Leonor Fini

pintora argentina

Leonor Fini (Buenos Aires, 30 d'agost de 1908 - París, 18 de gener de 1996) fou una pintora surrealista argentina; més enllà de la pintura, es dedicà també al teatre, el ballet, el llibre il·lustrat i el vestuari.[1]

Infotaula de personaLeonor Fini
Leonor Fini.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 agost 1908 Modifica el valor a Wikidata
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 gener 1996 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Aubervilliers (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacimetière de Saint-Dyé-sur-Loire (fr) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Trieste
París
Milà
Roma Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópintora, escenògrafa, gravadora, dissenyadora, autora, dissenyadora de vestuari, joiera, il·lustradora, escriptora Modifica el valor a Wikidata
GènereNatura morta, art figuratiu, retrat, animalística i figureta Modifica el valor a Wikidata
MovimentSurrealisme Modifica el valor a Wikidata
Representada perArtists Rights Society i Didier Ltd Modifica el valor a Wikidata
Participà en
Medusa, Bijoux et tabous
De Calder à Koons, Bijoux d'Artistes, La Collection Idéale de Diane Venet
Scultura Aurea Modifica el valor a Wikidata
Família
ParellaMax Ernst Modifica el valor a Wikidata

Lloc webleonor-fini.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0277766 Discogs: 2385623 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer a Buenos Aires, filla de mare italiana i pare argentí. El seu pare va abandonar la família quan Leonor era encara una nena. Va créixer a Trieste i més tard es va traslladar a París per a convertir-se en pintora. A la capital francesa va entrar en contacte amb altres artistes com Paul Éluard, Henri Cartier-Bresson, Max Ernst i Salvador Dalí. Va decidir abandonar París per tornar a Itàlia i a Roma es va fer molt amic del pintor Fabrizio Clerici a qui va freqüentar assíduament al llarg de la seva vida.

La seva obraModifica

Tot i que Fini va exposar en importants mostres surrealistes al llarg dels anys trenta i quaranta, i va comptar amb Ernst i Dalí com a amics, sempre va refusar la invitació a unir-se oficialment al grup d'artistes surrealistes, rebutjant la visió tradicional de la dona com a musa que mantenia André Breton.[2][3][4] Va pintar diversos retrats com els de Jean Genet, Anna Magnani o Suzanne Flon. El 1943, Fini va acceptar la proposta de Peggy Guggenheim d’aparèixer a la mostra “Exhibition by 31 Women” celebrada a la Art of This Century Gallery de Nova York, que aplegava treballs de dones de diferents estils i pràctiques artístiques, entre les quals hi havia, a més de Leonor Fini, Frida Kahlo, Djuna Barnes, Dorothea Tanning, Meret Oppenheim o Leonora Carrington.[5][6]

Amb un estil pictòric figuratiu inspirat en els mestres flamencs i els pre-rafaelites, el Bosco i Brueguel, Fini representa figures femenines i masculines d'una bellesa inquietant. Rebutjant les actituds submises i obedients, en la seva obra s'hi representen imatges de dones que no responen a les tradicions canòniques de la musa inspiradora, tant aviat redemptora com diabòlica. A través d'imatges de dones fortes que es presenten com a guerreres, esfinxs o deesses, Fini va poder crear un espai d'empoderament, i no només per a ella com a artista.[2][4]

També es va dedicar al disseny de vestuari i decorats per a obres de teatre. Els vestits que va produir per a George Balanchine i Federico Fellini, així com les fantàstiques màscares de plomes que va confeccionar, van captar l’atenció de la premsa i de fotògrafs com Carl Van Vechten i Henri Cartier-Bresson.[3] En la dècada dels anys 70 va escriure tres novel·les –Rogomelec, Moumour & Contes Pour Enfantes Velu i L’Oneiropompe– i es va fer amiga de Jean Cocteau, Giorgio de Chirico i Alberto Moravia. Fini va ser també una destacada il·lustradora i, així, va treballar per a autors com Edgar Allan Poe o Marcel Aymé, i va il·lustrar, per exemple, les obres Juliette, del Marquès de Sade, o la Histoire d’O, de Pauline Réage. També va dissenyar objectes, com la icònica ampolla de perfum ‘Shocking’ per a Elsa Schiaparelli, un disseny al qual han fet referència més tard 'Classique', de Jean-Paul Gaultier, i 'KKW', de Kim Kardashian).[3][5]

El 2009, Itàlia li va dedicar una important retrospectiva a Trieste, Leonor Fini l'italienne de París; una secció de l'exposició està dedicada als seus amics artistes, com Fabrizio Clerici, Pavel Tchelitchew, Dorothea Tanning i Eros Renzetti.

L'any 2019, la mostra Leonor Fini: Theatre of Desire, 1930-1990, al Museum of Sex (MoSEX) de Nova York, oferí una àmplia mostra sobre la vida i la carrera de Fini i una revisió de la seva obra, que ja havia interessat artistes del segle XX com René Magritte, Andy Warhol, Madonna i, més recentment, Maria Grazia Chiuri, cap de la casa de Dior.[3][7]

ReferènciesModifica

  1. «Mujeres pintoras: La surrealista Leonor Fini». Trianarts, 06-03-2019. [Consulta: 16 novembre 2020].
  2. 2,0 2,1 «Leonor Fini: La artista rebelde que se adelantó a su época» (en castellà). Artishock, 02-01-2019. [Consulta: 16 novembre 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Leonor Fini: Theatre of desire, 1930-1990» (en anglès). Museum of sex (MoSEX). [Consulta: 16 novembre 2020].
  4. 4,0 4,1 Scappini, Alessandra. «Mujeres de letras: pioneras en el arte, el ensayismo y la educación». Universitat de Florència (UNIFI). [Consulta: 16 novembre 2020].
  5. 5,0 5,1 Scott, Victoria. «Leonor Fini – Author and Artist» (en anglès). The Heroine Collective, 08-03-2019. [Consulta: 16 novembre 2020].
  6. Calvo, Irene. «The Exhibition by 31 Women» (en castellà). ¡Ah! Magazine, 23-11-2018. [Consulta: 17 novembre 2020].
  7. Bursutil, Guillermo. «Surrealisme en femení» p. 12-14. La Vanguardia. Suplement Cultures, 11-11-2017. [Consulta: 16 novembre 2020].