Lavapiés és el nom d'una plaça del centre de Madrid, Espanya. Ha donat nom també a un carrer i a una estació de metro, i a més és una zona del barri d'Embajadores. Aquesta zona no existeix com a entitat administrativa oficial i algunes fonts la descriuen com l'àrea compresa entre El Rastro, Tirso de Molina i el Museu Reina Sofía.[1]

Infotaula de geografia físicaLavapiés
Imatge
TipusBarri i barri gai Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaEmbajadores (Comunitat de Madrid) Modifica el valor a Wikidata
Map
 40° 24′ 31″ N, 3° 42′ 04″ O / 40.4085°N,3.701°O / 40.4085; -3.701

Orígens modifica

El mite de Lavapiés com a antic call modifica

 
Corrala junt als carrers Tribulete i Mesón de Paredes
 
Font de Lavapiés, a La Ilustración Española y Americana.

Existeix el mite estès que Lavapiés va ser l'antic barri jueu de Madrid. Les fonts d'aquest mite semblen trobar-se en les obres del regionalisme tardà, predecessor del romanticisme nacionalista de finals de segle xix a Europa. Ja l'escriptor Ramón Mesonero Romanos, en la seva obra Escenas matritenses, adjudicava el naixement d'aquesta llegenda a l'escritor Ramón de la Cruz i la seva obra teatral Los bandos de Lavapiés.[2] Aquesta teoria va ser recolzada per autors dels segles xviii i xix com Amador de los Ríos, Antonio de Capmany o Fidel Fita.[3] Un autor més modern, Manuel Montero Vallejo, descriu aquestes teories de barri jueu com a «faules», al·legant l'escassa població de la zona, eminentment rural segons ell, durant l'Edat Mitjana,[4] opinió que també subscriu Gonzalo Viñuales Ferreiro.[3]

Són moltes les fonts[5] que repeteixen dades que són certs per a altres ciutats d'Espanya (l'existència d'una muralla que tancava les seves portes al capvespre, per exemple), però no en el cas de Lavapiés, puix que no existia com a poblat durant l'edat mitjana. Cal tenir en compte que el Madrid medieval s'estenia poc més que pel que actualment és el palau Reial i la catedral de l'Almudena, molt lluny per tant de l'actual barri de Lavapiés (que durant el període medieval era camp de cultiu, sense habitar).[6] Precisament, sota l'actual catedral, en les excavacions per instal·lar el futur Museu de les Col·leccions Reials, s'han trobat restes arqueològiques relacionades amb la, aquesta sí, antiga jueria.[7]

Les esmentades fonts bibliogràfiques perpetuen la llegenda, citant-se entre si, sense aportar cap evidència objectiva o, directament, inventant dades com l'existència d'una hipotètica sinagoga al carrer San Lorenzo, un cementiri jueu al carrer Salitre. No obstant això, no hi ha cap prova arqueològica d'aquestes possibles històries d'origen popular. Un dels millors exemples és el suposat origen del topònim "lavapiés".

Topònim modifica

 
Detall de la façana de la Fábrica de Tabacos

Es diu que el nom de Lavapiés podria procedir d'una font que hi havia a la plaça, on es feia el rentat ritual dels peus abans d'acudir al temple jueu. Aquest cas és una evidència del substrat popular de la llegenda de l'origen jueu de Lavapiés, ja que els jueus no han de rentar-se els peus per entrar al temple (els que ho han de fer són els musulmans).

En qualsevol cas, sí que és cert que a la plaça va haver-hi una important font fins a finals del segle xix. Lavapiés és el nom original del barri: la denominació El Avapiés, antiga, és en realitat una ultracorrecció de Lavapiés, nom més antic que l'anterior.[8]

Origen reial modifica

 
Monument a Agustín Lara

Els testimoniatges més antics sobre l'existència d'habitants en el que avui és el barri, basats en els documents de l'arxiu de l'Ajuntament de Madrid, diuen que l'origen del barri de Lavapiés estaria en els assentaments comercials extramurs de finals del segle xv relacionats amb el camí ral de Toledo i el camí d'Atocha, i l'existència de l'antic escorxador en el que avui és El Rastro que aprofita el gran desnivell cap a la vall del riu Manzanares per evacuar, precisament, els rastres de la sang i altres deixalles dels animals sacrificats.

Abandó en la postguerra modifica

 
Escuelas Pías.

Lavapiés va ser des de finals del segle xv un raval, i ha mantingut aquest estatus d'abandó al llarg dels anys fins a dates recents. Dona idea del seu abandó el fet que en ell es conserva l'únic esment a la República Espanyola que existeix en un monument públic madrileny, ja que aquests esments van ser sistemàticament eliminats en els temps de Franco. Es tracta d'una inscripció a la font de la plaça de Cabestreros. També s'ha mantingut fins a temps recents en estat d'abandó la ruïna de l'Escola Pia de la plaça d'Agustín Lara: aquest edifici, com altres edificis religiosos de Madrid, va ser incendiat per partidaris de la CNT un dia després de l'esclat de la guerra civil espanyola, el 19 de juliol de 1936, després que falangistes atrinxerats en el seu interior disparessin contra els transeünts.[9] No obstant això, a diferència dels altres edificis, es va mantenir tal com va quedar després de l'incendi fins a l'any 2002, en el qual es van aprofitar les ruïnes per construir una biblioteca.

