Conquesta aragonesa de Sardenya
La Conquesta de Sardenya fou una campanya militar per part de la Corona d'Aragó encapçalada per Jaume el Just entre 1323 i 1329. L'illa de Sardenya, sotmesa a la influència mercantil de pisans i genovesos, estava dividida en quatre senyories (anomenades giudicati), de les quals tres estaven gairebé sota control dels pisans i la quarta, la dels Arborea, hi tenia una aliança estreta. Les dificultats de les finances reials després de les guerres per Sicília (fins a 1295), els conflictes amb la Corona de Castella per les terres de Múrcia i Alacant (1296-1304) i el fracàs d'una temptativa de conquesta d'Almeria (1309) expliquen el retard de Jaume el Just a l'hora de materialitzar la conquesta de Sardenya, de la qual havia obtingut la infeudació del papa (Roma, 1297).
  Conquesta de Sardenya Conquesta de Sardenya | |||
| Tipus | conquesta  | ||
|---|---|---|---|
| Data | 1323 – 1326 | ||
| Coordenades | 39° 36′ N, 8° 54′ E / 39.6°N,8.9°E | ||
| Escenari | Sardenya | ||
| Lloc | Sardenya (Itàlia) | ||
| Resultat | Victòria de la Corona d'Aragó | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
La possessió de l'enclavament sard podia interessar als catalans per raons econòmiques i estratègiques car posseïa nombroses riqueses naturals (salines, mines de plata i corall); la producció agrícola (cereals) i ramadera (carn, cuirs, formatges) eren abundants; la situació geogràfica de l'enclavament permetia controlar millor la navegació a la Mediterrània occidental, cosa que permetia guanyar posicions en les rutes marítimes cap al llevant mediterrani, on es feia el comerç més lucratiu; i de passada, la conquesta de Sardenya tenia altres avantatges, com guanyar mercats i enclavaments als competidors pisans i genovesos; suprimir una base del corsarisme; obtenir recursos complementaris per a l'erari reial i proporcionar terres i honors a la noblesa.
En les Corts de Girona (1321), Jaume el Just aconseguí que Sanç I de Mallorca oferís vint galeres, dos-cents cavalls, i un bon nombre de peons[1] per empendre la Conquesta de Sardenya i després, va viatjar als regnes d'Aragó i de València, d'on també va rebre ajuda.
Operacions militars modifica
Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la Batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Càller, i va demanar ajut a la Corona d'Aragó per consolidar la posició.[2]
Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós. Guerau de Rocabertí i Desfar[3] i el seu nebot Dalmau VII de Rocabertí s'avançaren al gros dels expedicionaris amb 200 cavallers i 2000 infants per ajudar Hug II d'Arborea, prenent Quart i assetjant el castell de Càller.[4]
L'1 de juny de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons amb un total de 60 galeres, 14 naus i altres naus petites salpen cap Sardenya, i cinc dies després es concentren a Maó per evitar el mal temps,[5] i on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejades per Huguet de Totzó.[1] El 12 de juny arriben a Sardenya,[6] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons.
Assetjat el castell de Càller per Dalmau VII de Rocabertí, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles, amb tropes de Ramon de Peralta i Bernat I de Cabrera va costejar l'illa, prenent algunes posicions,[7] mentre el gruix de les forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, amb un castell i mines de plata importants per als pisans, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea.[8] El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323. Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] els assetjants eren incapaços de vèncer les muralles, de manera que van tallar les vies de subministrament per vèncer per inanició i obligar els defensors a rendir-se per desgast, mentre els ballesters defensors van causar grans pèrdues entre els atacants.
Retornat Huguet de Totzó a casa per malaltia, fou enviat en el seu lloc, amb reforços i queviures, Guillem Alomar,[10] que fou interceptat pels pisans i van capturar diversos vaixells i cremar-ne d'altres, i van haver de rebre el socors de Ramon de Sentmenat des de Goceano.[9] La calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[11]
Una flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, que pretenia aixecar el setge de Càller, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa[12] i els aragonesos, sabedors que la flota s'acostava, havien agrupat la cavalleria a prop de la costa per rebutjar el desembarcament.[13] El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava, i la flota era capturada pels assetjants.[11]
El 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret de Càller.[14] El domini de l'illa fou precari, permanentment amenaçat pels genovesos, que van anar prenent el relleu dels pisans en la lluita i que van obtenir el suport d'una part dels sards.
