Llengües anglofrísies

família lingüística

Les llengües anglofrísies formen un grup filogenètic dins de les llengües germàniques occidentals formades per l'anglés antic, el frisó antic i els seus descendents actuals.

Infotaula de família lingüísticaLlengües anglofrísies
Tipusfamília lingüística modifica
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües germàniques
llengües germàniques occidentals modifica
Codis
Codi Glottologangl1264 modifica

ClassificacióModifica

El grup anglofrisi està format per:

Classificació alternativaModifica

L'ingaevònic, també anomenat germànic de la mar del Nord, és un grup postulat dins de les llengües germàniques occidentals que comprendria tant l'antic frisó, com l'antic anglés i l'antic saxó.[1] Aquesta agrupació no es concep necessàriament com una unitat filogenètica descendent d'una protollengua homogènia, sinó més aviat com un grup de varietats estretament relacionades que exerciren influència mútua i desenvoluparen trets d'àrea lingüística.[2]

Aquesta agrupació es proposà per primera vegada en Nordgermanen und Alamanen (1942) pel lingüista i filòleg alemany Friedrich Maurer (1898–1984), com una alternativa a l'arbre filogenètic estricte que s'havia fet popular a partir del treball del lingüista alemany del s. XIX August Schleicher.[3]

Descripció lingüísticaModifica

Les llengües anglofrísies es distingeixen de la resta de llengües germàniques occidentals parcialment per diversos canvis fonètics:

  • Llei d'espirantització nasal ingaevònica
  • L'Anglo-Frisian brightening
  • Palatalització del so k del protogermànic en una consonant coronal africada entre vocals, per exemple:
anglés cheese 'formatge' i frisó oc. tsiis enfront del neerlandés kaas, baix alemany Kees, alemany Käse; o
anglés church i frisó oc. tsjerke enfront del neerlandés kerk, baix alemany Kerk, Kark, alemany Kirche.

Originàriament, les comunitats anglofrísies i les baixosaxones ocupaven àrees prou properes com perquè es formés una àrea lingüística d'evolució convergent, raó per la qual comparteixen alguns trets.[4] Malgrat els orígens comuns, però, l'ànglic i el frisi han divergit notablement, especialment per la important influència del nòrdic i el normand en l'anglés, i del neerlandés i el baix alemany en el frisi. El resultat és que el frisi ha convergit cap al neerlandés i els dialectes baixogermànics adjacents, mentre que l'ànglic estructuralment s'ha convertit en un grup a banda amb gran part del lèxic pres del francés o el llatí.

Evolució fonètica de l'anglofrisóModifica

Un resum dels principals canvis fonètics que afectaren les vocals en ordre cronològic:[5]

  1. Posteriorització i nasalització de la ā̆ del germànic occidental abans de consonant nasal;
  2. Pèrdua de n davant fricativa, amb allargament compensatori i nasalització de la vocal precedent;
  3. Els plurals del present i el pretèrit es redueixen a una única forma;
  4. tancament de A: WGmc ā̆ǣ, fins i tot en els diftongs ai i au;
  5. Palatalització (sense fonemització de les palatals, és a dir, les palatals són al·lòfons, no fonemes contrastius);
  6. restitució de A: ǣā en contacte amb consonants adjacents;
  7. segon tancament: es dona en tots els dialectes de l'anglosaxó (tret del West Saxon) i frisi ǣē;
  8. restitució de A: a es restitueix quan van seguides d'una síl·laba que conté una vocal posterior (més tardana en els dialectes de Southumbria); frisi æoau → antic frisi ā/a, etc.


ReferènciesModifica

  1. Alguns hi han inclòs el flamenc occidental. Cf. Bremmer (2009:22).
  2. Per a una discussió completa dels canvis d'àrea involucrats i les seues cronologies relatives, vegeu Voyles (1992).
  3. Friedrich Maurer (Lehrstuhl für Germanische Philologie - Linguistik)
  4. The German linguist Friedrich Maurer rejected Anglo-Frisian as a historical subdivision of the Germanic languages. Instead, he proposed North Sea Germanic or Ingvaeonic, a common ancestor of Old Frisian, Old English and Old Saxon.
  5. Robert D. Fulk, “The Chronology of Anglo-Frisian Sound Changes”, Approaches to Old Frisian Philology, eds., Rolf H. Bremmer Jr., Thomas S.B. Johnston, and Oebele Vries (Amsterdam: Rodopoi, 1998), 185.