Jaume el Just

Rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona
Per a altres significats, vegeu «Jaume el Just (sant)».

Jaume el Just[a], anomenat també Jaume II d'Aragó i Jaume II de Catalunya-Aragó[b] (València, Regne de València, 10 d'agost del 1267 - Barcelona, Principat de Catalunya, 2 de novembre del 1327; en aragonès: Chaime,[1] en llatí: Jacobus[2]), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i de València (1291-1327), i també rei de Sicília (1285-1296), de Mallorca (1291-1295) i de Sardenya (1324-1327). Per la pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «senyaler, almirall i capità general de l'Església de Roma».

Infotaula de personaJaume el Just

Retrat imaginari de Jaume II el Just realitzat per Manuel Aguirre y Monsalbe (ca. 1851–1854) Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ca) Jaume d'Aragó
(an) Chaime d'Aragón
(es) Jaime de Aragón Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement10 agost 1267 Modifica el valor a Wikidata
València (Corona del casal d'Aragó) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 novembre 1327 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Barcelona (Corona del casal d'Aragó) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMonestir de Santes Creus Modifica el valor a Wikidata
Rei de Sardenya
1324 – 2 novembre 1327 – Alfons el Benigne →
Sobirà de la Corona d'Aragó
1291 (Gregorià) – 2 novembre 1327
← Alfons el FrancAlfons el Benigne →
Rei de Mallorca Corona del casal d'Aragó
1291 – 1295
← Alfons el FrancJaume II de Mallorca →
Rei de Sicília
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCristianisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciótrobador, compositor, poeta, governant Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteCastilian-Aragonese War of 1296-1304 (en) Tradueix i conquesta de Sardenya Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolComte de Ribagorça (1291–1322)
Rei de Sicília
Rei d'Aragó
Comte de Barcelona
Rei de València
Rei de Sardenya Modifica el valor a Wikidata
FamíliaCasa reial d'Aragó i Casal de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
CònjugeIsabel de Castella i de Molina (1291 (Gregorià)–)
Blanca de Nàpols (1295 (Gregorià)–)
Maria de Xipre (1315 (Gregorià)–)
Elisenda de Montcada (1321 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
FillsAlfons el Benigne
 ( Blanca de Nàpols)
Constança d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Joan d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Ramon Berenguer I d'Empúries
 ( Blanca de Nàpols)
Blanca d'Aragó
 ( Blanca de Nàpols)
Napoleó d'Aragó
 ( Gerolda)
Jaume d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Pere d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Violant d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Maria d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Elisabet d'Aragó i d'Anjou
 ( Blanca de Nàpols)
Jaume d’Aragó
 ( ) Modifica el valor a Wikidata
ParesPere el Gran Modifica el valor a Wikidata  i Constança de Sicília Modifica el valor a Wikidata
GermansElisabet de Portugal, Violant d'Aragó i de Sicília, Alfons el Franc, Frederic II de Sicília, Pere d'Aragó i de Sicília i Jaume Pere Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
14 desembre 1319Privilegi de la Unió dels regnes d'Aragó, València, Mallorca i comtat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Jaume II, presidint les Corts de Barcelona

Antecedents familiars modifica

Fou el segon fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons el Franc (1291) al tron de la corona d'Aragó. Va ser batejat a l'església de Constantí.[3]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Alfons II d'Aragó
(el Cast)
 
 
 
 
 
 
 
8. Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Sança de Castella
 
 
 
 
 
 
 
4. Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Guilhèm VIII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
9. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Eudòxia Comnena
 
 
 
 
 
 
 
2. Pere III d'Aragó
(el Gran)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Béla III d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
10. Andreu II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Agnès d'Antioquia
 
 
 
 
 
 
 
5. Violant d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Pere II de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
11. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Violant de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
1. Jaume II d'Aragó
(el Just)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Enric VI del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
12. Frederic II del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Blanca de Castella
 
 
 
 
 
 
 
6. Manfred I de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. ?
 
 
 
 
 
 
 
13. Bianca Lancia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. ?
 
 
 
 
 
 
 
