de cristians.[2]

HistòriaModifica

El terme protestant originalment es referia al grup de prínceps de les ciutats imperials alemanyes que van protestar[3] en contra de la decisió de la Dieta de Speyer de 1529 la qual va fer vàlid l'Edicte de Worms de 1521, que prohibia els ensenyaments luterans dintre del Sacre Imperi Romà.[4] El 1526 la sessió de la Dieta havia acordat tolerar els ensenyaments luterans (sota la base de cuius regio, eius religio) fins que es realitzés un Concili General per a discutir els ensenyaments, però atès que les forces catòliques ja havien aconseguit prou força, el 1529 van decidir acabar amb la tolerància sense esperar la resposta oficial d'un Concili.

 
Portada de la Biblia de Ginebra

No obstant això, en un sentit més ampli, el terme protestant va començar a utilitzar-se per a referir-se al moviment de separació de l'Església Catòlica, l'inici del qual van ser els qüestionaments de Martí Luter. Així doncs, qualsevol denominació cristiana que es va separar de l'autoritat papal després de la protesta de Luter, s'anomena protestant, encara que no tingui cap connexió històrica amb el moviment luterà.

Com a moviment intel·lectual, el protestantisme va créixer a partir del Renaixement i de les universitats, atraient principalment als intel·lectuals, polítics, professionals i artistes. La nova tecnologia de la impremta va permetre que les idees protestants s'estenguessin ràpidament, i va permetre la producció massiva de Bíblies en llengües vernacles. Les idees protestants socials de la llibertat de consciència van antecedir els desenvolupaments de democratització i fins i tot la Il·lustració dels segles següents.

Teologia bàsica del protestantismeModifica

Els protestants van creure que l'Església s'havia desviat del missatge pur de la justificació davant de Déu per mitjà de Jesucrist, fins al punt de vendre salvació i perdó econòmicament. Els protestants van creure que era necessari retornar a la simplicitat de l'Evangeli. Encara que hi ha diferències en les característiques doctrinals, totes les famílies protestants comparteixen aquesta doctrina bàsica.

Els cinc punts de la teologia protestantModifica

Els protestants van establir la seva teologia en cinc punts:

  • Solus Christus (Solament Crist)- Per als protestants la salvació només prové de Jesucrist. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que la salvació era possible per mitjà de la intercessió dels sants ja morts, de la Verge, o fins i tot, per la venda d'indulgències.
  • Sola scriptura (Solament l'Escriptura)- Per als protestants la Bíblia (canònica) és l'única Paraula de Déu i havia de ser accessible i interpretada individualment per tots els creients. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que l'Escriptura només podia ser interpretada per la tradició apostòlica del Magisterium (és a dir, el Papa i els concilis eclesiàstics) i que les tradicions catòliques històriques tenen la mateixa autoritat de la Bíblia. També s'oposava a la creença catòlica que la Bíblia només es podia llegir en llatí (i pels sacerdots) i no pas en les llengües del poble.
  • Sola fides (Solament la fe)- Per als protestants la justificació davant de Déu prové per mitjà de la fe en el sacrifici de Jesucrist a la creu; les obres bones són l'acompanyament o la resposta de l'home a la salvació de Déu. Per als protestants afegir obres bones per obtenir la justificació volia dir que el sacrifici de Jesucrist havia estat incomplet. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia la justificació per mitjà de les obres meritòries, la penitència, les indulgències, les misses per als morts, el purgatori o qualsevol altre fonament que s'hi afegís a l'obra redemptora de la creu.
  • Sola gratia (Solament gràcia)- Per als protestants la salvació prové de la gràcia de Déu, i no pels mèrits del pecador; la salvació és un regal (do) de Déu. La doctrina de la gràcia estableix que ningú no pot complir tots els manaments de la llei, i per això, ningú no pot salvar-se a si mateix. La salvació s'ofereix al pecador per mitjà del perdó i de la gràcia rebuts després del penediment que produeix un nou naixement.
  • Soli Deo Gloria (Solament la glòria a Déu)- Per als protestants la glòria pertany només a Déu, ja que ell ha fet tota l'obra, no només per mitjà del sacrifici de Jesús en la creu, sinó per permetre que per mitjà de la fe l'home pugui ser salvat. Els protestants van creure que cap home (ni les seves institucions) no és digne de la glòria que pertany únicament a Déu.

