Jaume Roig

escriptor valencià medieval
Per a altres significats, vegeu «Jaume Roig (desambiguació)».

Ascendència

Infotaula de personaJaume Roig
Murals Toni Espinar a Muro 2018 (8).jpg
Jaume Roig al Passeig de Batà de Muro. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1400 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
València Modifica el valor a Wikidata
Mort1478 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (77/78 anys)
València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptor i metge Modifica el valor a Wikidata
Manuscrit de l'Espill de Jaume Roig

Jaume Roig (nascut a la Ciutat de València entre 1407 i 1409, mort en la mateixa ciutat, el 5 d'abril de 1478), provenia d'una notòria família arrelada a la capital del Regne de València des de feia generacions. Es pot documentar la presència dels Roig a València des de començaments del segle xiv (documents patrimonials del què seria el seu besavi, a qui també li deien Jaume Roig. Amb tot i això, és més que probable que, l’arrelament es remunte al segle xiii, el mateix de la conquesta de la ciutat pel Rei Jaume I el Conqueridor. Així, la família Roig, ja comptava al segle xiv amb una capella familiar a la Seu, el principal temple de la Ciutat, privilegi reservat a les notables famílies ciutadanes d’antic solar.

El seu avi patern, el notari Pere Roig, gaudia d’una acomodada posició econòmica i es movia als àmbits institucionals amb vocació més burocràtica que política. Nascut al primer terç del tres-cents, i veí de la Parròquia de Sant Llorenç, apareix ja, de ben jove, vinculat a l'entramat institucional. Es tractava de tasques tècniques connectades amb la seua condició de notari, com a l'any 1356, en el què va alçar acta d’una sessió del Consell, en la que va ser, tècnicament, la primera emissió de deute públic de la Ciutat de València. Membre de l'elitista Confraria de Sant Jaume -principal plataforma sociopolítica de finals del XIV i començaments del XV-, apareix als documents més escorat professionalment a el sector públic, que no al privat. Així, s’esmenta com Prohom en un Comissió especial creada pel Consell en 1377 per fer front a l'amenaça barbaresca, o com "escrivà de l'honrat Comptador del General del Regne" cap a 1390. Va exercir, a més a més, d'Administrador de l'Hospital de Sant Llàtzer, un organisme sanitari de dependència municipal especialitzat en el tractament i cura de la lepra. A l’esmentada institució sanitària, li va dedicar bona part de la seua vida i dels seus esforços (va ser nomenat el 15 de febrer de 1376, i cessat el 4 d'agost de 1400, és a dir, 24 anys i mig). Consta documentalment la seua compromesa implicació en el càrrec de gestió hospitalària, com va passar, per exemple, en 1379, any en què Pere Roig va encapçalar i va promoure una campanya per tot el Regne de València, destinada a la recaptació de fons, per tal de reforçar el treball de l'Hospital. Va morir a València, entre la primavera de 1404, i l'estiu de 1405, per tant, Jaume Roig, no va conèixer el seu avi notari.

Tampoc va conèixer el seu avi matern, Joan Pérez, que va morir a l'estiu de 1395. Havia nascut al Cap i Casal del Regne durant la primera meitat del tres-cents, i sota el denominador comú de la seua estreta vinculació al sector manufacturer de la fusta, a València havia desenvolupat tota la seua trajectòria professional, familiar i social. Aconseguí una còmoda posició econòmica i assentà les bases de l'entramat de relacions empresarials i socials que desenvoluparia amb èxit, el seu primogènit, també de nom Joan Pérez. Eixe primogènit, que fou l’oncle matern de Roig, emparentà -mitjançant el seu matrimoni- amb els Monçó, una família del sector tèxtil, formant un tàndem empresarial familiar que va atreure l'interès de la puixant i acabalada família Bou, prou, com per acabar casant la seua filla, Úrsula Pérez, amb Guerau Bou, el 1419.