3. Constança de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Tomàs I de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
14. Amadeu IV de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Margarida de Ginebra
 
 
 
 
 
 
 
7. Beatriu de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Hug III de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
15. Anna de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Beatriu d'Albon
 
 
 
 
 
 

Matrimoni i descendents modifica

Política externa modifica

 
Escut d'armes de Jaume el Just com a rei de Sicília (1285-1296):
«escut quarterat: 1r i 4t en camper d'or quatre pals de gules (Barcelona); 2n i 3r en camper d'argent, dues àligues de sable coronades d'or (Sicília

Buscà la pau amb el Regne de Castella per tal de resoldre finalment el problema sicilià. Així, s'acordà el matrimoni entre Jaume II i Isabel de Castella, filla de Sanç IV de Castella, el 1291.

Després de la caiguda de Trípoli (1289), Enric II de Xipre va enviar al seu senescal Joan de Grailly a Europa per aconseguir ajuda per Acre i Jaume el Just va enviar cinc galeres,[6] que es van sumar a un petit contingent de toscans i llombards, però la ciutat va caure el 1291. El 1292, moment especialment perillós per l'enemistat amb el papa, dels Anjou i de França, demana un tractat d'aliança al soldà al-Àixraf Khalil, el conqueridor de Sant Joan d'Acre, que després no va ratificar. El 1294, es va anul·lar el matrimoni amb Isabel de Castella, que només havia estat civil per manca de dispensa papal.

La pau d'Anagni modifica

Per la pau d'Anagni (1295), cedí Sicília a la Santa Seu (quan n'era papa Bonifaci VIII) i retornà les Balears a Jaume II de Mallorca. A canvi (1297), aconseguí del papa el dret de conquerir Sardenya com a feu pel qual calia pagar un lloguer (a Pisa i Gènova que també la pretenien); el tractat també incloïa Còrsega: però aquesta illa no s'arribarà a conquerir mai, només Alfons IV ho intentà sense èxit (1421). Per aquesta mateixa pau, es casà amb Blanca de Nàpols. Aquest matrimoni permeté l'alliberament dels fills de Carles II de Nàpols, que havien estat retinguts a Catalunya; a canvi, Carles II renunciava als drets sobre la Corona d'Aragó i rebia una indemnització de la Santa Seu.

Pau de Caltabellota modifica

El 1297, viatjà fins a Roma per rebre la investidura de Còrsega i Sardenya per part del papa Bonifaci VIII. Aquest el pressionà perquè intervingués en la lluita contra Frederic II de Sicília.

Aquesta lluita es va produir, sobretot en enfrontaments navals, fins que Jaume va abandonar i el seu germà Frederic va aconseguir assetjar l'exèrcit angeví i forçar Carles II d'Anjou a una capitulació: la pau de Caltabellotta (1302), per la qual Frederic II es mantenia al tron de Sicília.

Sentència arbitral de Torrelles modifica

Feu costat a Alfons de la Cerda, pretendent al tron castellà, contra Ferran IV de Castella, la qual cosa li permeté de conquerir Múrcia[7] als castellans (1296) i signar amb Ferran IV de Castella la Sentència arbitral de Torrellas (1304), per la qual recuperà la part nord del Regne de Múrcia, que incorporà al Regne de València. Avui constitueix la part sud del País Valencià, amb pobles i ciutats com Alacant, Elda, Petrer, Novelda, Elx, Crevillent, Guardamar i Oriola (tots de parla catalana, excepte Elda). La part sud de Múrcia (amb la capital i Cartagena) va continuar en mans de Castella i, amb el pas dels segles, esdevindrà de parla castellana; tanmateix, en la parla popular, s'hi conserven multitud de paraules catalanes i molts murcians duen cognoms catalans.

Senyaler, almirall i capità general de l'Església catòlica romana modifica

Va cercar l'aliança amb el kans tàrtars (Ghaikatu) per reconquerir Terra Santa. Després de la caiguda del darrer reducte croat, Arwad, va trametre-hi Eymeric d'Usall en dues ocasions (1303-1304, 1305-1306) per rescatar fra Dalmau de Rocabertí, el darrer cap d'aquella guarnició. També va demanar al soldà Muhammad al-Nasir el lliurament de la Vera Creu i del sant Grial.

