Literatura infantil

La literatura infantil és aquell conjunt d'obres dirigides específicament per als infants. S'acostuma a dividir en literatura infantil pròpiament dita i literatura juvenil.[1]

Un infant fulleja un llibre infantil.

El termeModifica

El terme neix com a oposició a literatura adulta a l'acabament de l'Edat Moderna, vinculat al binomi adult-autor/infant-lector.[2] No és una etiqueta unànime per diversos motius:

  • Algunes obres considerades infantils van ser escrites per al públic adult en el seu origen.
  • Molts contes infantils provenen del folklore popular, però no van ser pensats per a nens.
  • Es considera la literatura infantil com a "menor", en certa manera.
  • Els nens poden llegir literatura adulta o adaptacions d'aquesta.
  • No tots els llibres que s'ofereixen per a infants són literatura infantil.[3]

Els trets de la literatura infantilModifica

Són molts els models descriptius proposats per a identificar la literatura infantil. Un dels més autoritzats en l'àmbit espanyol correspon a l'escriptor Miguel Delibes, qui li va adjudicar tres característiques : tema adequat, linealitat i brevetat.[4]

Tot i això, l'objecció més recurrent per parlar de literatura infantil és l'absència de trets específics recurrents, ja que la majoria de característiques que s'hi associen poden aparèixer a diversos gèneres per a adults o tenir exemples contraris dins la mateixa literatura infantil.

Un primer grup d'arguments a favor de l'especificitat afirma que la literatura infantil és més senzilla, tant des del punt de vista argumental com a lèxic. Tot i això, com que en la majoria de llibres infantils hi ha una selecció de vocabulari, les trames i al·lusions poden ser força complexes; mentre que hi ha literatura adulta de trama única i lineal, amb lèxic escàs.

Si es considera que allò propi és la identificació del lector amb els personatges (nens i animals) sorgeixen, com a contraexemples, obres allunyades de l'experiència infantil i por conseqüent, dins la literatura adulta es troben gèneres com la faula o narradors que adopten la veu d'un nen.

Per als qui pensen que es tracta d'obres més curtes, se sol objectar l'existència de contes i microrelats, de la mateixa manera que es contraposa el còmic o la novel·la gràfica als qui afirmen que es tracta d'obres il·lustrades. Tampoc no és distintiva la funció moral o didàctica, ja que existeix tot un gènere adult de gran tradició que busca ensenyar i, a més, no tota la literatura infantil pretén transmetre un missatge ètic.

En definitiva, la manca de trets clars específics comporta que la divisió sorgeixi pel context d'aparició, com les col·leccions específiques o les indicacions d'edat a la contraportada. Aquestes edats varien segons els criteris editorials però, en general, s'accepten les següents divisions: prelectors, primers lectors (a vegades presenten una tipografia diferent) i fins als 10 i 12 anys, moment en què es passa a la literatura juvenil.

 
Il·lustració de Carme Solé Vendrell per Celiana and the underwater city

Des del punt de vista dels estudis literaris contemporanis, la literatura infantil ha assolit una nova dimensió, estretament relacionada amb la puixança de la il·lustració i l'excel·lència en la tasca editorial: la dimensió artística.

Història de la literatura infantilModifica

La crítica literària coincideix a considerar el naixement de la literatura infantil en paral·lel a la tradició oral: de la falda a la rondalla.[5] Així, l'especialista Ana Garralón afirma que començar una història de la literatura infantil des de l'aparició del llibre seria injust.[6]

El conte popular o rondalla seria una articulació per a infants del mite cosmològic fundacional, a partir del qual també es desenvoluparien, ja en l'àmbit de l'escriptura, les faules i els contes de fades.

Més endavant els relats de viatges i les robinsonades prendrien l'espai de la literatura escrita.

Tot aquest corpus literari arriba als nostres dies gràcies a les recopilacions, en especial les de Charles Perrault i els Germans Jacob i Wilhem Grimm. Aquest darrers ja advertien l'any 1812 que els seu llibre no estava escrit pensant en els nens.[7]

L'anomenada edat d'or de la literatura infantil es dona a la segona meitat del segle XIX a Anglaterra, quan la ciència i la fantasia es donen la mà en obres com la fonamental Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll. El 1904, J.M. Barrie publica el ja clàssic Peter Pan. Prèviament, l'ingent obra de William Blake i Charles Dickens, les teories de la llibertat pedagògica i del nen anàrquic, així com el nonsense d'Edward Lear i l'aventura cientificista de Jules Verne havien aplanat el camí. A l'Amèrica Llatina destacarà la nursery de Rafael Pombo.

La renovació europea del conte moral arribarà amb el mite del nen de fusta: Pinotxo, de Carlo Collodi. Mark Twain, amb el seu antimodel Tom Sawyer, i L.M. Alcott, amb les seves modèliques donetes, ho faran als Estats Units.

La decadència de l'aventura clàssica, d'Stevenson a Kipling, va donar pas a la literatura "de colles", amb Enid Blyton al capdavant.

La fantasia i la multiplicitat assoliran el seu clímax amb obres com El màgic d'Oz, de L.F. Baum, i El pastís màgic, de Norman Lindsay.

Al seu torn, la il·lustració sense moral implícita de contes té els seus grans representants en Beatrix Potter, J. de Brunhoff (creador de Babar) i A.A. Milne (pare de Winnie-the-Pooh).

Entre els anomenats nous de la literatura infantil destaquen Lindgren, Nöstlinger, Härtling, Dahl, Sendak i Ende. Les seves obres introdueixen el concepte de vida íntima com a espai propi de la infància i una fantasia que no es justifica en el món empíric. El capgirament del conte infantil naixerà de l'enginy de Gianni Rodari.

A Catalunya, l'editorial La Galera va donar títols de rellevància, com són El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas, o La colla dels deu, de Joaquim Carbó.

El 1967, l'IBBY va declarar el dia 2 d'abril com a Dia Internacional del Llibre Infantil, en commemoració del naixement de Hans Christian Andersen.[8]

ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.35. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014]. 
  2. Escarpit, Denise. La littérature d'enfance et de jeunesse. París: Presses Universitaires de France, 1981. 
  3. Cerrillo, Pedro C. Literatura infantil y juvenil y educación literaria. Hacia una nueva enseñanza de la literatura (en castellà). Barcelona: Octaedro, 2007, p. 52. 
  4. Delibes, Miguel «Escribir para niños». CLIJ, 61, 1994, pàg. 16-17.
  5. Ros, Roser. Primeres literatures. Llegir abans de saber llegir. Barcelona: Pirene Educació, 1995, p. 15-24. 
  6. Garralón, Ana. Historia portátil de la literatura infantil. Madrid: Anaya, 2001, p. 11. 
  7. Grimm, Wilhem. Cuentos de la infancia y del hogar, 1812. 
  8. «International Children's Book Day» (en anglès). IBBY. [Consulta: 1r abril 2020].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura infantil