Son pare, també amb el nom de Jaume Roig, va exercir la medicina amb notable èxit, al menys, des del 1394, data en la qual va ser nomenat -per primera volta, ja que en serien més- metge examinador de la Ciutat de València, fins a, pràcticament, el final de la seva vida, quan va morir el 17 de desembre de 1445. Sa mare, Francesca Pérez, esdevingué el pont amb la família Pérez, amb la què es creà un vincle especial quan el seu germà Joan Pérez, va morir en 1415. El matrimoni Roig Pérez, va quedar llavors a la cura dels seus nebots. Entre eixos nebots, hi havia la cosina germana de l'autor de Espill, Úrsula Pérez, que, com s'ha assenyalat, casà pocs anys després amb Guerau Bou. La cosina germana de Jaume Roig, i el seu marit Guerau -pares del Baltasar Bou, el nebot car a qui està dedicat Espill-, resultaren fonamentals en la projecció vital i professional de metge.

Trajectòria professional

Cap les mateixes dates que la seua cosina germana emparentava amb la família Bou, Jaume Roig encetava el seu cicle formatiu secundari i universitari. Entre els anys 1420 i 1424-1425, estudià Arts, aconseguint el grau de Mestre, tenint una edat al finalitzar-los, que se situaria entre els 17 i els 18 anys. És probable que cursara els estudis d’Arts a l'Estudi General de Lleida, ja que, per eixos mateixos anys, el seu germà gran, el religiós Pere Roig i Pérez, estava en aquells dies desenvolupant allí els seus estudis de Medicina, i que posteriorment, augmentaria amb els de Dret eclesiàstic. El període en què Jaume estudiaria Medicina, va ser, per tant, el comprès immediatament després, és a dir, en el tram comprès entre els anys 1424-1425 i 1429-1430. Cap a 1431-1432, i amb una edat que es trobaria entre els 25 i els 27 anys, Jaume Roig hauria finalitzat el cicle formatiu complet, fent-se amb el grau de Mestre en Arts i en Medicina, màxima titulació mèdica que, possiblement, va aconseguir en la prestigiosa Universitat de Montpeller.

El 1434, amb tot just 28 o 29 anys, va ser nomenat per primera volta, metge examinador de València, un càrrec que comportava alguna cosa més que avaluar la idoneïtat del que pretenia exercir la medicina en territori valencià. El càrrec, li donava prestigi professional -intervenia, per exemple, en assumptes per designació Real-, però també proporcionava visibilitat social i estretes connexions polítiques (el càrrec, es nomenava per polítics, no per professionals). A l'any següent, el 1435, Jaume Roig casà amb Isabel Pellicer. Era la filla d'un potentat empresari que li deien Francesc Pellicer, i que moriria tres anys després del casament. La família Pellicer, va passar llavors, a estar dirigida pel primogènit de la família Pellicer, Antoni, germà d'Isabel i cunyat de Roig. La trajectòria d'Antoni Pellicer, va ser fulgurant, va engrandir la xarxa empresarial del seu pare i es va convertir en un prototípic patrici valencià de la baixa edat mitjana.

Per tant, el jove i acabat de casar Jaume Roig, encetà la seua carrera professional i social recolzat amb quatre pilars. El primer, l’estret contacte amb la família Bou per via de la seua cosina germana. El segon, mitjançant la seua dona, a l'emparentar amb els Pellicer. El tercer pilar, va vindre de la mà del mantell protector del llegat professional del seu pare, i que va facilitar l'accés a la condició de facultatiu de la Casa Reial d'Aragó a València. I el quart dels pilars, era la seua pròpia personalitat, una idiosincràsia que el va convertir en una persona coneguda i notòria, activa socialment, implicada en tasques i comeses més enllà de la seua professió, força estimada i apreciada com a mediador en els contextos de confrontació, en els quals, la seua intervenció personal, apareixia com a garantia d'equitat, equanimitat, ponderació i moderació.