L'octubre del 1305 es va entrevistar a Montpeller amb el Papa Climent V i li va oferir per la croada contra els musulmans, la seva persona, les seves terres i el seu tresor, i per això, Ramon Llull pensava en ell com el rex bellator que havia d'unificar la cristiandat i culminar la croada.[8]

Croada d'al-Mariyya modifica

Aliat amb Ferran IV de Castella pel tractat d'Alcalá de Henares, va participar en la Guerra castellanogranadina (1309-1319), impulsant la Croada d'al-Mariyya el 1309, però no va aconseguir conquerir la ciutat.[9] L'intent responia a la política recomanada per fra Ramon Llull en el seu projecte Rex bellator de conquesta de Terra Santa.

Conquesta de Sardenya modifica

Conquerí Sardenya (1324) a la República de Pisa de manera efectiva[10] i establí bases comercials a Xipre, Egipte i Constantinoble (Imperi Romà d'Orient). La conquesta de Sardenya per convertí l'antiga rivalitat comercial entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova en guerra oberta, que acabà després de la mort de Jaume el Just en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII.[11]

Política interna modifica

Defensà Sibil·la i Hug VII de Mataplana, comtes del Pallars Sobirà, dels Coserans (1297) i per això el reconegueren com a senyor: el comtat de Pallars Sobirà esdevenia vassall directe del casal de Barcelona.

El 26 d'abril del 1313, d'acord amb el tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix la Vall d'Aran a Jaume el Just.[12]

El 1319, va fundar l'Orde de Montesa, orde militar que va incorporar part dels templers en ser suprimit l'Orde del Temple. El papa va permetre que, al Regne de València, els béns templers passessin a un orde de nova creació, que continués la seva tasca.

El 1320, la Croada dels pastors travessà els Pirineus i atacà les aljames de Jaca i Montclús.[13] Jaume el Just actuà i envià un destacament per protegir els jueus, i l'infant Alfons manà penjar quaranta dels atacants d'Osca i els atacants es dirigiren a Tudela i Pamplona, on els jueus plantaren cara i els rebutjaren.[14]

El 1321, incorporà la baronia d'Entença a la Corona, ja que Guillem d'Entença i de Montcada (sisè baró d'Entença) va morir sense descendència. El 1324, li concedí al seu fill l'infant Ramon Berenguer el comtat de Prades i la baronia d'Entença.

Trobador modifica

Ja des de la seva època a Sicília, era aficionat a la poesia, i a la seva cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons diu, escrigué les Regles de trobar a instàncies del rei. També protegí Arnau de Vilanova i redactà lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador, és autor d'una dansa religiosa, en què compara l'Església amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.

En l'article sobre danses, se'n pot trobar una del rei Jaume II, de temàtica moral i intencionalitat política.

Títols i successors modifica

  • El 28 de juny del 1293: Jacobus Dei gratia rex Aragonum, Sicilie, Maioricarum, et Valencie, ac comes Barchinone[2]
  • El 28 de juny del 1310: Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice, ac comitis Barchinone[15]
  • El 28 de març del 1317: Jacobus Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corcisse, comesque Barchinone ac sancte romane ecclesie vexillarius, ammiratus et capitaneus generalis[16]
  • El 12 de febrer del 1324: Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, comesque Barchinone ac sancte romane ecclesie vexillarius, ammiratus et capitaneus generalis[17]

Jaume el Just fou succeït el 1327 per Alfons el Benigne, el seu segon fill legítim, perquè Jaume d'Aragó i d'Anjou, el fill gran, renuncià a la successió, ja que volgué fer-se eclesiàstic i no consumar el matrimoni amb Elionor de Castella el 1319.[4]

Jaume el Just
Naixement: València, 10 d'agost de 1267 Mort: Barcelona, 2 de novembre de 1327
Títols
Precedit per:
Pere II
"el Gran"