L'eucaristiaModifica

La doctrina catòlica de l'eucaristia (anomenada també comunió o Sant Sopar) està basada en el dogma de la transsubstanciació. Els protestants es van oposar a aquest ensenyament, encara que no hi ha una doctrina única per a totes les famílies del protestantisme. La majoria d'elles, però, creuen que Crist està present durant el Sant Sopar, i que el pa i el vi són només una representació de la salvació per mitjà del sacrifici corporal de Crist.

El Sacerdoci dels CreientsModifica

Basada en 1 Pere 2, 9, aquesta doctrina estableix que tots els creients tenen el mateix accés a Déu en fe i adoració, i elimina tota mena de jerarquia espiritual del cristianisme, encara que en diferents graus, depenent de la denominació. La funció pastoral (líders o sacerdots protestants) és només una funció de direcció i ensenyament, però tots els creients per mitjà de la lectura de la Bíblia i l'oració, poden comunicar-se amb Déu.

BranquesModifica

A Alemanya va sorgir l'Església luterana. A les zones germàniques de Suïssa, Huldryk Zwingli i d'altres persones van començar també un intent de reforma de l'Església catòlica. Però Jean Cauvin va ser el dirigent més destacat de la Reforma Protestant a Suïssa. La Reforma que s'havia iniciat gairebé simultàniament a Zuric (cantó de parla alemanya) i Ginebra (francòfona) va anar estenent-se pels països veïns, arribant a Escòcia de la mà de John Knox, que s'havia format a Ginebra, donant origen a l'Església Presbiteriana.

Mentrestant, l'Església d'Anglaterra (anglicana) no es va deixar influir en un primer moment pel protestantisme, però després de la seva ruptura amb l'Església vaticana, va començar un gradual i vacil·lant acostament cap als ideals reformistes. Actualment les Esglésies de la comunió anglicana es declaren obertament reformades. D'elles va sorgir l'Església Metodista, que, al costat dels presbiterians, i a les esglésies baptistes, entre altres, es coneixen històricament com a dissidents.

Fora d'aquest protestantisme, que molts estudiosos denominen “magisterial”, es va donar un altre vessant, que es va distingir tant del catolicisme com de les Esglésies protestants de caràcter nacional. Aquest corrent rep el nom de Reforma Radical, els integrants dels quals van passar a conèixer-se com a anabaptistes, que rebutjaven la unió d'Església cristiana i Estat i repudiaven el baptisme infantil, constituint esglésies independents que van donar lloc a corrents com el mennonisme i van influir als fundadors d'unes altres, com les esglésies baptistes.

Des de finals del segle XIX van començar a sorgir diferents branques influenciades pels moviments de reavivamient. El principal corrent protestant sorgida en aquest període és el pentecostalisme, que va començar als Estats Units i s'ha estès principalment a l'Amèrica Llatina i Àfrica. Les esglésies pentecostals donen un èmfasi major als dons espirituals descrits en el Nou Testament, principalment el “parlar en llengües”.

Cada branca o denominació del protestantisme sol estar subdividida en diversos grups independents els quals també se'ls sol dir “denominacions” o “famílies”. Aquests grups se solen distingir entre els de la seva pròpia branca per diferències quant a l'èmfasi en determinats punts doctrinals i d'aplicació dels textos bíblics, però també per estar en diferents països o fins i tot regions d'una mateixa nació. També se sol donar el cas de divisions provocades per divergències administratives, encara que això afecta molt més a esglésies locals que a grups sencers.

Així mateix existeix una infinitat de congregacions locals o grups de congregacions que no posseeixen vincle formal amb denominacions instituïdes, anomenades “esglésies independents”. Aquest tipus d'esglésies ha experimentat una gran proliferació en les últimes dècades del segle xx especialment dins del pentecostalisme, on l'èmfasi en revelacions divines fa que moltes persones decideixin tenir el seu propi ministeri, començant les seves pròpies congregacions de manera independent, és a dir, sense vincle institucional.

Les esglésies independents solen mantenir-se a nivell local com un sol grup, encara que experimentin un gran creixement numèric, amb algunes esglésies locals amb milers de membres. Així i tot, existeixen esglésies independents que se subdivideixen fins al punt de convertir-se elles mateixes en denominacions, a més d'unes altres que s'uneixen en fraternitats d'esglésies que acaben transformant-se també en denominacions.

El protestantisme està força estès però els deu països amb més protestants formen el 50% dels seus fidels. Aquests són: Estats Units, Anglaterra, Nigèria, Alemanya, Sud-àfrica, el Brasil, Xina, Indonèsia, Kenya i República Democràtica del Congo.

