Obre el menú principal
Llibre dels fets de Jaume I, en el qual s'esmenta una bona part de la toponímia major actual del País Valencià


El poblament del País Valencià té una gran antiguitat, havent-se trobat restes d'homo sapiens de fa al voltant de 40.000 anys, tot i que les referències escrites als primers noms de la zona els tenim en escrits de grecs, fenicis i cartaginesos i, especialment, de romans, l'aportació dels quals pel que fa als noms de llocs va esdevenir predominant fins a l'arribada dels àrabs, que va comportar un important poblament berber.

Contingut

Toponímia prehistòricaModifica

 
Castell de Xàtiva: lloc on es va assentar la ciutat ibera de Saiti.[1]

Encara que en l'actualitat el bascoiberisme està gairebé totalment abandonat, va haver d'haver-hi influències i préstecs recíprocs entre les llengües iberes i el basc, fet que explicaria que certs noms de lloc valencians tinguin cert parentiu amb paraules basques.[2] Així doncs, en són exemple els següents termes: aran "vall" a Ares del Maestrat, Ares d'Alpont o Araia (l'Alcora); arte "alzina" a Artana, Artesa (Onda), Arteas (Begís) o Artaj (Andilla); ondar "sorra" a Ondara i Onda; sagar "poma" a Segarra (les Coves de Vinromà) i Segària (Pego); zarika "salze" a Sarga (Xixona) o Sarganella (Castalla).[2]

D'altra banda, per determinar l'origen preromà d'alguns topònims és també útil classificar-los per grups que es repeteixen moltes vegades, especialment sufixos. Així ocorre amb el sufix -esa, que apareix en Orpesa, Artesa (Onda), Enesa (Puig), Carpesa, Penadesa (Castalla), Ronesa (Tibi), Mailesa (Titaigües), Montesa, Arinesa (Culla), la Pobla Tornesa, etc.[2] Destaquen també el sufix -astre: Macastre, Bonastre (Vila-real), Ricastre (Yátova); i el sufix -uba: Iátova, Gàtova, l'Ènova, Llàcova (Morella), etc.[2]

La gran majoria d'aquests topònims van ser alterats en èpoques posteriors i molts dels topònims que trobem escrits per primera vegada en època romana són llatinitzacions de topònims anteriors, com és el cas d'Edeta (Llíria) i Xàtiva, que els ibers coneixien com Saiti.[2][1]

Toponímia romanaModifica

Hi ha un nombre relativament alt de poblacions que mantenen el seu nom llatí, en alguns casos modificat per l'àrab, tot i que també cal tenir en compte que els topònims donats pels romans es basen en molts casos en altres topònims anteriors.[2] Topònims romans són Alacant (< Lucentum), Asp (< Aspis), Beselga (< Basilica), Xelva (< Silva), Cocentaina (< Contestania), Cofrents (< Confluentes), Dénia (< Dianium), Elx (< Illice),Xaló (< Salone), Xàtiva (< Saitabi), Peníscola (< Peninsula), Sagunt (< Saguntum), Saix (< Saxum) o València (< Valentia).[2] Són també d'origen llatí hidrònims com Xúquer (< Sucrone) o Túria (< Tyris).[2] En el cas de Sagunt, el topònim va ser substituït en època medieval per Muri Veteres (murs vells) que va derivar en Morvedre.[2] El topònim actual es va recuperar a principis del segle XIX.

Les vil·les i finques romanes solien portar el nom del seu propietari. Aquest nom en rares ocasions figurava sol (Agost < Augustus), però generalment anava acompanyat de sufixos, com -olus /a: Borriol < Buriolus < Burius; Mariola < Mariola < Marius; Oriola < Aureiola < Aureus.[2] El sufix més comú, no obstant això, és -anus /a: Gaià (Pego) < Gaiana < Gaius; Gaianes < Gaianae < Gaius; Llançà (Ontinyent) < Lanciana < Lancius; Meliana < Aemiliana < Aemilius; Petrer < Petraria < Petrus; Polinyà de Xúquer < Paulinianus < Paulinius; Saranyana (la Todolella) < Serimiana < Serimius.; o Sollana < Sulliana < Sullius.[2] La relativa escassetat en terres valencianes de topònims acabats en -à /ana, tan abundants a Catalunya, obeeix al fet que els àrabs van alterar la pronunciació del sufix toponímic -anus /a en -én /a per una inflexió de la vocal tònica deguda a l'acció de la imala (el mateix fenomen que produeix Pagus > Pego). Posteriorment, donada l'escassetat de paraules valencianes acabades en -én, es va produir en la majoria dels casos l'epèntesi d'una -t (per analogia dels participis de present), produint topònims com, per exemple, Agullent.[2] Donada l'abundància del sufix -anus /a, a vegades s'han publicat reduccions que han resultat ser errònies, com la derivació de Villena < Belliana / Velliana < Bellius / Vellius, quan en realitat prové de l'àrab بليانة (bilyānatu); o la derivació de L'Eliana < Aeliana < Aelius, quan és un municipi de creació relativament recent que va prendre el seu nom de Sant Elies.[3][4][5][2]

Toponímia medievalModifica

 
Extracte del capítol sobre Villena d'Al-Mugrib fī ḥulā al-Magrib, on apareix un dels esments més antics al topònim de la ciutat.