(pare)
Rei de Sicília Insular (Trinària)
(Llista de reis de Sicília)
(1285-1295)
— Territori perdut: —
Cedit a la Santa Seu segons
el Tractat d'Anagni

(1295)
— Beneficiari —
Carles II de Nàpols
 
Precedit per:
Alfons II
"el Franc"

(germà mort prematurament)
(1291)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de Mallorca)
(1291-1295)
— Territori perdut: —
Cedit a la Santa Seu segons
el Tractat d'Anagni

(1295)
— Beneficiari —
Jaume II de Mallorca
"el Prudent"

 
(oncle)
Comte de Rosselló i Cerdanya
(Llista de comtes de Rosselló)
Comtat de Rosselló, Vallespir
Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent

(1291-1295)
Senyor de Montpeller i Omeladès
(Llista de senyors de Montpeller)
(1291-1295)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Ribagorça, Comte de Sobrarb
(1291-1327)
Succeït per:
Alfons III
"el Beningne"

(fill)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1291-1327)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus[18] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Berga

(1291-1327)
— Nova creació: —
(Regne de nova creació)
(1297)
Cedit per la Santa Seu per compensar
les cessions en la Pau d'Anagni del
Regne de Sicília
i del Regne de Mallorca
Rei de Sardenya i Còrsega
(Llista de reis de Sardenya)
(1297-1327)
Senyaler, Almirall i Capità General de
l'Església de Roma

(1295-1327)
Succeït per:
(títol honorífic en desús)

Notes modifica

Referències modifica

  1. Grafia SLA - Sociedat de Lingüistica Aragonesa
  2. 2,0 2,1 Arxiu Jaume I: Jaume II atorga privilegi de salvaguarda i protecció al monestir de Rueda, on s'inclouen totes les seues persones i béns
  3. «Constantí reviurà el bateig del rei Jaume II amb una jornada de recreació històrica – Ajuntament de Constantí». [Consulta: 25 novembre 2018].
  4. 4,0 4,1 Masià i de Ros, Angels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro El Ceremonioso (en castellà). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. 199. ISBN 8400074459. 
  5. Nicolau d'Olwer, Lluís. La duquessa d'Atenes i els "documents misteriosos". Lluís Nicolau d'Olwer, 1958, p. 32. 
  6. (anglès) Steven Runciman, A history of the Crusades 3, p.373-374 Penguin Books, 1987 (first published in 1952-1954). ISBN 9780140137057
  7. Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en anglès). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. vol.1, p.67. ISBN 8400074459. 
  8. Hillgarth, J. N.; Alberni, Anna; Santanach, Joan. Ramon Llull i el naixement del lul·lisme. L'Abadia de Montserrat, 1998, p.94. ISBN 847826986X. 
  9. Juan de Mata Carriazo, En la frontera de Granada, p.161 (castellà)
  10. Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). vol.2. Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, p.241. 
  11. Mutgé Vives, Josefa. Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV. Editorial CSIC, 2004, p. 80. ISBN 8400082184. 
  12. Ferrer i Mallol, M. Teresa. Set-cents anys de la reintegració de la Vall d'Aran a Catalunya. IEC. 
  13. Baer, Yitzhak. A history of the Jews in Christian Spain (en anglès). Jewish Publication Society of America, 1978, p. 15. 
  14. Lacave, José Luis. Sefarad, Sefarad: la España Judía (en anglès). Comisión Quinto Centenario, Grupo de Trabajo Sefarad 92, 1987, p. 208. ISBN 8485983580. 
  15. Arxiu Jaume I: Jaume II declara la unió de Vila-real a la corona reial d'Aragó, del patrimoni de la qual forma part
  16. Arxiu Jaume I: Jaume II d'Aragó ordena al batlle general del regne de València que respecti els privilegis concedits als habitants regne de Mallorca pel seu avi el rei Jaume I
  17. Arxiu Jaume I: Jaume II dóna la raó a la ciutat de Jaca, en les disputes que mantenien amb els homes d'Estadilla, pel pagament de l'impost del pes reial
  18. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica