Lara (mitologia)
Lara (o també Larunda), segons la mitologia romana, va ser una nimfa del Laci, filla d'Almo, el déu homònim del riuet anomenat Almo a la vora de Roma.[1]
| Tipus | deïtat aquàtica nimfa de la mitologia romana  |
|---|---|
| Dades | |
| Gènere | femení |
| Família | |
| Parella | Mercuri |
| Pare | Almó |
| Altres | |
| Equivalent | Dea Tacita (en)  |
Mitologia i culte
modificaPer haver revelat a Juno els amors de Júpiter amb Juturna, el déu li va tallar la llengua i va ordenar a Mercuri que la portés a l'infern. Mentre la hi duia, el déu se n'enamorà i la forçà. De la seua unió varen néixer els lars.[2]
Els romans la van venerar com a dea del silenci, equivalent a Dea Tàcita i a Muta.[3][4]Tàcit diu que tenia un sacellum al Fòrum Romà[5] i, segons Marc Terenci Varró, el seu culte era d'origen sabí.[6]
Altres descripcions
modificaA Larunda, se la relaciona amb la terra, la llar i els fantasmes. Els seus símbols són les llars de foc, els forns, la terra i l'argila. Lara, per ser la mare dels lars, era una de les dees romanes protectores de residència familiar.
També se la relaciona amb la pau, la mort i la protecció en les cruïlles, on es feien ofrenes de roses (rosàlia) i de vi. El seu significat com a protectora de la llar i la família es podia estendre a protectora de la comunitat. Una cruïlla podia simbolitzar una trobada entre el món temporal i el món dels esperits, el món on, segons la mitologia, Júpiter la va condemnar a viure.
En el Renaixement, es va fer servir com a personificació dels treballs industrials.
Referències
modifica- ↑ Seyffert, Oskar. A dictionary of classical antiquities mythology, religion, literature and art. Londres: Swan Sonnenschein, 1891, p. 373.
- ↑ Ovidi "Fasti"
- ↑ Lactanci, "Divine Institutiones", I. 20
- ↑ J. A. Hartung," Die Religion der Römer: Nach den Quellen", vol. II, p. 204
- ↑ Tàcit "Annales" 12,24
- ↑ Marc Terenci Varró "De lingua latina" 5,74
Bibliografia
modifica- Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 134.