Després de la caiguda de l'Imperi romà se succeeixen les invasions bàrbares, que han deixat constància en topònims com el visigot Catadau (< Cat Daur, "propietat de Daur").[6] La majoria dels topònims medievals, no obstant això, provenen de l'àrab.[7] Alguns dels topònims són simples apel·latius com Ador (< الدور ad-dūr, " el torn de l'aigua de reg"); Albaida (< البيضئ al-baīḑà, "la blanca"); Albelda (< البلدة al-baladatu, "la població"); Albalat dels Sorells, Albalat de la Ribera, Albalat dels Tarongers (< البلاط al-balāṭ, "la calçada"); Alboraia (< البريجة al-buraīĝatu, "la torrta"); Albufera (< البحيرة al-buḥraīratu, "el mar petit"); Alcalà de Xivert (< القلعة al-qal‘atu, "el castell"); Alcalatén (< القلعتين al-qal‘lligaīn, "els dos castells"); Alcàsser, Alcosser de Planes (< القصر al-qaşr, "l'alcàsser"); Alzira (< الجزيرة al-ĝazīratu, "l'illa"); Aldaia (< الضيعة aḑ-ḑa‘īatu, "la finca" o "el llogaret"); Alfafar (< الفخارة al-fajāratu, "la terrisseria"); La Jana (< الجنة al-ĝinnatu, "l'hort"); Alginet (< الجنات al-ĝinnāt, "els horts"); Almonesir, El Monastil (< المنستير al-munastīr’, "el monestir"); Almoradí (< المُوَلّدين al-Muūalladīn, "els muladites"); Almudaina (< المدينة al-mudaīnatu ); Anahuir (< النواعير an-naūā‘īr, "les sínies"); Biar (< بِئَر bi'ar, "pou"); Masanet (Bocairent) (< منزل السند manzil as-saneu’, "el parador del vessant"); Mislata (< منزل عطاء manzil ‘Aṭā’, "el parador d'Atà"); Rafal (< الرحل al-raḥl, "el rahal").[8][9][10][7][11][8][12][13][14][15][16][17][8][7] Alguns provenen d'una unió de termes en àrab i romanç: Rafelbunyol (< رحل balneolu raḥl balneolu, "el rahal del bany [lloc d'aigües]").[18] Un bon nombre de topònims aparentment àrabs són en realitat arabitzacions de termes romanços: Caudete de las Fuentes, Caudete (< القبدغ al-qabdag < cap d'aq < caput aquae, "cap d'aigua"); Vinalopó (< بنلوب binalūb < Pinna Lupi < "penya del llop").[8]

Com a paral·lelisme amb les vil·les i finques romanes, el topònim de les alqueries, rahals i manzils d'Al-Àndalus solia provenir també d'un patrònim, generalment precedit de أبو (abū, "pare"), بن (bin, "fill") o بني (banī, "fills"; بنو banū en àrab clàssic).[7] Del primer cas tenim exemples com Albocàsser (< أبو قصير Abū Qaşīr, "Pare de Qasir") o Albuixec (< أبو إسحاق Abū Isḥāq, "Pare d'Isaac"); El segon cas és amb diferència el més comú, i d'aquest existeixen infinitat d'exemples en terres valencianes: Beneixama (< بني الشحمي banī aŝ-Ŝaḥmī, "Fills de les terres fèrtils"); Benicàssim (< بني قاسم banī Qāsim, "Fills del Repartidor [Al·là]"); Benijòfar (< بني جعفر banī Ĝa‘far, "Fills de Iafar"); Benimàmet (< بني محبط banī Dt.ḥbiṭ, "Fills de Mahbit"); Benimeli (< بني مالك banī Mālik, "Fills de Malik [Rei]"); Benimuslem (< بني مسلم banī Muslim, "Fills del musulmà"); Redovà (< بَبي ردون banī Ridūan, "Fills de Riduan"); Sedaví (< بَبي سيدبي banī Sīdabī, "fills del xativí"); Vinalesa (< بن ben Aleza, "Fills d'Aleza").[19][20][21][12][22][7]

Molts dels topònims d'origen descriptiu poden ser útils a l'hora de corroborar dades històriques. Així, l'existència d'una via romana o àrab queda evidenciada a partir de topònims com Albalat (< البلاط al-balāṭ, "la calçada"), Almohaja (Asp) (< المحجة al-dt.ḥaĝĝatu, "el camí ral"), Albatera (< الوتيرة al-ūatīratu, "la pista"), Almussafes (< المنصف al-manşaf, "la meitat del camí") Alboret (< البريد al-barīd "la posta, el correu") o els derivats de منزل (manzil, "parador"): Massamagrell, Massalfasar, Massarrojos, Massanassa, etc.[2][23][24][25][8] Per la seva banda, els topònims derivats de كنيسة (kanīsatu, "l'església"), com la Canesia (l'Orxa), Alcaníssia (Murla), els Canissis (Novelda) o la Carènsia (Torís), evidencien l'existència de nuclis mossàrabs.[2]

Toponímia modernaModifica

Bona part dels topònims majors valencians ja figuren en el Llibre dels Fets i el Llibre del Repartiment, entre altres textos medievals. No obstant això, existeixen altres topònims que s'han desenvolupat posteriorment, alguns fins i tot en dates recents i tenen origen en les llengües aragonesa, catalana o castellana. Un bon nombre d'aquests topònims deriven de noms de sants, com Sant Fulgenci  o la Colonia de Santa Eulalia. A partir del segle XVIII apareixen alguns de basats en poblacions ja existents, com Nova Tabarca, basada a l'illa tunisiana homònima de la qual en provenien els pobladors.[26]

Existeixen també en aquest període, igual que en etapes anteriors, topònims derivats de patronímics, com Los Montesinos, la Torre d'en Besora, la Serra d'en Galceran o Emperador.[27] Així mateix, ha persistit l'antic ús del terme lloc amb el sentit actual de pedania en topònims com Llocnou de la Corona, Llocnou de Sant Jeroni i Llocnou d'en Fenollet, que s'origina, a més, en un patronímic.[28]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Xàtiva». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 «Toponimia». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Ciencias. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  3. MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. Toponimia prerrománica hispana (en español). Madrid: Gredos, 1952. 
  4. DOMENE VERDÚ, José Fernando «El nombre de Villena». Revista Villena. Ayuntamiento de Villena [Villena], 36, 1986.
  5. DOMENE VERDÚ, José Fernando «Influencia aragonesa en el habla de Villena». Revista Villena. Ayuntamiento de Villena [Villena], 33, 1983.
  6. BISBAL GIL, Enrique; ESPÍ CLIMENT, Wenceslao; GIMENO LÓPEZ, Fernando.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 «arabismo». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 RUBIERA, María José. Villena en las calzadas romana y árabe (en español). Alicante: Universidad de Alicante, 1985. 
  9. «Albalat dels Sorells». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  10. Guía Urbana e Informativa Comercial y Turística de Barranc del Carraixet (en español). Ediciones Cavial, 1992. 
  11. «El Nou Camí Reial: Alfafar». A: Juan Piqueras Haba. Geografia de les comarques valencianes (en valenciano). 3. València: Foro, 1995, p. 333. ISBN 84-8186-021-2. 
  12. 12,0 12,1 Rubiera Mata, María Jesús. «Els topònims aràbigo-catalans del Baix Segura (Alacant)» (en valenciano). Sharq Al-Andalus, 1989.
  13. Sánchez Pérez, Antonio José; Rosario del Carmen Alonso de la Cruz «El territorio alicantino en las fuentes geográficas árabes medievales (siglos IX-XV)» (en español). Miscelánea Medieval Murciana [Murcia], XXVII-XXVIII, 2003-2004, pàg. 103-124 [Consulta: 18 febrer 2010].
  14. Azuar Ruiz, R; S. Gutiérrez Lloret «Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el área Sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII» (en español). Castrum [Murcia], 5, 1992, pàg. 201-211.
  15. Manuel Sanchis Guarner. Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià. IEC, 1966. 
  16. «Biar». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  17. Moreu-Rey, E. Els nostres noms de Lloc, 1982, p. 60 y 123. 
  18. «Rafelbunyol». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  19. José María Calvo Baeza, Nombres de lugar españoles de origen árabe, Madrid: Darek-Nyumba, 1990.
  20. «Beneixama en sus orígenes. Época antigua y siglos medievales» (en español). Ajuntament de Beneixama. [Consulta: 1r febrer 2010].
  21. «Historia de Benimàmet» (en español). Benimàmet digital. [Consulta: 17 febrer 2010].
  22. «El Nou Camí Reial: Sedaví». A: Juan Piqueras Haba. Geografia de les comarques valencianes (en valenciano). 3. València: Foro, 1995, p. 333. ISBN 84-8186-021-2. 
  23. «Massamagrell». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  24. «Massalfassar». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  25. Boira, José Vicente; Pedro Llopis; Carmen Ciurana; Ana Espinosa; Carlos Sáiz. «Massarrojos». A: Mercedes Alcañiz Moscardó. Pobles del Nord (en valenciano y español). 1ª. Valencia: Ajuntament de València, 1987, p. 20. 
  26. Varela, Santiago; Juan Calduch. «Nueva Tabarca / Nova Tabarca: 1. Generalidades / 1. Generalitats». A: Alicante / Alacant, Tabarca: Rutas de aproximación al patrimonio cultural valenciano / Rutes d'aproximació al patrimoni cultural valencià (en español y valenciano). Joaquín Lara (diseño gráfico). Servicio de patrimonio arquitectónico: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència: Generalitat Valenciana, 1983. 
  27. «Emperador». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  28. «Lugar Nuevo de la Corona». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009.