Després de la mort de son pare a finals del 1445, la carrera professional de Jaume Roig es projectà i consolidà notablement. Convertit en el facultatiu de referència de la Reina Maria, esposa d'Alfons V El Magnànim, durant les seues llargues estades a la Ciutat de València, les seues visites al desaparegut Palau Reial valencià, van ser freqüents. El suport de l'entorn de la Cort a València -on, a més, va cosir estretes relacions amb cortesans i cortesanes, com va ser el cas d'Isabel Maça de Liçana-, li va permetre créixer i forjar-se’n, integrant-se en el grup de metges més selecte i notori de la Ciutat, sent requerit per a tot tipus d'actuacions facultatives. Entre les actuacions s'incloïen, habituals assistències personals a la Reina -de salut vulnerable- però també peritatges en assumptes que arribaven a la Cort, com en un curiós afer vinculat amb un alquimista a l'any 1441, o l'aparició d'un cadàver incorrupte d’una jove a l'any 1447. Al 1450, el seu cunyat Antoni Pellicer li facilità l'accés al càrrec, per primera volta, de la gestió de l'Hospital d'en Clapers, assumint també eixe any, la seua assistència facultativa, un centre que va gestionar gerencialment durant 27 anys. Dos anys després del seu accés al centre d'En Clapers, el 1452, entrà a formar part de l'entramat administratiu i de govern d'un altre dels referents sanitaris de la Ciutat de València: l'Hospital dels Innocents, el centre que s'ha considerat durant molt de temps com a primer manicomi d'Europa, combinant la gestió administrativa, amb l'assistència facultativa a partir de la mort de l'anterior metge, Bertomeu Martí, el 1463. En eixe sanatori, també va desenvolupar durant anys una intensa tasca gerencial, conservant-se en l'actualitat els Llibres de Gestió escrits de la seua mà. Va assistir com a facultatiu habitual al Convent de Predicadors, al Convent de la Trinitat -amb el qual tingué una intensa connexió des de l'inici de les seues obres el 1446-, o a l'Hospital d'En Bou -el sanatori de gestió privada que regentava la família Bou-, a més de les assistències a particulars -notables i no-. De la seua reputació i posició professional, donen fe les seues repetides reeleccions per al càrrec d'examinador de metges, que va exercir en els anys 1437, 1441, 1451, 1461, 1464, 1467, 1469, 1477 -per substitució de Lluís Alcanyís-, i 1478 , el mateix any en què va morir.

Però com s'ha assenyalat, Jaume Roig es va implicar al llarg de la seua vida en altres tasques, altres comeses ben diferents de la Medicina. Ocupà repetidament càrrecs en a la Confraria de Santa Maria, la qual s'havia convertit en la principal plataforma sociopolítica valenciana després de l'arribada a el tron de la dinastia castellana, com a l'any 1454, 1464 o 1471 -entre d’altres- en què va ocupar càrrecs com Clavari, Lloctinent o Majoral de la institució. Va participar igualment, en legislatures polítiques, actuant com a conseller representant del seu Parròquia (Sant Nicolau) en el govern municipal, en els anys 1450 i 1451, així com en 1456 i 1457..

El 1454, va assumir com a Obrer -càrrec parroquià de caràcter temporal, connectat amb la gestió economicoadministrativa, i que el metge assumiria en altres exercicis, com el 1441 o el 1467-, la reforma de l'Església de Sant Nicolau. Amb eixe temple, la família Roig tingué estrets vincles, com és el cas dels beneficis econòmics que rebia el religiós, metge i jurista Pere Roig -el germà de Jaume-, beneficis en els que li substituiria anys més tard Jaume Honorat Roig, el fill religiós de l'autor de Espill-, o com la sepultura dins el temple amb la qual els parroquians van obsequiar als Roig el 1439. El Llibre d'Obra de la reforma de l’església, va ser escrit de pròpia mà, i que, igual que en el cas dels seus Llibres de gestió de l'Hospital dels Innocents, encara es conserven. Les obres finalitzarien després de passats set anys -a l'estiu de 1461-, després de nombroses interrupcions, i amb alguna que altra desavinença personal. L'actual estructura de Sant Nicolau és el resultat d’eixes obres. S’amplià cap a l'oest, afegint una arcada cap a l'actual Carrer Abadia de Sant Nicolau. Allà se situava el cementiri, així que va haver de traslladar de lloc els cossos, per poder allargar el recinte i alçar la base de l'actual campanar. El bell portal gòtic d'accés oest, també va ser fruit de les obres que dirigí el metge.