 
Evolució cronològica de les diferents famílies protestants

Principals famílies del protestantismeModifica

Aquestes són les famílies principals del moviment protestant agrupades d'acord amb les característiques específiques de la seva doctrina. Cada família, però, conté diverses denominacions o esglésies independents:

Nom família Origen Doctrina Sagraments Implantació
Anabaptista i Baptista segle XVI a Europa, com a hereus dels anabaptistes. Han tingut un major creixement als Estats Units, on són la branca protestant majoritària baptisme per immersió dels adults baptisme i eucaristia 100 milions de seguidors, principalment als Estats Units i Llatinoamèrica
Anglicana i Episcopal segle XVI, amb la ruptura amb el papa per part d'Enric VIII d'Anglaterra, creant el que es denomina via mitjana del cristianisme (entre el catolicisme i el protestantisme més reformat). principi de la supremacia real, continguda en les Actes de Supremacia, que recolza l'autoritat del monarca sobre l'Església. baptisme i eucaristia, encara que consideren de manera secundària els altres sagraments de la tradició apostòlica (per exemple, orde sacerdotal). 85 milions de seguidors, principalment a Anglaterra
Calvinista, Presbiteriana i Reformada segle XVI, amb Juan Calvino a Suïssa i França (instituint-se l'Església Reformada, que s'estén als Països Baixos), arribant a Escòcia (on, a través de John Knox, s'institucionalitza com a Església Presbiteriana) i Anglaterra (donant origen a l'Església Congregacional). predestinació baptisme i eucaristia 85 milions (50 milions de presbiterians, 30 milions de congregacionales i 5 milions de reformats), principalment a Regne Unit, Països Baixos, els Estats Units, Corea del Sud, Llatinoamèrica i Àfrica subsahariana
EvangelismeNota1 els orígens del moviment evangèlic se solen traçar fins al metodisme anglès, l'Església de Moràvia (en particular, la teologia del seu bisbe, Nicolaus Ludwig von Zinzendorf) i el pietisme luterà glossolàlia, experiència de «néixer de nou» quan es rep la salvació i salvació per gràcia a través de la fe en l'expiació feta per Jesús de Natzaret. baptisme i eucaristia 600 milions de seguidors, principalment als Estats Units, Regne Unit i Llatinoamèrica
Luterana segle XVI a Alemanya, amb la ruptura amb el papa per part de Martín Luter en el que es coneix com a Reforma Protestant sola scriptura, sola fide, i sacerdoci universal baptisme i eucaristia 75 milions de seguidors, principalment a Alemanya i Escandinàvia
Metodista/Wesleyana i el Moviment de la Santedat segle XVII, amb John Wesley a Anglaterra. Emparentats amb el calvinisme (excepte la predestinació) i l'anglicanisme, estenent-se als Estats Units i Àfrica, on van experimentar un gran creixement. accent en la conversió, la predicació i la santedat baptisme i eucaristia 85 milions de seguidors, principalment a Regne Unit, els Estats Units i Àfrica subsahariana
Pentecostal i el Moviment Carismàtic entre finals del segle XIX i principis del segle xx, inspirats per Charles Finney i William Seymour. Estan constituïts principalment per esglésies locals independents, encara que també comprèn grans denominacions com les Assemblees de Déu. glossolàlia o do de llengües com a evidència del baptisme en l'Esperit Sant baptisme i eucaristia 250 milions de seguidors, principalment als Estats Units, Llatinoamèrica, Àfrica subsahariana i Corea del Sud
Quàquera fundada el segle xvii a Anglaterra 600.000 persones, principalment es concentra a la ciutat nord-americana de Filadèlfia

Altres esglésies protestants són:

Protestantisme al mónModifica

 
Països on el protestantisme és la religió majoritària.

El país amb major nombre de protestants és els Estats Units, on malgrat la pèrdua de pes dels “WASP” (protestants anglosaxons blancs), tradicionalment a favor d'altres grups (especialment els hispans, de majoria catòlica), la major part dels estatunidencs pertany a alguna confessió protestant. Entre els de major població, el que té el major percentatge és el Regne Unit, pertanyents sobretot a l'Església d'Anglaterra (anglicana) i l'Església d'Escòcia (presbiteriana).

