Le dernier tournant
Le dernier tournant és una pel·lícula de producció francesa, dirigida el 1939 per Pierre Chenal, i protagonitzada per Michel Simon, Corinne Luchaire i Fernand Gravey. Està basada en la novel·la El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain, i va ser la primera adaptació de la mateixa, i per tant anterior a Obsessió de Visconti, El carter sempre truca dues vegades de Garnett i El carter sempre truca dues vegades de Rafelson.[1] A Estats Units fou titulada The Last Turning, no existint doblatge al català.
Le Dernier Tournant  | |
|---|---|
| Fitxa | |
| Direcció | Pierre Chenal |
| Protagonistes | Auguste Boverio Charles Blavette Corinne Luchaire Étienne Decroux Fernand Gravey Florence Marly (en)  Alfred Pasquali Georges Douking Georges Paulais Georges Péclet Jean-François Martial Marcel Duhamel Marcel Vallée Michel Simon Pierre Labry Pierre Sergeol René Bergeron Robert Le Vigan Serge Nadaud Yvonne Yma Franck Maurice
|
| Guió | Charles Spaak |
| Música | Jean Wiener |
| Fotografia | Christian Matras i Claude Renoir |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França |
| Estrena | 1939 |
| Durada | 90 min |
| Idioma original | francès |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Basat en | El carter sempre truca dues vegades |
| Gènere | cinema negre, drama i pel·lícula basada en una novel·la |
      | |
Pierre Chenal era un director francès, però nascut a Bèlgica, connectat amb el realisme poètic, i després de llegir la novel·la de Cain en anglès, no va esperar la traducció i va voler adaptar-la. Encara que el projecte fou proposat a altres directors com Renoir i Carné, finalment fou Chanel qui el va rodar.[2]
Pel repartiment s'havia parlat de Jean Gabin, Viviane Romance i Michel Simon, però finalment només l'últim d'ells va participar a la producció, assolint una memorable actuació com Nick, el marit víctima de l'assassinat. Els altres rols protagonistes van ser per Corinne Luchaire com l'esposa de Nick i Fernand Gravey com l'amant acabat d'arrivar.[2]
Chenal no va fer massa canvis en la història, només adaptant-la a una localització francesa.[2] [3] Però ell emfatitza més que les altres versions el paper del marit, generant més simpatia que en altres versions, encara que també el va dotar d'una ambigüetat que dona a entendre que ell participa del trio "infenal" i no només és una víctima.[2]
La pel·lícula combina les escenes interiors nocturnes amb filmacions a l'aire lliure, anticipant-se a les altres versions també en aquest sentit. També cal destacar l'ús de moviments de càmera molt controlats i de tomes més llargues de l'habitual.[2] [4]
Referències
modifica- ↑ Legrand, 1992, p. 748.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Cameron, 1992, p. 58.
- ↑ Buss, 1994, p. 8.
- ↑ «Le Dernier Tournant (1939)» (en castellà). CineFania. [Consulta: 12 juliol 2024].
Bibliografia
modifica- Buss, Robin. French film noir (en anglès). Londres - Nova York: M. Boyars, 1994, p. 8-9. ISBN 071452963X.
- Cameron, Ian Alexander. The Movie book of film noir (en anglès). Londres: Studio Vista, 1992, p. 51-52, 58, 286. ISBN 028980048X.
- Legrand, Jacques. Chronique du cinéma (en francès). Boulogne-Billancourt: Editions Chronique, 1992, p. 346, 748, 920. ISBN 9782905969552.