Gran Guerra Turca

La Gran Guerra Turca (en alemany: Der Große Türkenkrieg; en turc: Kutsal İttifak Savaşları) és el nom pel qual es coneixen els conflictes que van enfrontar a l'Imperi Otomà i els seus aliats els tàrtars de Crimea durant gran part del segle xvii contra el Sacre Imperi Romanogermànic, la Confederació de Polònia i Lituània, la República de Venècia i el Tsarat Rus. Aquestes diferents guerres, agrupades sota el nom de Gran Guerra Turca, foren degudes al restabliment del poder otomà i signifiquen l'últim intent dels turcs d'estendre's per Europa. Es poden diferenciar dues fases: en la primera (des 1645-1683) els otomans i els seus aliats atacaren successivament i per separat els diferents estats cristians. A la segona fase (1684-1699) els regnes cristians s'uneiren format la Santa Lliga. Finalment les conquestes cristianes obligaren als otomans a signar el Tractat de Karlowitz que marcà l'inici del replegament otomà als Balcans.[1]

Infotaula de conflicte militarGran Guerra Turca
Guerres Habsburg-Otomanes, Guerres poloneso-otomanes, Guerres turcovenecianes, Guerres russoturques
Juliusz Kossak Sobieski pod Wiedniem.jpeg
Sobieski a Viena per Juliusz Kossak
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data16 de juliol de 1683 - 26 de gener de 1699
LlocActuals Àustria, Hongria, Sèrbia, Croàcia, Grècia i Ucraïna
ResultatVictòria de la Lliga Santa i Tractat de Karlowitz
Sacre Imperi Romanogermànic, Imperi Habsburg, Confederació de Polònia i Lituània, Tsarat Rus, República de Venècia, Ducat de Màntua, Prince-Bishopric of Montenegro (en) Tradueix, serbis, grecs, búlgars, albanesos i Imperi Otomà Modifica el valor a Wikidata
Bàndols
Sacre Imperi Romanogermànic
Tsarat Rus
Confederació de Polònia i Lituània
República de Venècia
Imperi Otomà
Kanat de Crimea

AntecedentsModifica

La caiguda de Constantinoble en 1453 va causar una gran commoció a Occident, car es creia que era el principi de la fi del cristianisme i el sultà otomà Mehmet II va preparar una ofensiva per sotmetre el Regne d'Hongria però no va poder prendre la ciutat de Belgrad[2] però Sèrbia i Bòsnia quedaren absorbides dins l'Imperi Otomà, i Valàquia el Kanat de Crimea i Moldàvia foren simplement convertits en estats vassalls. El temor d'una amenaça otomana sobre Itàlia i els territoris venecians de l'Egeu[3] va propiciar un acord entre Milà i Venècia, que va acabar amb la pau de Lodi el 1454,[4] a la qual després es van adherir Florència i Nàpols. Es van arribar a iniciar converses per formar una nova creuada que alliberés Constantinoble, però cap estat va voler cedir tropes.

Les conquestes otomanes a Europa van obtenir guanys significatius amb una victòria decisiva a la batalla de Mohács en 526, que va fer que una una tercera part del Regne d'Hongria quedés en mans otomanes, però Viena fou alliberada del setge turc per Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic el 1529. A mitjans del segle xvii, la dinastia dels Köprülü havia guerrejat contra una cansada Venècia i havia penetrat en les extenses regions de l'orient europeu, però la Batalla de Lepant havia detingut l'avanç turc per la Mediterrània el 1571.

Atac otomà 1645-1683Modifica

La Pau de Westfàlia en 1648 va deixar l'Imperi Austríac com a única possessió ferma de la Casa dels Habsburg al centre d'Europa, i els otomans assetjaven la capital imperial del Sacre Imperi.

Transsilvània havia escapat de la conquesta d'Otomana durant la invasió d'Hongria i va retenir la seva autonomia política i religiosa, encara que havia de reconèixer la sobirania turca i pagar tribut a l'imperi Otomà. El 1658, el príncep de Transsilvània George II Rákóczi va envair Polònia amb els seus aliats suecs en la Segona Guerra Del nord. Després d'èxit inicial, va ser derrotat pels polonesos i es va haver de replegar. Els otomans, en conèixer les activitats del seu vassall transsilvà, li van declarar la guerra. Va ser el Gran Visir Köprülü Mehmet Paixà qui va derrotar Rákóczy i va conquerir Transsilvània, i el nou príncep transsilvà, János Kemény, va fugir a Viena, buscant suport austríac.