Trajectòria personal

La implicació de Jaume Roig amb el seu entorn familiar i el seu cercle d'amistats, va estar veritablement notable. Diversos dels seus familiars el nomenaren marmessor als seus testaments, i s’implicà força en les seues qüestions patrimonials i humanes.

El metge, va estar especialment vinculat a la seua cosina Úrsula Pérez. Com s'ha indicat línies més amunt, aquesta, havia casat amb Guerau Bou. Era fill de Joan Bou, i net de Pere Bou, un famós farmacèutic que va pastar una considerable fortuna a finals de segle XIV, i que havia fundat entre la dècada dels vuitanta i els noranta del tres-cents, el seu propi Hospital. El marit d'Úrsula, era el segon dels fills de l'esmentat Joan Bou, però quan va morir el seu germà gran, Guerau va assumir el lideratge familiar dels Bou de la Ciutat València. En 1445, Guerau i Úrsula, es van convertir en els Senyors de Callosa, després de la compra de Callosa d'en Sarrià i Tàrbena per una ingent quantitat de diners, fent ús del seu castell per celebrar fastuoses noces dels seus fills, augmentant la seua reputació entre la flor i nata de la societat valenciana. El mateix Jaume Roig, habità temporalment a Callosa durant algunes temporades, bé fugint de València per dolentes epidèmies, bé en períodes de descans. No obstant això, el matrimoni Bou, va residir la major part del seu temps a la Ciutat de València, on tenien la seua residència principal, una enorme edificació aixecada per l'avi farmacèutic al segle XIV, i que encara es conserva en l'actual Carrer en Bou. Del matrimoni entre Úrsula Pérez i Guerau Bou, van nàixer sis fills, el benjamí, es deia Baltasar, en honor del seu oncle patern, també anomenat així, i militar de professió. Quan el 1459, Úrsula i el seu marit Guerau moriren -amb tot just sis mesos de diferència-, tots els seus fills estaven ben posicionats i amb les seues vides endreçades, tots, llevat del xicotet Baltasar -en aquells dies, encara adolescent-, per qui el seu oncle Jaume Roig, va escriure Espill amb finalitat educacional i formativa. No obstant això, Baltasar Bou moriria ben jove, tot just iniciada la carrera militar com a cavaller, el 1467.

La branca familiar paterna, els Roig, tampoc quedaren al marge de la implicació del metge. Com ja s'ha apuntat, Jaume representà durant anys els interessos patrimonials valencians de son germà gran Pere, resident a Aragó, fins que el religiós va morir, a Osca, el 1475. Amb el seu oncle patern, Francesc Roig, Abat de Sant Bernat de Rascanya, les coses no resultaren, però, tan fluïdes. I és que, Francesc, havia necessitat de pagar una sucosa quantitat de diners al Rei per accedir a l'abadiat a principis de la dècada dels quaranta, i els diners, eixiren d'una càrrega sobre un immoble de la qual es va fer càrrec, fins al final, el seu nebot metge. Van ser dècades de conflicte familiar i patrimonial entre oncle i nebot, fins i tot després de morir el religiós, Jaume Roig va haver d'iniciar accions legals derivades del testament del seu oncle.