Calss. País Població protestant % de protestants
1   Estats Units [5] 141.000.000 43,0%
2   Regne Unit 44.726.678 72,0%
3   Brasil[6] 42.300.000 22,2%
4   Xina 40.520.850 3,0%
5   Nigèria[7] 34.100.000 23,0%
6   Sud-àfrica[7] 30.000.000 62,0%
7   Alemanya[8] 22.036.000 26,6%
8   Indonèsia[7] 15.460.000 6,5%
9   Kenya[7] 12.855.244 38,0%
10   República Democràtica del Congo[7] 12.017.001 20,0%

Amèrica LlatinaModifica

 
Distribució del protestantisme al món.

Els principals grups protestants van començar a establir-se a Amèrica Llatina en el segle xx. Els presbiterians es van instal·lar a l'Argentina el 1836, al Brasil el 1859, a Mèxic el 1872 i a Guatemala el 1882. Els metodistes segueixen un itinerari semblant: Mèxic el 1871, el Brasil el 1886, Antilles el 1890, Costa Rica, Panamà i Bolívia en els últims anys del segle; mentre que a l'Equador, Colòmbia i el Perú es van establir primerament els baptistes i els pentecostals, així com una part dels metodistes.

Actualment les comunitats protestants han anat guanyant terreny enfront del catolicisme a Amèrica Llatina en general, ampliant la seva penetració en diversos països, especialment a Colòmbia i Centreamèrica.

Class. País Població protestant % de protestants
1   Brasil[6] 42.300.000 22,2%
2   Mèxic México[9] 8.386.207 9%
3   Colòmbia [7] 8.111.197 13,7%
4   Veneçuela[7] 7.888.000 16,0%
5   Guatemala[7] 6.275.620 45,0%
8 [[File:|22x20px|border |alt=|link=]] Honduras[7] 4.145.000 43%
6   Argentina[10] 4.000.000 10,0%
7   Perú[7] 3.382.352 17,4%
9   El Salvador[7] 2.605.600 40%
10   Xile[7] 2.150.000 18,0%
11   Nicaragua[7] 1.809.300 33,0%
12   Equador[7] 1.674.591 11,3%
13   Bolívia[7] 1.440.000 16,0%
14   Costa Rica[7] 989.394 29,0%
15   Panamà[7] 694.916 20,0%
16   Cuba[7] 600.000 5,0%
17   Uruguai[7] 357.667 11,0%
18   Belize[7] 86.940 27,0%

ReferènciesModifica

NotesModifica

Nota1. El terme "evangèlic" o "evangelisme" en un sentit ampli, ha estat utilitzat per a definir a tots el grups protestants, ja que cerquen la "puresa de l'Evangeli", des del començament de la Reforma. Diverses esglésies luteranes encara utilitzen l'adjectiu "evangèlic". Al segle xx el terme evangèlic ha estat utilitzat per a referir-se als grups, denominacions, o fins i tot famílies protestants que utilitzen el mètode d'evangelització (predicació de la doctrina) i que creuen en el testimoni i la conversió personal. Avui, en alguns països, el terme "evangèlic" ha esdevingut sinònim de "protestant". Un error comú és confondre el terme "evangèlic" per "evangelista". Els evangelistes van ser els autors dels evangelis. Els quatre reconeguts per les diferents esglésies cristianes són: Mateu, Marc, Lluc i Joan.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Hillerbrand, Hans Joachim (2004). Encyclopedia of Protestantism: 4-volume set. Oxford: Routledge.
  2. «Wayback Machine», 05-08-2013. [Consulta: 16 juliol 2021].
  3. Fulbrook, Mary. A Concise History of Germany (en anglès). Cambridge University Press, 2004, p.45. ISBN Cambridge University Press. 
  4. Thomsett, Michael C. The Inquisition: A History (en anglès). McFarland, 2010, p.187. ISBN 0786444096. 
  5. In U.S., Decline of Christianity Continues at Rapid Pace Pew Research Center, 2019
  6. 6,0 6,1 «Tabela 1.4.1 – População residente, por situação do domicílio e sexo, segundo os grupos de religião – Brasil – 2010» (en portugués), 2012. [Consulta: 7 setembre 2012].
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 7,16 7,17 7,18 7,19 http://cpi.pe/images/upload/paginaweb/archivo/23/opnac_visita_papa_francisco_201802.pdf
  8. Numbers and Facts about Church Life in the EKD 2019 Report Evangelical Church of Germany
  9. «Panorama de las religiones en México 2010». Arxivat de l'original el 2015-10-21. [Consulta: 15 juliol 2021].
  10. Primera Encuesta sobre Creencias y Actitudes Religiosas en Argentina, agosto de 2008

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Protestantisme