En 1663, els otomans van endegar la invasió d'Àustria, Nové Zámky, al sud de l'actual Eslovàquia, va ser conquerida i es va convertir en el centre de la província otomana del'eyalet Uyvar. Turcs i Tàrtars van travessar el Danubi el 1663, envaint Eslovàquia, Moràvia, i Silèsia. La campanya finalitzà en la Batalla de Sant Gotard, guanyada pels cristians, sobretot a través de l'atac de 6.000 soldats francesos dirigits per La Feuillade i Coligny.[5] Els austríacs no van poder donar continuïtat a aquesta victòria, a causa de la intervenció de les forces franceses en el Rin, en aquestes circumstàncies, els aliats protestants dels Habsburg catòlics, que havien demostrat ser poc fiables, volien, en comptes de tenir als austríacs com a aliats, lluitar contra els francesos en una coalició alemanya. Per tant, els otomans van girar la seva atenció al nord de nou en contra de la Confederació lituano-polonesa. En aquell moment, el Regne lituano-polonès es trobava en un estat lamentable: el Sejm havia dividit les lleialtats i el tresor estava en fallida. Per tant, és notori destacar que Joan III Sobieski del polonesos aconseguís una decisiva victòria contra els otomans en la segona batalla de Khotyn.

Inquiets, els otomans haurien de tenir encara una altra oportunitat en 1682, quan el Gran Visir marxava amb un gran exèrcit a Hongria i Viena, com a resposta a les incursions dels Habsburg en l'Hongria controlada pels otomans.

La Santa Lliga (1684-1699)Modifica

Article principal: Santa Lliga (1683)

Innocenci XI va convocar una nova Santa Lliga, que va incloure el Sacre Imperi Romanogermànic, al que es va unir la República de Venecia i Polònia el 1684 i el tsarat de Rússia el 1686. Joan III Sobieski, després de la seva proposta perquè la Lliga iniciés una ofensiva coordinada important, va emprendre una ofensiva força infructuosa a Moldàvia el 1686. Durant els quatre anys següents, Polònia bloquejaria la fortalesa de Kamaniče, i els tàtars otomans atacarien les terres frontereres. Els otomans van patir una derrota decisiva contra el Sacre Imperi Romanogermànic en la segona batalla de Mohács el 1687, i el 1691, Joan Sobieski va emprendre una altra expedició a Moldàvia, amb resultats lleugerament millors, però sense victòries decisives.

El 1697 en un nou intent de conquerir Hongria, Mustafa II va dirigir personalment la força d'invasió però Eugeni de Savoia va sorprendre l'exèrcit turc mentre travessava el riu Tisza a Zenta[6] i com a conseqüència l'Imperi Otomà va perdre el control sobre el Banat. Eugeni va seguir aquesta gran victòria atacant profundament la Bòsnia otomana. L'última batalla de la campanya va ser la Batalla de Podhajce el 1698, on l'hetman polonès Feliks Kazimierz Potocki va derrotar la incursió otomana a la Confederació de Polònia i Lituània.

L'envergadura de la derrota a Zenta va obligar l'Imperi Otomà a signar el tractat de Karlowitz el 26 de gener de 1699 que marca el final de l'hegemonia turca al sud-est d'Europa.[1] Transsilvània va passar a Àustria però els turcs van conservar el punt estratègic de Temesvár, el rerepaís de Belgrad i posicions a Croàcia i Eslavònia;[1] a Polònia va haver d'abandonar Podòlia i la fortalesa de Kamaniče, que no s'havia rendit i Polònia va renunciar a les seves reclamacions a Moldàvia; entre Turquia i Rússia no es va produir cap acord però el 1701 es va signar a Istanbul una treva de dos anys; Venècia va adquirir la Morea otomana[7] i va conservar Dalmàcia.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Davies, Brian. Empire and Military Revolution in Eastern Europe (en anglès). A&C Black, 2011, p. 5. ISBN 1441162380. 
  2. Housley, Norman. Religious Warfare in Europe 1400-1536 (en anglès). OUP Oxford, 2008, p. 65. ISBN 0191564508. 
  3. Stinger, Charles L. The Renaissance in Rome (en anglès). Indiana University Press, 1998, p. 112. ISBN 0253334918. 
  4. de Cadenas y Vicent, Vicente. La República de Siena y su anexión a la corona de España (en castellà). Ediciones Hidalguia, 1985, p. 15. ISBN 8400059131. 
  5. «comte Miklós Zrínyi, el poeta i senyor de la guerra». Arxivat de l'original el 2009-01-03. [Consulta: 1r gener 2012].
  6. Sandler, Stanley. Ground Warfare: An International Encyclopedia. ABC-CLIO, 2002, p. 985. ISBN 1576073440. 
  7. Houtsma, Martijn Theodoor. E.J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913-1936 (en anglès). Brill, 1987, p.576. ISBN 9004082654. 

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran Guerra Turca