El 1325 els Doria es revoltaren a Sàsser recolzats per la República de Gènova, i Pisa fou forçada a reiniciar la guerra pels atacs de la flota de reforç del vicealmirall Bernat Sespujades,[15] i de Francesc Carròs des de Bonaria a les naus que enviava a seva ciutat,[11] i el novembre de 1325 una armada de pisans i genovesos de 24 galeres fou preparada a Savona al comandament de Gaspar Doria.[16] El 29 de desembre, la flota de Carròs derrotà a la batalla naval de Càller la flota de Doria,[16] que va poder escapar nedant,[17] sent capturades cinc galeres genoveses i tres pisanes. Amb la derrota a la batalla naval de Càller, l'aixafament de la revolta dels Doria a Sàsser,[18] on s'havia establert la República de Sàsser,[19] i la derrota dels pisans a la batalla de Stampace,[17] els pisans van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326.[14]
Conseqüències modifica
Les resistències i l'interès estratègic de Sardenya en van forçar una completa ocupació militar, mentre els barons i els cavallers participants en la conquesta rebien compensacions territorials, i una minoria de nobles catalanoaragonesos ocupava els principals càrrecs de govern.
L'espiral de resistència i repressió es complicà tant que, per a l'economia catalana, les pèrdues segurament van ser superiors als guanys.[20] L'aferrissada resistència sarda al domini català explica, per acabar, que s'adoptessin mesures repressives extremes com ara la reducció a l'esclavitud de no pocs rebels, i fins i tot de poblacions senceres.[21]
Els genovesos no acceptaren la pau i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Menton, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[22]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Fulgosio, Fernando. Crónica de las Islas Baleares (en castellà). Maxtor, 1870, p.72.
- ↑ Hayward, Fernand. Sardaigne terre de lumiere (en francès). Nouvelles Editions Latines, 1956, p.40.
- ↑ «Conquesta aragonesa de Sardenya». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Conquesta aragonesa de Sardenya». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine., p.51
- ↑ * Hernàndez Cardona, Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. 2. Rafael Dalmau, 2004, p.133. ISBN 84-232-0655-6.
- ↑ Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). vol. VI, p. cap. XLV.
- ↑ 8,0 8,1 Iglesias: Le fortificazione medievali (en italià i anglès). Scuola Sarda Seditrice, 2009.[Enllaç no actiu]
- ↑ 9,0 9,1 Balaguer, Víctor. Amor a la patria (en castellà). Imp. Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1858, p.168-169.
- ↑ Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). vol. VIII, p. cap. LIII.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Simonde de Sismondi, 1851, p. 239.
- ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV
- ↑ [Rocaberti Boletín]. Vol. 6. Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1911, p. 265.
- ↑ 14,0 14,1 Simonde de Sismondi, 1851, p. 241.
- ↑ Storia di Sardegna del barone Giuseppe Manno (en italià). vol.2. Tipografia Elvetica, 1840, p. 149.
- ↑ 16,0 16,1 Petti Balbi, Giovanna. Governare la città : pratiche sociali e linguaggi politici a Genova in età medievale (en italià). Giovanna Petti Balbi, 2007, p. 185. ISBN 8884536049.
- ↑ 17,0 17,1 Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 251.
- ↑ Rovira i Virgili, 1920, p. 271.
- ↑ Mestre i Campi, Jesús. Diccionari d'Història de Catalunya. 6a edició. Edicions 62, 2004, p. 975. ISBN 8429735216.
- ↑ Rovira i Virgili, 1920, p. 272.
- ↑ F. C. Casula (1985). La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau.
- ↑ Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101.
Bibliografia modifica
- Crònica de Ramon Muntaner
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol.V. Edicions Pàtria, 1920.
- Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). vol.2. Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851.