Jaume Roig visqué tota la seva vida al conegut carrer dels Cordellats de València, a la casa que encara està dempeus, al cantó que hui dia afronta a la Plaça de la Companyia (inexistent al segle XV). Va ser construïda per son pare en la primera dècada de 1400, i allí va morir a la matinada el 4 a el 5 d'abril de 1478, a causa, del que podria, ser una embòlia cerebral. No obstant això, aquesta casa mai va ser de la seua titularitat. Pertanyia a son germà religiós Pere, per ser el primogènit, i després de la mort a Osca al setembre de 1475, la deixà en herència al seu nebot, sense passar per son germà Jaume. No obstant això, sempre estigué la llar dels Roig i Pellicer, una residència molt coneguda a la Ciutat, i que va ser escenari d'alguna que una altra curiosa anècdota, que resta documentada.

Entre les titularitats immobiliàries urbanes inventariades a la mort de Jaume Roig, es trobaven, d'una banda, un segon immoble també situat en el carrer dels Cordellats -heretat de son pare-, destinat a lloguer, i de què li corresponia un 50% de la propietat, sent l'altra meitat indivisa, del seu germà Pere. Un xicotet celler, amb tres cambretes, situada al Carrer Forn Na Mascona, a la Parròquia de Sant Joan, prop del Camí de Quart, de què també posseïa el 50% -també provinent de l'herència de son pare -, corresponent l'altra meitat, a son germà. La meitat, igualment, d'un altre immoble de son pare, situat al mateix carrer Forn de Na Mascona, la destinació del qual, també podria ser un celler, i, finalment, a la mateixa via pública, fent cantonada amb el Camí de Quart (actual Carrer de Quart), un "hostal vulgarment apellat del Taronger", hipotecat en aquells moments. Pel que fa a les propietats rústiques, principalment destinades a la vinya, estaven a Petra, en Soterna -més específicament, en els voltants de l'actual Avinguda del Cid, zona de l'actual Hospital General, on, a més de vinya, tenia una miqueta de blat-, a la partida dels Terçals, i a la Creu del Puig, a nord de València, destinada a olivar.

La seua mort, esdevinguda a la matinada el 4 a el 5 d'abril de 1478, no passà desapercebuda per la societat valenciana del moment. Va ser acuradament recollida i narrada en la crònica per excel·lència que es conserva de la seua època -l'anomenat "Dietari del Capellà d'Alfons El Magnànim" -, perquè el metge va ser, sense cap mena de dubte, un personatge rellevant de la societat valenciana de segle XV.

Cinquanta-tres anys després de la seua mort, es va publicar per primera vegada Espill.

Hui, la Ciutat de València, li ret homenatge amb una via pública amb el seu nom, situada a les rodalies del Jardí dels Vivers, on s’alçava el ja desaparegut Palau Reial, molt a prop de l'anomenada Torre de la Reina. El lloc que tantes vegades va visitar al llarg dels millors anys de la seua vida.

Descendència

Es poden acreditar documentalment, un total de set descendents del matrimoni entre Jaume Roig i Isabel Pellicer, tot i que, hi ha indicis documentals, que apunten a que podrien haver estat un total de deu. No obstant això, li varen sobreviure sis, que són els explícitament esmentats al seu testament.

El major dels hòmens, el religiós Jaume Honorat Roig, aconseguí al poc de morir son pare, el càrrec de “Canonge de la Seu de València i vicari general del dit Reverendíssim Senyor cardenal i bisbe de València", convertint-se així, en l'home fort de la família Borja entre la jerarquia eclesiàstica de la Ciutat. La seua titulació universitària de doctor en Decrets, li habilità per dictar nombroses sentències en qüestions complexes de dret canònic, guanyant-se un considerable prestigi professional.