Transformació modifica

 
Art urbà a Lavapiés
 
Carrer Jesús y María
 
Entrada de l'estació de metro de Lavapiés
 
Graffiti a la porta de la Fábrica de Tabacos, la glorieta d'Embajadores

A la fi dels anys 1980 Lavapiés era un barri habitat exclusivament per gent gran, típicament en cases velles i de petites dimensions construïdes al voltant d'un pati (el que es diu corrala, encara que la seva denominació correcta és la de casa de corredor). Per això s'ha parlat de barraquisme vertical. L'abundància de cases abandonades i d'habitatges de renda baixa va atreure en els anys 80 i 90 a multitud de joves amb pocs recursos, entre ells nombrosos okupes:[10] Lavapiés ha estat, probablement, la zona de Madrid amb major densitat de cases ocupades, i en ella van tenir lloc les primeres experiències d'ocupació de la capital. Avui dia els edificis típics de Lavapiés sofreixen una gran deterioració i deixadesa, estant molts d'ells en estat gairebé de ruïna. Al mateix temps, segueix sent el barri amb major quantitat d'associacions i moviment veïnal de Madrid.

A causa del ràpid creixement que Espanya va experimentar durant l'última dècada, un ampli grup de persones va arribar de l'estranger. A Madrid, a causa dels alts preus del lloguer a la ciutat, la tendència va ser instal·lar-se en aquest barri. Es calcula que al voltant del 50% de la població del barri és d'origen estranger. A causa d'aquesta multiculturalitat esdeveniments com l'any nou xinès o el ramadà tenen gairebé més ressonància a Lavapiés que, per exemple, el Nadal. No obstant això, la popular revetlla de les festes de San Lorenzo segueix sent l'esdeveniment més celebrat al barri de Lavapiés i amb la més alta participació veïnal.

Veïns del barri modifica

Lavapiés en la cultura modifica

Música modifica

El barberillo de Lavapiés de Francisco Asenjo Barbieri és una sarsuela ambientada al barri. Isaac Albéniz dedicà també una peça per a piano de la seva suite Iberia (quadern 3), a la que titulà «Lavapiés».

Literatura modifica

Arturo Barea situa diverses escenes de la seva novel·la autobiogràfica La llama (primera part de la seva trilogia La forja de un rebelde) al barri de Lavapiés, on l'autor passà la seva infantesa i joventut, en els temps de la monarquia d'Alfons XIII.

José Ángel Barrueco, escriptor zamorà instal·lat a Lavapiés, recull un calidoscopi literari de la vida al barri a obra Vivir y morir en Lavapiés.[19]

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. Peregil, Francisco «La vuelta al mundo en Lavapiés». El País [Madrid], 10-02-2002.
  2. [enllaç sense format] https://www.google.cat/#hl=ca&q=lavapies+%22barrio+judio+mesonero+romanos&safe=off&tbm=bks
  3. 3,0 3,1 Viñuales Ferreiro, 2002, p. 292.
  4. Montero Vallejo, 2001, p. 33.
  5. [enllaç sense format] https://www.google.cat/#hl=ca&ie=UTF-8&q=lavapies+%22barrio+judio&safe=off&tab=wp&tbm=bks&um=1
  6. [enllaç sense format] http://www.madrid.es/UnidadWeb/Contenidos/Publicaciones/TemaCulturaYOcio/SanIsidro/TestMadridMed/MadridMedieval.pdf
  7. Mediero i Paños Cubillo, 2012, p. 53-72.
  8. Lorenzo Arribas, 2008.
  9. Així ho explica Arturo Barea a La forja de un rebelde, vol. III. La llama, Madrid, Bibliotex (Biblioteca El Mundo), 2001, págs. 122–124. Barea afirma que l'Escola Pia portaven ja algun temps sent utilitzades com a polvorí per la Falange, que realitzava instrucció militar al seu pati sota el mantell d'una associació catòlica. El 19 de juliol de 1936 una metralladora va disparar des de la torre cap als carrers de Embajadores i Mesón de Paredes, matant un transeünt i ferint-ne cinc més.
  10. Cañedo Rodríguez, 2012, p. 359-384.
  11. Brenan, Gerald «An Honest Man» (en anglès). The New York Revew of Books, 06-03-1975.
  12. Rodríguez Richart, José. «Algunos aspectos de La forja de un rebelde». A: Antonio Vilanova. Actas del X Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas. III-IV, 1989, p. 223-239. 
  13. Barderas, Sara «10 años sin Gloria Fuertes, una poeta comprometida y un icono infantil». El Cultural, 27-11-2008.
  14. Fernández García, Matías. Caparrós. Parroquia madrileña de San Sebastián: algunos personajes de su archivo. primera. Madrid: Indugraf, 1995, p. 82. ISBN 84-87943-39-X. 
  15. Altares, Guillermo «La memoria histórica de Carlos Giménez». El País [Madrid], 26-08-2014.
  16. «Ana Belén regresa el 6 de marzo con un nuevo disco: ‘Anatomía’». El País, 26-02-2007.
  17. Richardson, John. A Life Of Picasso Volume I: 1881-1906. Random House, 2013, p. 90. ISBN 9781409016571. 
  18. Rioyo, Javier «Picasso y Pepe Isbert, dos adolescentes en Lavapiés». El País, 02-06-2014.
  19. Miguel Baquero, «Vivir y morir en Lavapiés, José Ángel Barrueco», La tormenta en un vaso, 5 de novembre de 2011.

Bibliografia modifica

  • Veksler, Bernardo (2004). Lavapiés: pasado, presente y futuro de un barrio cosmopolita. Madrid: Vision Net. ISBN 84-9770-993-4
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lavapiés