El segon dels hòmens, Gaspar Jeroni, progressà en la política valenciana. Va ser nomenat Justícia Criminal el 1487, i a eixe primer nomenament de càrrec públic , li’n seguiren d’altres. L'any 1493, va ser nomenat Jurat; el 1503, formà part del grup designat de cavallers i ciutadans per coordinar la defensa de València davant les incursions "dels moros" a Cullera; el 1516, va integrar el reduït grup d'escollits que va establir noves normatives sobre el mandat triennal improrrogable del Racional, rebent un considerable nombre de vots al seu favor per a eixa designació; el 1521, va ser nomenat altra volta Jurat -en plena revolta de Les Germanies-, sent nomenat pel posicionament oficial de la Corona, plenament coherent amb la trajectòria familiar dels Roig-. També va exercir, com son pare, d'Administrador de l'Hospital Dels Innocents. Per la seua banda, el xicotet Joan -Joanot o Joan Baptiste, com és esmentat en diversos documents-, es va convertir en religiós igual que el seu germà gran.

Pel que fa a sa filla Elionor, casà amb el militar Joanot Mercader -pertanyent a la totpoderosa família dels Mercader, el braç polític valencià per excel·lència de la Casa Reial d'Aragó en el segle XV-, i tingué, al menys, un filla, Isabel Mercader i Roig, que casà amb Bernat Joan, conegut membre del patriciat valencià. Les seues altres dos filles, Violant i Joana, prengueren el camí religiós, incorporant-se la primera a al Convent de Santa Clara i, la segona, de ben jove, al Convent de la Trinitat, sent encara son pare, metge del convent.

BibliografiaModifica

 
Ninot de Jaume Roig a la Falla infantil de l'Ajuntament de 2013.
  • Badia, Lola. "El saber i les lletres fins a 1500", en Història de la cultura catalana. L'esplendor medieval (segles XI–XV). Barcelona: Edicions 62, 1999, vol. 1: 71-124.
  • Bergés, Joaquim. "Jaume Roig". En: Roig, Jaume. "Espill o llibre de les dones". 1a edició. Barcelona: Edicions 62, 1978. ISBN 84-297-1444-8
  • Cantavella, Rosanna. Els cards i el llir: Una lectura de l'Espill de Jaume Roig. Barcelona: Quaderns Crema, 1992.
  • Carré, Antònia. "La biblioteca del metge Jaume Roig". Anuari de Filologia, Universitat de Barcelona, vol. XVI, any 1993, secció C, número 4: 23–36.
  • Carré, Antònia. "L'Espill de Jaume Roig: bibliografia comentada", en Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, fascicle 15, (2001): 383–414.
  • Carré, Antònia. Jaume Roig, Espill. Edició, traducció i comentaris d'—. Barcelona: Quaderns Crema, 2006.
  • Chiner Gimeno, Jaime J. "Del testamento e inventario de bienes de Jaume Roig al autor del manuscrito del Spill. Documentos y nuevas hipótesis". Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLIV (1993-94), 1995: 173–230.
  • De Den, Bruno "Darrere L'Espill. Apuntes sobre Jaume Roig y su entorno familiar". València, octubre 2019. 427 pàg.
  • Delgado-Librero, María Celeste. "Jaume Roig's Spill: A Diplomatic Edition and an English Translation of Ms. Vat. Lat. 4806." Diss. U of Virginia, 2003.
  • Hauf, Albert. "De l'Speculum Humanae Salvatoriis a l'Spill de Jaume Roig: itinerari especular i figural". Estudis Romànics, XXIII (2001): 173–219.
  • Peirats Navarro, Anna I. Una aproximació a l'Espill "de Jaume Roig. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Edicions Bromera, 2004.
  • Solomon, Michael. The Literature of Misogyny in Medieval Spain: the Arcipreste de Talavera and the Spill. New York: Cambridge University Press, 1997.
  • Wacks, David. "Reading Jaume Roig's Spill and the Libro de buen amor in the Iberian maqâma tradition." Bulletin of Spanish Studies 83.5 (2006): 597-616.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaume Roig
Vegeu texts en català sobre Jaume Roig a Viquitexts, la biblioteca lliure.

ReferènciesModifica